La cultura, font de llibertat, llum i civilització

A finals del mes de novem­bre serà el moment de fer balanç del que ha supo­sat per a la cul­tura cata­lana la bien­nal nòmada euro­pea Mani­festa 15 que, des dels pri­mers dies de setem­bre, se cele­bra a Bar­ce­lona i a onze muni­ci­pis més de l’àrea metro­po­li­tana. Serà ales­ho­res el moment de valo­rar per part del públic, els crítics, els mit­jans de comu­ni­cació, el sec­tor i les ins­ti­tu­ci­ons, si han estat ben emprats els vuit mili­ons d’euros públics que Ajun­ta­ment, Gene­ra­li­tat i Dipu­tació han dedi­cat a aquest esde­ve­ni­ment que, en la seva part visi­ble, ha durat poc més de dos mesos. També si els vuit mili­ons d’euros han ser­vit per fer un salt en l’interès que el públic català –espe­ci­al­ment el metro­po­lità– té pels grans debats con­tem­po­ra­nis i si els vuit mili­ons d’euros han ser­vit perquè, a través de l’art, els veïns de la Bar­ce­lona metro­po­li­tana, com diu al web de l’esde­ve­ni­ment, es nodris­sin d’argu­ments “per abor­dar les qüesti­ons soci­als plan­te­ja­des per la ciu­tat d’aco­llida”. I, fins i tot, es podrà valo­rar si els vuit mili­ons d’euros han estat efi­ci­ent­ment gas­tats des d’un punt de vista de les polítiques cul­tu­rals que han de fer les admi­nis­tra­ci­ons. Més enllà de la inflació de les parau­les i la gran­di­loqüència de les expres­si­ons amb què Mani­festa 15 es pre­senta –un dels mals que patei­xen els dis­cur­sos cul­tu­rals–, caldrà fer un balanç de si aquests vuit mili­ons d’euros públics han ser­vit per trans­for­mar real­ment el tei­xit cul­tu­ral de base de la ciu­tat i si han apor­tat refle­xi­ons i solu­ci­ons als tres temes prin­ci­pals de la bien­nal: “Equi­li­brant con­flic­tes”, “Cui­dar i cui­dar-nos” i “Ima­gi­nant futurs”. Evi­dent­ment, en aquesta valo­ració sem­pre hi haurà un ele­ment d’intan­gi­bi­li­tat i de sub­jec­ti­vi­tat. Estic segur, però, que els res­pon­sa­bles, a l’hora del balanç, faran un esforç per ofe­rir alguna cosa més que el nom­bre de visi­tants que han anat a un espai o a un altre, espe­ci­al­ment Les Tres Xeme­ne­ies o la Casa Gomis, no fos cas que s’arribés a la con­clusió que amb unes jor­na­des de por­tes ober­tes els resul­tats hagues­sin estat sem­blants. Espe­ra­rem, doncs, la valo­ració de l’esde­ve­ni­ment que puguin fer els dife­rents actors que hi han estat impli­cats o també aquells que hau­rien d’haver-hi estat i, per les raons que siguin, no s’hi han sen­tit inclo­sos.

En les dar­re­res set­ma­nes també hem vist com se cele­brava i, sobre­tot, s’anun­ci­ava l’acti­vi­tat cul­tu­ral que acom­pa­nyava la Copa Amèrica que, en un intent d’emu­lar l’Olimpíada Cul­tu­ral que cul­minà l’any 1992, s’ano­me­nava Regata Cul­tu­ral. Espe­rem que ben aviat els res­pon­sa­bles muni­ci­pals en facin balanç i es pugui conèixer el pres­su­post defi­ni­tiu que s’hi ha esmerçat, segre­gant el que sota l’enun­ciat de Regata Cul­tu­ral no era res més que pro­moció del tei­xit comer­cial i gas­tronòmic de la ciu­tat o aque­lles acti­vi­tats pre­vis­tes per la Mercè o en la pro­gra­mació ordinària dels equi­pa­ments que han estat eti­que­tats sota la marca de l’esde­ve­ni­ment. Caldrà, doncs, esca­tir si s’han com­plert els objec­tius que es van anun­ciar en roda de premsa: “La Regata Cul­tu­ral és el pro­grama d’acti­vi­tats cul­tu­rals, artísti­ques, espor­ti­ves, gas­tronòmiques, de ciència i d’oci que es posa en marxa per enfor­tir el vin­cle de Bar­ce­lona amb el gran esde­ve­ni­ment espor­tiu que aco­llirà la ciu­tat aquest estiu, i també per faci­li­tar-ne la seva difusió.” I s’hi afe­gia que volia ser “un espai on mos­trar el dina­misme i la cre­a­ti­vi­tat de la ciu­tat de Bar­ce­lona”.

Aquests dos esde­ve­ni­ments recents posen sobre la taula la rela­tiva faci­li­tat amb la qual les admi­nis­tra­ci­ons tro­ben recur­sos quan es tracta de bas­tir un esde­ve­ni­ment cul­tu­ral que es con­si­dera que pro­jec­tarà la ciu­tat al món o de donar una pàtina cul­tu­ral a un altre esde­ve­ni­ment –espor­tiu en aquest cas– per tal de fer-lo més simpàtic a la ciu­ta­da­nia. Una ciu­tat que es vol capi­tal d’un país ha de poder fer aquesta inversió en cul­tura però ha de ser molt exi­gent a l’hora de valo­rar-ne els resul­tats, ja que les neces­si­tats ordinàries en l’àmbit de la cul­tura són mol­tes i diver­ses. I és aquí quan apa­rei­xen les pre­gun­tes i les con­tra­dic­ci­ons: la tan sovint con­fusió entre excel·lència i eli­tisme; la pre­ca­ri­e­tat de molts cre­a­dors cul­tu­rals enfront de la con­trac­tació dels grans noms; el mal estat de molt patri­moni històric davant la des­pesa efímera, l’impacte cul­tu­ral de la qual s’esgota en pocs dies; o el pro­vin­ci­a­nisme de pen­sar que qual­se­vol cosa que vin­gui de fora és millor men­tre es gira l’esquena al país del qual s’és capi­tal. La cul­tura com a coar­tada, dis­tracció social o jus­ti­fi­cació moral –el que podríem qua­li­fi­car com la versió moderna del cir­cen­ses del panem et cir­cen­ses llatí o una accepció més del cul­ture was­hing anglo­saxó– enfront de la cul­tura com a ele­ment cons­ti­tu­tiu d’una soci­e­tat. Una soci­e­tat exi­tosa pot tenir con­tra­dic­ci­ons, però és molt difícil que una soci­e­tat con­tra­dictòria –entre el que es diu i el que es fa, entre el que es pro­clama i el que es defensa– tin­gui èxit.

En unes notes per­so­nals, crec que inèdites, del pre­si­dent Fran­cesc Macià que es con­ser­ven a l’Arxiu Naci­o­nal de Cata­lu­nya en unes lli­bre­tes on apun­tava pen­sa­ments, fra­ses, refle­xi­ons, que pro­ba­ble­ment es podrien datar en algun moment de la seva etapa de pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat (1931-1933), en una de les pàgines, sense més con­text i dei­xant la resta de la pàgina en blanc, el pre­si­dent escriu: “La cul­tura font de lli­ber­tat, de llum, de civi­lit­zació.” No sabem en quin moment Macià, de sobte, enmig d’ano­ta­ci­ons sobre l’actu­a­li­tat política, encàrrecs a fer, llis­tes elec­to­rals o ges­ti­ons que se li dema­nen com a pre­si­dent, deci­deix escriure negre sobre blanc aquesta magnífica síntesi del que és la Cul­tura per a ell: lli­ber­tat, de pen­sa­ment, d’expressió, de ser; llum, és a dir conei­xe­ment, curi­o­si­tat, emoció, gaudi, i civi­lit­zació, és a dir con­vivència, democràcia, res­pecte. I en una altra nota insis­teix: “Tot home d’estat cla­ri­vi­dent ha de fona­men­tar els seus ide­als vers la cul­tura per una pre­pa­ració de la joven­tut exempta d’errors del pas­sat i ori­en­tada vers el tri­omf de l’espe­rit sobre la matèria.”

On situem les polítiques públi­ques de la cul­tura que es fan a Europa al segle XXI? En el cir­cen­ses llatí o en la lli­ber­tat, la llum i la civi­lit­zació del pre­si­dent Macià? A què res­po­nen les pro­gra­ma­ci­ons dels dos esde­ve­ni­ments amb l’eti­queta cul­tu­ral que hem esmen­tat? Sé, per experiència, que l’acció trans­for­ma­dora a través de la cul­tura que es pot fer des de les ins­ti­tu­ci­ons és limi­tada i, com deia, sot­mesa a con­tra­dic­ci­ons. Però crec que mai no hauríem de per­dre de vista l’ambició d’enten­dre la cul­tura –més enllà de les seves accep­ci­ons i expres­si­ons antro­pològiques o d’entre­te­ni­ment ben legítimes– tal com la con­ce­bia Macià: font de lli­ber­tat, de llum i de civi­lit­zació.