Ideari poètic

Amat Baró (1982), nas­cut a Alma­ce­lles, és un dels poe­tes més des­ta­cats de Lleida. És filòleg català i es dedica a l’ense­nya­ment. Ja ha publi­cat cinc lli­bres de poe­sia, entre els quals des­taca La marca de Caín (Edi­to­rial Fonoll, 2017), una explo­ració sen­tida sobre la lle­genda reli­gi­osa del fill d’Eva i d’Adam, cas­ti­gat per haver matat el seu germà Abel. En una entre­vista, Amat Baró es con­fes­sava un joglar galàctic, amb una gran influència del movi­ment con­tra­cul­tu­ral, cali­fornià, fins a arri­bar als músics cata­lans Pau Riba i Jaume Sisa. El nou lli­bre, pre­ci­sa­ment, par­teix d’aquest ide­ari poètic, espi­ri­tual, side­ral. Amat Baró és un rap­sode amb unes grans qua­li­tats sono­res i rítmi­ques que va des­ple­gant per aquí i per allà, demos­trant tot el seu talent decla­ma­tori i lite­rari. Cal­dria recor­dar, a més, que és fill del músic Xavier Baró (1954), amb una con­si­de­ra­ble dis­co­gra­fia. Pare i fill van crear l’espec­ta­cle ambu­lant Cata­lu­nya i jogla­ria (2014), amb nom­bro­ses actu­a­ci­ons.

El seu nou lli­bre és un poema llarg. Per això el seu títol: Riu avall (Edi­to­rial Fonoll, 2024). “Cal accep­tar pati­ments i records, ofecs, mals pen­sa­ments i dolors forts. I cal ser cons­ci­ent que allà a la vora hi ha un petit món on tot va bé i a l’hora.” Aquesta és la seva carta de pre­sen­tació, de nave­gació, de vita­li­tat expres­siva. Amat Baró balla amb els sons per cele­brar l’existència, el temps que ens han donat. Canta per bus­car la llum que ens han ofert. Canta per il·lumi­nar el foc que tenim, per expres­sar el mira­cle de viure.

El poema riu és com­post per una qua­ran­tena de pàgines, ben ver­sa­des, rec­tes, ali­ne­a­des, tre­ba­lla­des. És tota una arqui­tec­tura ver­bal, nar­ra­tiva, que va con­tra­ient. Fa un exer­cici de lloança, ini­cial, sobre les pro­pi­e­tats de l’escrip­tura, sobre el plaer soli­tari d’escriure, que el por­ten a refle­xi­ons pode­ro­ses. “La pau s’entén geològica­ment i jo vaig sem­pre de pressa i cor­rent”. Ens parla, per tant, de la seva situ­ació per­so­nal en un món veloç i angoi­xant, dels estralls neu­ro­nals, de la capa­ci­tat, de la difi­cul­tat a ser.

“El meu cer­vell genera pen­sa­ments com els gra­fi­tis dels vagons dels trens, inco­he­rents, vio­lents i con­fo­sos”. Ben vist, escrit magis­tral­ment. Així, d’aquí i d’allà, ens parla de la Bíblia, del cinema, del budisme, de la lite­ra­tura grega, de la filo­so­fia d’Epi­cur i de Plató. “Encara que la culpa no és d’Ori­ent, sinó que aquí hem omès tot pen­sa­ment”. De forma cir­cu­lar, es burla un poc del per­so­nal, de la post­mo­der­ni­tat, de les acti­tuds actu­als, esca­pis­tes, total­ment bui­des. Amat Baró acaça la crisi de la civi­lit­zació, com un ens endèmic, la crisi social com una bitàcola que sem­pre es manté horit­zon­tal, a flo­tació, davant de tots els tem­po­rals i tragèdies que va superant.

És així com es plan­teja la qüestió cul­tu­ral, la man­dra, el des­co­nei­xe­ment, la ignorància, rei­vin­di­cant, recor­dant algu­nes referències literàries, uni­ver­sals i locals. I així, va tra­vant el seu relat, va par­lant de fets, d’una espi­ral argu­men­tal, dels espais comuns de tro­bada, del vi i de l’amis­tat, com a gran eix cen­tral. Fa una lloança a l’amor i també a les rela­ci­ons huma­nes, com l’única alter­na­tiva pos­si­ble. “Parla de tot i de res, rebre l’oxi­gen humà, escam­par per la sang el tre­sor de l’amis­tat”.

Ens parla d’un món pre­sent, glo­ba­lit­zat, que havia estat anun­ciat, “una terra estra­nya, arti­fi­cial, vir­tual, maqui­nal, que ens ha impo­sat l’escla­vatge total”. El poema riu és una queixa, una crítica social, una reflexió sobre la decadència. Men­tre ens parla de les seves aven­tu­res, d’anar direc­ta­ment a la rea­li­tat, a l’hort a men­jar, “perquè el jardí de l’amor hi té un mur ben aus­ter amb una esquerda d’on surt un pàmpol d’or que és dels jar­dins l’enveja”. I així, va ani­ve­llant el relat i ens parla del destí o del camí o del que fem, esti­rant el fil, fins a des­vet­llar la ide­o­lo­gia, la rea­li­tat, la uto­pia i, també, la nostàlgia. És una pro­clama clara d’una forma de viure, d’un intent de veure el món.

És un viatge poètic, filosòfic, amb una sen­sació simbòlica que m’arriba com a lec­tor. El seu punt de vista queda fora de dubte, total­ment exten­si­ble i demos­tra­ble. “És tot un art saber estar sol sense que­dar-ne fart”. Una de les qüesti­ons cen­trals del poema és l’angoixa, la fra­gi­li­tat davant la immen­si­tat i el desor­dre glo­bal.