Ideari poètic

Amat Baró (1982), nascut a Almacelles, és un dels poetes més destacats de Lleida. És filòleg català i es dedica a l’ensenyament. Ja ha publicat cinc llibres de poesia, entre els quals destaca La marca de Caín (Editorial Fonoll, 2017), una exploració sentida sobre la llegenda religiosa del fill d’Eva i d’Adam, castigat per haver matat el seu germà Abel. En una entrevista, Amat Baró es confessava un joglar galàctic, amb una gran influència del moviment contracultural, californià, fins a arribar als músics catalans Pau Riba i Jaume Sisa. El nou llibre, precisament, parteix d’aquest ideari poètic, espiritual, sideral. Amat Baró és un rapsode amb unes grans qualitats sonores i rítmiques que va desplegant per aquí i per allà, demostrant tot el seu talent declamatori i literari. Caldria recordar, a més, que és fill del músic Xavier Baró (1954), amb una considerable discografia. Pare i fill van crear l’espectacle ambulant Catalunya i joglaria (2014), amb nombroses actuacions.

El seu nou llibre és un poema llarg. Per això el seu títol: Riu avall (Editorial Fonoll, 2024). “Cal acceptar patiments i records, ofecs, mals pensaments i dolors forts. I cal ser conscient que allà a la vora hi ha un petit món on tot va bé i a l’hora.” Aquesta és la seva carta de presentació, de navegació, de vitalitat expressiva. Amat Baró balla amb els sons per celebrar l’existència, el temps que ens han donat. Canta per buscar la llum que ens han ofert. Canta per il·luminar el foc que tenim, per expressar el miracle de viure.

El poema riu és compost per una quarantena de pàgines, ben versades, rectes, alineades, treballades. És tota una arquitectura verbal, narrativa, que va contraient. Fa un exercici de lloança, inicial, sobre les propietats de l’escriptura, sobre el plaer solitari d’escriure, que el porten a reflexions poderoses. “La pau s’entén geològicament i jo vaig sempre de pressa i corrent”. Ens parla, per tant, de la seva situació personal en un món veloç i angoixant, dels estralls neuronals, de la capacitat, de la dificultat a ser.

“El meu cervell genera pensaments com els grafitis dels vagons dels trens, incoherents, violents i confosos”. Ben vist, escrit magistralment. Així, d’aquí i d’allà, ens parla de la Bíblia, del cinema, del budisme, de la literatura grega, de la filosofia d’Epicur i de Plató. “Encara que la culpa no és d’Orient, sinó que aquí hem omès tot pensament”. De forma circular, es burla un poc del personal, de la postmodernitat, de les actituds actuals, escapistes, totalment buides. Amat Baró acaça la crisi de la civilització, com un ens endèmic, la crisi social com una bitàcola que sempre es manté horitzontal, a flotació, davant de tots els temporals i tragèdies que va superant.

És així com es planteja la qüestió cultural, la mandra, el desconeixement, la ignorància, reivindicant, recordant algunes referències literàries, universals i locals. I així, va travant el seu relat, va parlant de fets, d’una espiral argumental, dels espais comuns de trobada, del vi i de l’amistat, com a gran eix central. Fa una lloança a l’amor i també a les relacions humanes, com l’única alternativa possible. “Parla de tot i de res, rebre l’oxigen humà, escampar per la sang el tresor de l’amistat”.

Ens parla d’un món present, globalitzat, que havia estat anunciat, “una terra estranya, artificial, virtual, maquinal, que ens ha imposat l’esclavatge total”. El poema riu és una queixa, una crítica social, una reflexió sobre la decadència. Mentre ens parla de les seves aventures, d’anar directament a la realitat, a l’hort a menjar, “perquè el jardí de l’amor hi té un mur ben auster amb una esquerda d’on surt un pàmpol d’or que és dels jardins l’enveja”. I així, va anivellant el relat i ens parla del destí o del camí o del que fem, estirant el fil, fins a desvetllar la ideologia, la realitat, la utopia i, també, la nostàlgia. És una proclama clara d’una forma de viure, d’un intent de veure el món.

És un viatge poètic, filosòfic, amb una sensació simbòlica que m’arriba com a lector. El seu punt de vista queda fora de dubte, totalment extensible i demostrable. “És tot un art saber estar sol sense quedar-ne fart”. Una de les qüestions centrals del poema és l’angoixa, la fragilitat davant la immensitat i el desordre global.