Un banderer de la calma

Es va presentar Pat Metheny al Palau de la Música tan sols acompanyat per una col·lecció de guitarres i tots van respirar alleujats quan les notes de Beyond the Missouri sky van omplir la sala d’aquest so tan confortable que Metheny ha sabut introduir a les nostres vides des de la descoberta, a finals dels setanta, del prodigiós New Chautauqua, ratificat pels magistrals Travels i As falls Wichita, so falls Wichita falls, tots ells quan militava encara a ECM. Metheny ens ha tranquil·litzat a casa després d’un dia estressant o ens ha fet despertar un cap de setmana com si ens trobéssim al bell mig d’un somni plaent.

Amb texans i samarreta i la seva característica cabellera arrissada, Metheny va començar en acústic, sol, només amb els ecos de les cordes que ens han acariciat dècades. Després de la introducció va aterrar al Missouri, una peça dels seus brillants discos dels noranta quan va abandonar ECM per sumar-se als projectes de Geffen i altres segells. La primera peça la va acabar amb This is not America, tema dels vuitanta que va signar a quatre mans amb David Bowie quan el duc estava ficat en bandes sonores.

El concert va ser molt lliure, però Metheny es va emmirallar en el disc que va fer amb Charlie Haden perquè també va interpretar la versió de Cinema Paradiso d’Ennio Morricone, un dels temes clau del treball conjunt. Particularment inspirada va ser la versió O song for the boys, del disc One quiet night, ferma i àgil, tocada al galop amb la guitarra baríton, com ja ho va fer el 2003. Després de les belles melodies ens va sotmetre a un tercer grau de distorsió, que el públic també va aplaudir quan s’hauria merescut un avís, abans de tornar a la calma amb una guitarra canadenca de doble mànec i el so oriental d’un sitar amplificat, una autèntica joguina. Com hem dit, el concert era ben lliure i algunes de les peces es movien en una mena de medley on el guitarrista saltava. Per exemple va iniciar una de les peces amb una versió d’Alfie, el clàssic seixanter de Bacharach i David, que Metheny va incloure al seu disc del 2011. El va barrejar amb una bonica cançó dels Carpenters, Rainy days and mondays, amb Garota de Ipanema de Vinícius, Jobim i Gilberto, i That’s the way i’ve always heard it should be de Carly Simon. Va acabar el matxihembrat amb Last train home, de John Mayer. La cosa dels homenatges no va acabar aquí perquè no va oblidar els Beatles davant un Palau ple del que Enric Saperas anomenava “audiència activa”. Per exemple, a la meva llotja hi havia l’insigne oncòleg Josep Tabernero, el periodista Manel Fuentes i el músic Alfred Garcia.