Una artista espigoladora a través del temps

Al cartell de la present edició del Temporada Alta apareix fotografiada l’autora mateixa, Isabel Banal (Castellfollit de la Roca, 1963), sostenint una garrafa d’aigua a l’altura del cap: el seu rostre s’amaga, però, mig deformat, a la vegada s’hi intueix o, dit d’una altra manera, s‘hi mostra emmascarat. Com pot suposar-se i ella mateixa ha explicat en un vídeo de presentació de l’obra, feta per respondre a l’encàrrec d’un festival d’arts escèniques, ha tingut present la tradició de les màscares teatrals, que tant representen la tragèdia com la comèdia. També ha explicat per què la màscara es fa amb una garrafa d’aigua, que aporta un altre simbolisme: l’aigua és un element essencial de la vida que el canvi climàtic, amb la sequera, fa que pugui escassejar. Mentre reprodueixo més o menys què ha dit Banal, no puc deixar de pensar en el fet que l’aigua pot provocar catàstrofes que no són alienes a la construcció en terrenys inundables. Però em concentraré en la significació del cartell, tal com l’ha explicada l’artista: “Vaig voler posar l’aigua de la manera que la comprem, que la consumim. L’aigua ens arriba a les aixetes de casa, però anem al supermercat com si anéssim a la font. Anem carregats amb les garrafes d’aigua, amb tot el que suposen el plàstic i aquest consum. L’aigua, convertida en producte, ha deixat de ser un bé primordial i sagrat.”

Que parli del fet que anem carregats amb garrafes d’aigua m’ha fet pensar en una exposició que, el 2003, va muntar a la desapareguda Fundació Espais: hi va escampar per terra una multitud de petites figures carregades (amb motxilles, maletes, paquets, carrets i bosses d’anar a comprar) que semblaven errar a la manera dels habitants de les ciutats modernes. En aquestes figuretes ens podíem reconèixer com en un petit mirall. Banal va inspirar-se en les figuretes del pessebre, que sempre l’han captivada. No és per res que sigui garrotxina i per això conscient de la tradició olotina pel que fa a una imatgeria religiosa que també és profana: algunes figuretes del pessebre representen pagesos, pastors, forners, llenyataires... Aquestes figuretes populars duen, doncs, una càrrega real (llenya, animals, aigua, menjar) que pot tenir una dimensió simbòlica: la càrrega que duem de la vida mateix, el pes del passat. En tot cas, diria que les figuretes (blanques, sense pintar, en un gest d’abstracció que es desmarcava de la mimesi pessebrística) de Banal duien una càrrega no productiva (la producció pròpia de criar els animals, cultivar els camps, fins i tot fer llenya), sinó més aviat de consum. L’artista ens feia present que, en el desplaçament del camp a la ciutat, ens convertim en individus sols, dins de la multitud, amb bosses de plàstic carregades amb la compra. En individus de pas. En individus que caminem, recíprocament, en sentit contrari de l’altre. Carregats i pensarosos, de manera que no és casual que l’exposició de l’obra de Banal dugués per títol Rumiant.

Es podria pensar que els artistes (com els escriptors, els cineastes, els músics) fan per tal que la seva obra tingui una continuïtat, una coherència, i que també van donant forma a les seves obsessions. Però potser ho fan com poden i, en tot cas, es van retrobant amb les seves dèries. Buscant textos que havia escrit sobre ella (comprovant de nou que l’escriptura pot socórrer la fràgil memòria personal) fa molt de temps, m’he trobat amb aquesta declaració de Banal de fa més de trenta anys: “No puc deslligar la vida del meu treball. Aquest és una manera de reflexionar, de treballar-me a mi mateixa, d’analitzar les coses. Pensant les peces, hi projecto les meves vivències, el que em preocupa i també la meva concepció de moltes coses.” En aquella època, en els seus inicis artístics com a escultora (i dibuixant) –mentre que ara es defineix com artista visual–, treballava força a partir de l’experiència dual de ser d’un lloc rural (amb la relació consegüent amb la natura) i viure a Barcelona. Recordo les seves peces amb branques i troncs (una manera de fer presents les passejades pel bosc) posats en relació amb rajoles fragmentades del formigó trepitjat caminant per la ciutat. Tanmateix, quan Banal va fer la declaració esmentada, també em va comentar que havia utilitzat bidons d’aigua com a material de treball: “Si m’haguessin dit que faria una escultura amb material industrial i de plàstic, no m’ho hauria cregut. Estava més relacionada amb elements més naturals. Potser he escollit els bidons d’aigua perquè em sap greu que es llencin. M’afecta el malbaratament de la societat industrial.” Deu ser per això mateix que ha treballat tant a partir de coses trobades donant-los una altra vida com a material exposat. A les parets de Rumiant s’exposaven coses recollides en els trajectes urbans: bitllets de metro i tren, retalls de diari, entrades de cine, tovallons de paper, tiquets de la compra o de bars. Hi hauria molts més exemples del seu espigolar, però només hi afegiré que fa temps que recull llapis trobats en tota mena de llocs; el llapis com una possibilitat d’escriure, de fer sobre una superfície en blanc.

Tot retorna i, a la vegada, canvia. Banal va seguir fent present la natura i també la transformació de les seves matèries i fruits, cosa que té a veure amb la cultura. En tot cas, els bidons d’aigua han reaparegut al cartell del Temporada Alta, que continua una sèrie de treballs fotogràfics en què l’artista posa en relació el seu cos amb elements de la natura i de la vida quotidiana. A Parar taula, exposició del 2002 a la Canònica de Vilabertran compartida amb Tura Sanglas i organitzada pel Bòlit amb el comissariat d’Ingrid Guardiola, s’hi mostraven dos autoretrats seus: un amb una pedra i un altre amb un pa. El cas és que, un dia rere l’altre, veig (i no veig) Banal a les banderoles que anuncien el Temporada Alta. Li he fet una broma: ara et veig cada dia, d’una manera diferent, però com quan érem petites. Sent del mateix poble, tenint un any de diferència, ens vèiem cada dia a l’escola, on, després de dinar, jugàvem a futbol al pati. Però, a més, abans de sopar, jo anava amb una cantina a casa seva, on es repartia la llet de les vaques d’uns familiars que vivien a la sortida de Castellfollit en direcció a Olot: una de les poques cases de pagès d’un poble amb un territori quasi limitat al de la roca basàltica sobre la qual va edificar-se. Algunes vegades, hem comentat que el color de la llet que arribava, i s’anava a buscar, a casa seva d’alguna manera ha inspirat la presència en la seva obra del blanc: sempre com alguna cosa per omplir, una possibilitat de creació en l’art i la vida mateixa. En fi, també penso en la taula de casa seva on s’abocava la llet a les cantines. I així en totes les taules, blanques com la llet i quasi sempre petites, que Banal ha fet i exposat.

En el curs del temps, hem compartit moltes altres experiències i algunes afinitats. Quan vaig veure Els espigoladors i l’espigoladora, d’Agnès Varda, li vaig dir que havia de veure la pel·lícula pensant que, com els qui hi apareixen (potser una mica tots, encara que a la vegada desaprofitem i llancem tants coses) i la mateixa cineasta, ella és una espigoladora, que recull d’aquí i d’allà. Com suposava, li va encantar. Temps després, li vaig regalar una patata en forma de cor, com les que va trobar Varda mentre feia la pel·lícula filmant després com el temps hi passava. El regal va ser retornat amb escreix: una petita llibreta amb fotografies que mostren successivament com aquella patata s’arruga, es podreix i es grilla, però així comença a germinar com una possibilitat d’una vida renovada.