Solemnes exercicis de soledat i èxtasi

Va sortir el torinès Ludovico Einaudi a convèncer davant un públic gairebé rocker al Liceu de Barcelona dins el Festival de Jazz. No sé què té a veure Einaudi amb el jazz, però aquest seria un altre negociat. El pianista i compositor, al capdavant d’una petita orquestra de dotze músics, eminentment de corda, va fer un recorregut per la seva pròpia obra, posant èmfasi en composicions nervioses, minimalistes, que van tocar en grup o a piano sol durant la vetllada. Inscrit dins una família d’editors i artistes, el pianista ha desenvolupat des dels anys vuitanta una interessant obra conceptual, en ocasions amb massa notes o tancada. Divendres al Liceu, va ser més amable, va agrair l’oportunitat de ser entre nosaltres, va dedicar el concert als afectats per les inundacions de València i va oferir un recital mesurat amb molts temes, sovint breus, en què els diàlegs i cadències ens duien a harmonies, en què el solista i els virtuosos que l’acompanyaven trobaven els equilibris en la quasi descripció d’estats d’ànim que la música d’Einaudi recrea.

L’histerisme minimalista dels grans compositors dels vuitanta té en Einaudi un autèntic domador de feres, malgrat haver incidit en les bandes sonores de pel·lícules abonyegades. Per al torinès, l’important és la melodia, que pot tenyir de romanticisme per descriure el dolor, la soledat o, simplement, l’esclats de la pluja a la primavera, la tardor o l’estiu. La sensació és de frescor. No endebades el nostre home afirma que compondre és com cuinar pasta. La seva surt al dente, sincronitzada amb tots aquells elements que la fan existencial o vitalista. L’humanisme va més enllà de la música i notes que l’eleva quan es troba còmode, el sonar diferent, tota una sèrie de conceptes que el distancien dels arrogants que postulen una música classista, de secta. La música d’Einaudi té llum i no s’amaga dins barroquismes ni tenebrismes. Busca el contacte amb la imaginació, la realitat i la manera de transferir-les al públic. Tot i ser un veterà de gairebé 69 anys, el seu art continua jove i nítid. Ho va demostrar al Liceu, on el recital –al meu entendre massa llarg per ser una delicadesa– va tenir moments de plenitud com quan llegeixes un poema bo o escoltes Bach.