El CCCB avisa: la nostra vida depèn de l’Amazònia

Mentre estem escrivint aquest article, i quan vostè l’estigui llegint, tant hi fa si és avui o la setmana que ve, l’Amazònia estarà cremant amb focs provocats per homes al servei d’empreses multinacionals que no han interromput una història de violència que va començar fa 500 anys. “Un 18% de la selva tropical més gran del món s’ha destruït i quan s’arribi al 25% serà el punt de no retorn a la vida”. El punt de no retorn a la vida del planeta, exclama la periodista i escriptora brasilera Eliane Brum, perquè és en aquesta regió que travessa nou països –les fronteres dels quals es van decidir als despatxos dels poders colonialistes– on s’està disputant la batalla irreversible de l’escalfament global. La crisi climàtica va ensenyant la poteta a milers de quilòmetres d’aquest epicentre, ara amb les inundacions catastròfiques a València; més d’hora que tard, veurem com i on es torna a manifestar, però ho veurem.

Amb aquesta entradeta, semblaria que l’exposició Amazònies. El futur ancestral, que obre al públic demà, dimecres, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), està dominada per un discurs fatalista en què la humanitat és una simple espectadora del seu trist final. Ni en somnis dona aquesta visió, i no serà perquè els somnis no tinguin un enorme protagonisme en aquesta mostra, el missatge principal de la qual és la possibilitat real d’imaginar una altra manera d’habitar la Terra sense ferir-la dia sí i dia també. “Un altre món és possible perquè ja hi ha hagut altres mons abans”, proclama Brum, una de les moltes veus que ha convocat Claudi Carreras, el comissari d’aquesta exposició que “parla de l’Amazònia des de l’Amazònia”, remarca la directora del CCCB, Judit Carrera.

Aquests altres mons tenen 13.000 anys però han estat “silenciats” per la supremacia blanca que, quan va posar els peus a l’Amazònia, es va inventar un concepte per començar-la a explotar desbocadament. El concepte de la selva verge. “Mai ho havia estat”, sosté Claudi Carreras. Tants cops hauran sentit que a les exposicions s’hi va a aprendre que els sorprendrà que en aquesta el més estimulant és que ens convida a “desaprendre.” Si més no a llençar per la borda els clixés alimentats durant mig miler d’anys en pro de la domesticació d’un territori incivilitzat.

La civilització tan civilitzada de la selva travessa l’itinerari d’Amazònies (en plural, responent a la seva diversitat i problemàtiques), amarat dels sabers de membres d’alguns dels 400 pobles indígenes que hi habiten. Un munt dels que ha cridat el comissari són artistes, però alhora activistes que en els seus treballs fusionen política, ecologia, espiritualitat, ciència i, sí, també els somnis en què els seus avantpassats assajaven les formes de vida en comunió amb la natura, per no separar-se’n mai. “Si a un nen de Barcelona li demanes que pinti la natura, pintarà un arbre o una muntanya. Si ho demanes a un nen indígena, es pintarà ell. Ells són natura”, subratlla Carreras.

La visita a l’exposició contagia els xuts al·lucinògens amb què els artistes han creat les peces, la majoria in situ i amb matèries de la selva que han viatjat amb ells fins al CCCB. S’hi han desplaçat fins i tot les olors, de terra humida i de fruites silvestres, però també de gasolina i de llenya cremada. Un dels espais més màgics és una maloca, la típica casa indígena, que s’ha construït a mig recorregut sota la tutela d’Andrés Cardona, els pares del qual van ser assassinats quan ell tenia tres anys. Cardona viu a l’Amazònia sota amenaça de mort. “És un lloc de lluita, on està tot per fer i hi ha una manera de veure el món totalment diferent”, exclama. Gestades com úters de la mare Terra, les maloques són llars de coneixements col·legiats en què el que és sagrat i el que és profà sempre van de bracet. El prototip del CCCB està fet amb palmes trenades i beneïdes al lloc d’origen.

Els participants han sigut molt generosos: volien que l’energia amazònica estigués present a Barcelona, no una representació folklòrica de les seves comunitats. Ibã Sales Huni-kuin, al capdavant del col·lectiu Mahku, ha pintat tres murals sota els efectes de plantes medicinals, especialment l’ayahuasca, i de cants tradicionals que ell mateix ha recopilat. Un d’aquests murals diu que està dedicat a Barcelona, per ajudar-la a curar-se de la malaltia que s’ha propagat a tota la societat occidental: la cobdícia que està sentenciant el nostre futur.

L’ayahuasca, ara presa de les farmacèutiques depredadores de recursos naturals amazònics per tractar trastorns psicològics com la depressió, és una de les proveïdores de tintures de l’obra plàstica d’un altre creador que ha realitzat una pintura ex professo, Elias Mamallacta. La sang de dragó també forma part de la seva paleta de colors. I Rember Yahuarcani, una firma cotitzada als cercles de l’art internacional, ha respost a la invitació amb una altra obra de denúncia dels abusos que ha sofert el seu poble. El seu que ara més que mai és el de tots. “El centre del món no són Washington, Pequín, Londres i Madrid sinó els llocs on la natura resisteix”, rebla Eliane Brum. Aquí és on està en joc la nostra vida.