Bryan Adams i 17.000 més

Sigui pel factor nostàlgic, perquè els grans concerts d’un cantant solista de rock, almenys en aquestes contrades, ja pràcticament només els protagonitzen ell i Bruce Springsteen o, simplement, perquè fidelitzar una audiència, amb visites regulars des de fa una dècada, acaba tenint premi, Bryan Adams viu, si més no a Barcelona, un dels seus millors moments quant a popularitat. Les gires dels seus primers anys de glòria, amb discos com Reckless (1984) i Waking Up the Neighbours (1991), sempre passaven pel Palau d’Esports. Fa quinze anys, actuava al Pavelló Olímpic de Badalona o a l’oblidat Espai Movistar. Però, ahir dimarts, com aquell que no vol la cosa, va vendre 17.000 entrades per a un concert que, a grans trets, va semblar-se força al que, en aquella ocasió davant 10.000 persones, va fer al mateix espai el gener del 2022, part, tots dos, de la gira del força mediocre (com, ben mirat, el gruix de la seva discografia des de fa almenys fa trenta anys) So Happy It Hurts.

El canadenc, de 65 primaveres, va presentar-se en inusual formació de quartet (guitarra, la del seu inseparable Keith Scott, teclats i bateria) i, així, sense baix!, va conduir un concert de gairebé dues hores i mitja amb moments d’intensitat variable. Des de les altes (especialment al començament, amb Kick Ass, Can’t Stop This Thing Started, Somebody i dos globus immensos sobrevolant la pista) a les més aviat baixes (la cançó amb què, una mica forçadament, va fer duo en la dècada dels 90 amb Paco de Lucía o Heaven, clàssica balada de Reckless que, dimarts, va esbalandrar reconvertint-la en un mig temps).

Una vegada més, però, l’entrega i domini escènic del personatge (que, a Shine a Light, va recordar el seu pare , mort recentment, i a Straight From the Heart, la seva mare, de 96 anys) es va fer més que evident, amb no pocs moments de comunió (per exemple, It’s Only Love, amb l’afegitó d’un Simply the Best en record a Tina Turner) i la incorporació, com a novetat, de dues altres cançons dels 80 –Rock & Roll Hell i When the Night Comes– que va escriure, fent com sempre tàndem amb Jim Vallance, per a Kiss i Joe Cocker, respectivament, i que van fer-nos pensar en l’enveja que deu haver provocat aquest home en molts músics per la seva quasi insultant facilitat en fabricar hits.