‘Demolició’, radiografia d’un presumpte violador

“No em con­dem­neu abans de lle­gir-la” és la citació (modi­fi­cada) d’Aurora Ber­trana que Lluís Llort ha esco­llit per con­vi­dar els lec­tors a cap­bus­sar-se en la lec­tura de la seva quin­zena novel·la, Demo­lició. Amb aquesta, com n’és ple­na­ment cons­ci­ent, tracta alguns temes diguem-ne espi­no­sos, pel fet que solen des­per­tar debat o ferir sus­cep­ti­bi­li­tats en alguns casos. Com a autor de llarga tra­jectòria, però, sap moure’s per la corda fluixa amb con­vicció i fer­mesa, posant sobre la taula temàtiques al vol­tant de la vio­lació, el mas­clisme (i els micro­mas­clis­mes), el femi­nisme, l’asset­ja­ment psi­cològic, la ven­jança i, molt espe­ci­al­ment, els judi­cis paral·lels, per con­ce­bre una obra en què es dei­xen de banda els blancs i el negres per realçar la paleta de gri­sos. Tot això, sense entrar a for­mar judi­cis de valors.

Una valen­tia que es va veure recom­pen­sada al juliol quan li van ator­gar el premi L’H Con­fi­den­cial per aquest relat, que ara publica l’Edi­to­rial Clan­des­tina, després d’estar-se guar­dat en un calaix un parell d’anys. Un guardó que l’autor agra­eix “amb molta il·lusió”, perquè el reforça a con­ti­nuar escri­vint i pel fet que el con­ce­deix un jurat molt exi­gent (en només 18 anys d’història ha estat decla­rat desert tres cops) i perquè per pri­mer cop ha gua­nyat un ori­gi­nal en català.

Demo­lició comença fort. Molt. Ella, un per­so­natge anònim d’una edat que supo­sem que és al vol­tant dels 8 anys, és víctima d’abu­sos repe­tits per un fami­liar i això és con­sen­tit per la seva mare. Un trauma que evi­dent­ment car­re­garà al llarg de la seva vida i que ver­te­bra el relat de forma paral·lela, reforçant el relat prin­ci­pal pro­ta­go­nit­zat per un pro­fes­sor uni­ver­si­tari la vida del qual es cap­gira com un mitjó quan és denun­ciat per vio­lació per una jove. Ell (Rafel Egidi) ho nega, però mal­grat tot no podrà atu­rar un procés poli­cial, judi­cial i social –aquest, ende­gat a través de les xar­xes soci­als– que li escla­tarà com una pesada bola d’ender­roc. Una demo­lició en tota regla.

El mateix autor declara que es tracta de la novel·la més rea­lista que ha escrit, “sense cap con­cessió a l’humor; el tema no ho per­met”. “No és un assaig, ni un pam­flet, ni reflec­teix cap posició moral o intel·lec­tual per part meva. Com sem­pre he fet a les novel·les, repar­teixo les car­tes de la ficció perquè cada lec­tor triï la lec­tura que en vol fer”, explica Llort.

Com vol dei­xar clar, l’obra no va sobre el con­sen­ti­ment. Ni sobre la vio­lació. “Va sobre les mol­tes cir­cumstàncies sexu­al­ment vio­len­tes a què pot haver de fer front una dona al llarg de la seva vida. Va dels mas­clis­mes –micro i macro– que els homes per­pe­tuem.” I, si bé pre­fe­reix no dir ober­ta­ment què els faria, als vio­la­dors, però ho insi­nua, a la seva història es decanta per fur­gar en què passa quan una per­sona és dila­pi­dada abans de ser jut­jada. Aquí és quan entra de ple el tema de les xar­xes soci­als i el seu poder. “Vull plan­te­jar com es pot acu­sar, jut­jar i lin­xar algú des de per­fils anònims, sense cap pro­blema –tret que et fiquis amb la família reial o els poders fàctics–”, més enllà d’entrar a dis­cu­tir si les xar­xes són útils o no, perquè en massa casos, creu, “és com donar una esco­peta car­re­gada a un xim­panzé”.

Llort matisa que les xar­xes soci­als no són un dimoni: “És la soci­e­tat en gene­ral la que té aquesta tendència dels judi­cis paral·lels, i els esta­ments uni­ver­si­ta­ris, els mit­jans de comu­ni­cació i els entorns fami­li­ars for­men part de la soci­e­tat i també es veuen arros­se­gats per aquesta tendència.”

Demo­lició és d’una lec­tura addic­tiva, enganxa des de la pri­mera plana i sap crear tensió per saber si el pro­ta­go­nista ha vio­lat o no l’Anna Bur­gos, aquesta estu­di­ant de la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona de 23 anys, d’ori­gen humil i una llui­ta­dora femi­nista.

El lec­tor, a mesura que avança el relat, també voldrà saber si, en el judici, serà decla­rat cul­pa­ble o no, mal­grat que, si ho és o no, ja ha estat con­dem­nat.

Com ja va des­ta­car el jurat que li va ator­gar el premi, la història inco­moda i impacta pel seu plan­te­ja­ment “valent i pro­vo­ca­dor”, i des­taca l’estil i el ritme nar­ra­tiu de l’obra, en què la trama és àgil i està mar­cada per l’actu­a­li­tat i la ver­sem­blança de l’argu­ment, el com­promís i el risc del plan­te­ja­ment de la temàtica.

Pel que fa al to rea­lista, l’autor reco­neix que es va docu­men­tar “com mai abans”. Pri­mer par­lant amb un advo­cat, després amb un comis­sari dels Mos­sos i visi­tant la comis­sa­ria de les Corts i, final­ment, amb una jut­gessa que va revi­sar l’obra per cor­re­gir el que calgués. Això sí, hi ha pro­to­cols que han can­viat del 2018 ençà i per això tot està datat. Con­fessa que es docu­menta el que sigui impres­cin­di­ble, men­tre escriu, no abans, i que acos­tuma a escriure “a raig, sense full de ruta previ”. “Aquest cop, però, abans d’escriure em vaig fer una guia de capítols i em vaig asses­so­rar amb les fonts des­cri­tes... Sem­bla que el canvi de tècnica ha val­gut la pena”, admet amb un som­riure.

La ciu­tat de Bar­ce­lona és ben pre­sent, com en la majo­ria de novel·les de Llort, un autor que varia el to i la mena de tra­mes en cada nou títol que publica. Aquí, l’ha encer­tada nova­ment, sense dei­xar ningú indi­fe­rent.