Dolores Redondo i l’èxit d’un gènere literari híbrid

Dolores Redondo assegura que hi ha una certa “síndrome de Baztan que, com la síndrome de Jerusalem, fa que quan ets en aquesta vall creus en les llegendes i la mítica que l’habita”. I quan et duen de viatge de premsa se sol generar una altra síndrome, similar a la d’Estocolm, en aquest cas, la síndrome d’Elizondo, podríem dir. És inevitable sentir-se seduït pels paisatges, la pau que es respira, la bonhomia dels habitants i, també, per la gastronomia. Cal recordar que Redondo és xef –no exerceix, però això no es deixa de ser mai– i que es va formar amb el gran Arzak. Per això a les seves obres sempre hi ha petits homenatges a la gastronomia tradicional basca. Per tot plegat no és estrany que bona part de la literatura d’aquesta donostiarra nascuda el 1969, ara amb casa a Elizondo, estigui ambientada en aquesta bella zona navarra.

Presenta la seva vuitena novel·la, Las que no duermen NASH (a Destino en castellà original i a Columna en català, amb traducció de Núria Parés), en què desenvolupa una addictiva història de trames encreuades al llarg de 600 pàgines. Parteix d’un doble i sorprenent cas real sobre el qual passa de puntetes “per respecte als familiars que encara són vius i a la zona”. Per una banda hi ha l’execució, “per motius no confirmats, però que podrien estar relacionats amb la religió antiga, que és com es denominava la bruixeria, i també amb l’enveja més bàsica i petits robatoris” o, segons la versió oficial que ningú creu, per motius polítics. Es diu que durant la Guerra Civil van llançar al fons d’un avenc perdut en un turó de la vall de Bortziriak una dona embarassada, Josefa Sagardía, i sis dels seus fills.

El 2014, un grup d’experts espeleòlegs –encapçalats pel professor Paco Etxeberria– van baixar fins al fons de l’avenc de Legarrea per comprovar si tot plegat era una llegenda i van trobar les restes de l’assassinat múltiple amb la propina d’un cadàver més recent, el d’un noi de la zona que havia desaparegut feia pocs anys.

“Partint d’això he escrit una ficció sobre una injustícia horrible real”, assegura l’autora, que fa “un homenatge a tot de dones” del seu entorn. Perquè a la seva obra hi ha, a consciència, molt d’empoderament femení i molta sororitat. “És 100% Redondo”, afirma.

Per posar fonaments a la ficció ha creat un personatge que “tindrà continuïtat”, la psicòloga forense Nash Elizondo, “la psicòloga dels morts”. “Volia fugir dels policies i els investigadors tradicionals”, afirma l’autora.

NASH és la sigla de les morts “per causes naturals, accidentals, suïcidi o homicidi”, i pseudònim pel qual es coneix la protagonista que documenta l’origen d’una llegenda sobre bruixeria en l’avenc, a les Valls Tranquil·les de Navarra: Bortziriak, Malerreka i Baztan. El que troben és el cadàver d’una noia, Andrea Dancur, un cas que va commocionar el país sencer i pel qual una dona està a presó. “Som al març del 2020 i la troballa i les noves pistes obliguen a reobrir una recerca que aquesta vegada es desenvoluparà en dos plans diferents: d’una banda, a través del mètode científic, i de l’altra, mitjançant l’aprofundiment en la psicologia dels implicats i el coneixement dels misteris ancestrals.” A més, hi ha la pandèmia de fons.

Redondo juga un cop més amb la fórmula híbrida que tan bon rendiment li ha donat, el thriller, en un territori mític i per moments hostil. “La mística és la mateixa a tot el món perquè a tot el món tenim por de les mateixes coses, potser amb noms diferents, però són el mateix.”

Els que enyoren la policia Amaia Salazar, protagonista de la trilogia que va fer famosa Redondo, la podran tornar a veure. “De mica en mica he anat interconnectant totes les meves novel·les i els seus personatges.” I fins i tot apareix la mateixa autora com a personatge. “A Elizondo, molts cops he sentit a algú que demana per la ruta Redondo en una botiga on jo hi soc; el botiguer indica el que calgui aguantant-se el riure, sense dir que jo soc allà; aquesta mena d’anècdotes em van empènyer a sortir com a personatge.” I és que la zona ha multiplicat per molt el turisme gràcies als lectors de Redondo.

Dolores Redondo es va donar a conèixer literàriament amb El guardià invisible (2013), primera part de la Trilogia del Baztan, de la qual es van fer tres pel·lícules. “No m’agraden les faixes i als editors els demano que, si les han de fer, que hi posin una frase maca i no les xifres que tant els agrada fer lluir”, comenta. Ho direm nosaltres. De Las que no duermen NASH s’ha fet una primera tirada de 220.000 exemplars en castellà i 20.000 en català. “Una cosa que em fa molt feliç és que totes les meves novel·les sempre han arribat al número 1 de les llistes de vendes en l’edició catalana.”

Redondo ha venut uns cinc milions d’exemplars del total de les seves obres, només en castellà. A més, està traduïda a 39 idiomes. La televisió pública francesa ha adaptat la novel·la Todo esto te daré (2016), amb què va guanyar el premi Planeta, a sèrie de televisió. A Itàlia també faran la seva versió. “Les han ambientat als seus països i no a Galícia, on passa l’obra, així que espero que algú l’adapti a Espanya, i com toca.” Zebra Produccions anuncia l’adaptació audiovisual d’Esperant el diluvi, publicada el 2022. I, encara en el món audiovisual, la productora britànica Pure Fiction farà una sèrie de la Trilogia del Baztan i de La cara nord del cor.

Qui vulgui escoltar l’autora parlant del seu nou llibre i de la resta de la seva obra pot anar el 25 de novembre al Petit Palau, al Palau de la Música Catalana.