“«L’estaca» és ara a Bielorússia una cançó anti Lukaixenko”
Joaquim Vilarnau revisa la projecció mundial de l’himne de Llach a ‘L’estaca, crònica d’una cançó sense fronteres’
Se n’han fet gairebé mig miler d’adaptacions en 40 llengües diferents, amb la de Polònia com a far
En un principi es deia La columna, però Josep Maria Espinàs, “jutge” i “home de fer feines” de la discogràfica Concèntric, va recomanar a un primerenc Lluís Llach que anés a buscar consell de Maria Aurèlia Capmany i La columna es va convertir en L’estaca. Aquella cançó del 1968 en què un senyor gran, l’avi Siset, advertia un jove de la conveniència d’organitzar-se per fer caure el jou opressor, d’altra banda, havia de ser l’última cançó de la cara B d’un EP i, com a tal, tenia uns quants números de la rifa per caure en l’oblit. Però L’estaca, prohibida el 1969, no únicament va convertir-se en himne de la lluita antifranquista, sinó que, amb l’impuls, sobretot, que se li va donar a Polònia convertint-la en himne del sindicat Solidarnosc, va esdevenir allò que Joaquim Vilarnau, autor de L’estaca, crònica d’una cançó sense fronteres (Enderrock Llibres), defineix com “la contribució més gran d’una cançó en català al cançoner revolucionari internacional”, al costat de temes com ara Bella ciao, Grândola, Vila Morena i Hasta siempre, Comandante.
Vilarnau (Manresa, 1966) explica en el llibre la gestació de la cançó, recorda qui era l’avi Siset, enumera tots els conflictes que L’estaca va tenir amb la censura franquista i fa inventari, finalment, de les més de 450 versions en 40 llengües (algunes, de tan insospitades com el picard, el lígur, el tàtar, l’ídix i l’esperanto) que s’han fet de la cançó del “si tu l’estires fort per aquí i jo l’estiro fort per allà” d’ençà que, l’any 1972, Patric, cantant de Montpeller, en va fer una primera adaptació en occità. El cantautor de Verges, en el pròleg, escriu una missiva fictícia a l’avi Siset tot admetent: “L’estaca té alguna cosa màgica que va fer que, de seguida, se m’escapés de les mans.”
“L’estaca és una cançó totalment viva”, assenyala Vilarnau, que assegura que, del prop de mig miler d’adaptacions que té controlades de la cançó de Llach, un 82% són fetes, ja, al segle XXI. “A Bielorússia, per exemple, és ara mateix una cançó anti Lukaixenko i està censurada. Fa uns mesos, de fet, llegíem que havien detingut algú per cantar-la...” “Més enllà de les ideologies, però, L’estaca s’ha acabat convertint en una cançó dels de baix contra els de dalt, dels demòcrates contra els opressors”, hi afegeix. “És curiós, però, que a Catalunya fos una cançó més aviat comunista i que a Polònia fos una cançó contra el comunisme...”
L’èxit que va tenir L’estaca a Polònia, de fet, és la clau que explica, diu Vilarnau, l’aventura internacional de la cançó. “Quan va convertir-se en l’himne deSolidarnosc es va disparar”, explica. “Va ser tan gran la popularitat que va tenir que molta gent creu que L’estaca és una cançó tradicional polonesa.”
Vilarnau recorda en el llibre com una estudiant d’hispàniques de Varsòvia que havia arribat a Barcelona pocs mesos després de la tanda de tres recitals històrics de Llach el gener del 1976 al Palau d’Esports, Bozena Zaboklicka, va rebre d’un amic seu de Santander un casset amb la gravació d’aquells concerts. Zaboklicka, professora actualment de filologia eslava al departament de llengües de la UB, va endur-se la cinta a Varsòvia (“Segons una llegenda urbana que no sé si és certa, jo vaig ser la primera persona que va fer arribar aquesta cançó a Polònia”, diu en el llibre) i, en una de les audicions que al país, en situació de dictadura, es feien habitualment amb cintes com aquella, Barcelona. Gener de 1976 va arribar a les oïdes del cantant Jacek Kaczmarski, que va adaptar L’estaca tot convertint-la en Mury després de quedar-ne, segons Vilarnau, “totalment impactat”. “Sempre diu que va ser el seu fracàs artístic més important”, ironitza, però, l’autor d’aquesta primera referència d’Enderrock Llibres. “Volia fer un himne contra els moviments de masses... i va acabar fent un himne per a un moviment de masses!”
La versió de Kaczmarski, com es recull en el llibre, va incentivar-ne moltes altres i la cançó de Llach va popularitzar-se a Alemanya i va saltar fins a Xile per ajudar a tombar l’estaca de Pinochet o a Cuba per contribuir a tombar el règim de Castro, tot desencadenant una allau d’adaptacions que ha provocat que, en aquests anys, L’estaca s’hagi pogut escoltar en tota mena de llengües i vestits. “Ha estat interpretada com a música clàssica per la London Symphony Orchestra i com a música màkina per Toni Peret”, conclou Vilarnau, per a qui l’adaptació més “exòtica” que li va arribar a les mans és la que va fer una “associació de dones revolucionàries de l’Afganistan”.
L’estaca, crònica d’una cançó sense fronteres va presentar-se ahir a Barcelona amb presència de Lluís Llach i, aquests pròxims dies, es presentarà a Tarragona (dia 19, El Soterrani, amb el músic Joan Reig) i Girona (dia 20, Llibreria 22, amb el periodista Xevi Planas i Ponç Feliu, net de l’avi Siset), amb dates també a Lleida (La Fatal, 23), Sabadell (La Llar del Llibre, 26), Vic (Foster & Wallace, 28), Valls (Llibreria Tram, 3 de desembre), Banyoles (L’Altell, 11) i Manresa (Parcir, 12, amb el músic Joan Vilamala d’Esquirols). Enderrock Llibres, per la seva banda, prepara ja llibres sobre el heavy-metal en català i els 50 anys del Canet Rock.