Ariadna Gil: “Txékhov mira cap a dins; Tolstoi ho exposa”

Miriam Moukh­les (M.M.): L’amor no té genere, edat, ni classe social. Totes dues el viuen apas­si­o­na­da­ment. Hi ha un con­trast entre les dues pare­lles.

Ari­adna Gil: Hi ha una part de gran d’iden­ti­fi­cació amb tots els per­so­nat­ges. Crec que Tols­toi d’alguna manera explica...

A.G.: Una intenta esbor­rar-se bas­tant per poder enten­dre el per­so­natge que està fent o el que està escrit. No sem­pre és fàcil, ni sem­pre és pos­si­ble del tot, esbor­rar la teva mirada o el teu judici. Cal bus­car l’empa­tia, amb els moments en què he vis­cut aquest tipus de con­tra­dicció. Quan m’he jut­jat a mi mateixa per sen­tir una cosa i l’altra, a la vegada, però des de l’empa­tia a aquell per­so­natge. I és per això que ens ente­nem amb tots, perquè per les refle­xi­ons que tots fan, tant a la per­sona que tenen davant, o a través de l’Andie [per incor­po­rar el nar­ra­dor omnis­ci­ent de la novel·la i que es con­ver­teix en la veu de la consciència] que és la inclusió, o quan nosal­tres par­lem a públic, hi ha moments que et con­nec­tes amb tots, perquè els aca­bes ente­nent a tots.

A.G.: Tols­toi no jutja ningú. Lle­gint la novel·la en cap moment fan judici de valor, si allò està bé o està mala­ment, si aquest és bo o si aquest és dolent. No exis­teix això. Fa l’opo­sat a tot el que és el pri­mer que un fa a la vida, de posar eti­que­tes pel que ha fet l’altre. Fa l’opo­sat. Parla d’una altra manera.

A.G.: Només et puc dir que l’experiència d’haver fet dos Txékhovs en tea­tre i ara fer una obra basada en un novel·lista que no era un dra­ma­turg és dife­rent perquè Txékhov escri­via tea­tre. Tols­toi con­si­de­rava que Anna Karènina era la pri­mera novel·la que havia escrit. Guerra i pau no la con­si­de­rava com una novel·la. Això és una adap­tació al tea­tre; això la fa dife­rent perquè no s’explica el mateix. És veri­tat que tots dos van a dins de la con­dició humana. És el gran tema amb què hem de llui­tar des que ens des­per­tem fins que anem a dor­mir cada dia: Qui som i per què fem les coses que fem i com ens afec­ten els can­vis de la vida, com ens passa per sobre. Txékhov escri­via per tea­tre, ho expli­cava d’una manera. En Tols­toi, és clar, la novel·la és de mil pàgines i hi ha mol­tes pàgines que no es poden expli­car i que estan escri­tes d’una altra manera. Jo crec que la diferència bàsica és aquesta. Després, és clar, tenen coses en comú, els dos són rus­sos, són artis­tes que bus­ca­ven. Crec que tot el que es devien pre­gun­tar ho posa­ven aquí. L’experiència és una mica dife­rent com a intèrpret: amb Txékhov em ve una cosa més inte­rior cap a dins i amb Tols­toi crec que el que ens passa [i com està feta aquesta adap­tació] és que exposa les coses molt sobre la taula.

M.M.: Jo debuto. Estic apre­nent molt de l’Ari­adna [Gil] i de tot l’equip, de com escol­ten, de com lle­gei­xen les esce­nes. Per mi és un apre­nen­tatge i un gust poder for­mar part de la pro­ducció, perquè estic apre­nent. Trobo que hi ha esce­nes d’una difi­cul­tat bru­tal en què jo em poso en la pell dels altres i no sé com ho faria, però veient-ho... és una classe magis­tral d’inter­pre­tació i d’huma­ni­tat per a mi. Et pots tirar a la pis­cina perquè la Carme [Por­ta­celi] és una xarxa gegant i l’equip estem tots a l’una.

A.G.: És molt interes­sant des­co­brir que això que acaba de dir la Miriam ho puc dir jo exac­ta­ment igual. És a dir, el fet d’acu­mu­lar més anys, de ser molt més gran, d’haver fet més coses no et col·loca en un lloc dife­rent, és a dir, per mi és exac­ta­ment el mateix. Hi ha el mateix pànic.

A.G.: Jo, per desgràcia, tinc el mateix pànic. Aquí, quan vaig fer fa molts anys La gavina, un dia em van haver d’empènyer cap a l’esce­nari. El pànic, per desgràcia, ens acom­pa­nya en uns dies con­crets. Després no tens temps per pen­sar. Estàs bus­cant, però aquesta sen­sació d’apren­dre dels altres, d’escol­tar, de mirar, de veure com se’n sur­ten… és la mateixa sen­sació. Pot­ser apro­fi­tes molt més el que veus dels altres, i el que diu la Miriam és abso­lu­ta­ment cert, perquè no sem­pre estàs en con­fiança amb la gent amb qui tre­ba­lles, no sem­pre et por­tes bé. I aquí estem tre­ba­llant d’una manera...Ens hem de posar d’acord, ens hem de posar d’una manera que hau­ria sigut per mi impos­si­ble no estar en plena con­fiança de fer el ridícul o de fer el que faci falta, de pas­sar-te, és a dir, d’anar molt a fons. I això és una vir­tut de la Carme, que sem­pre, en les meves dues experiències, l’altra també, a part de grandíssims actors, tre­ba­lla amb molt bones per­so­nes. Això ho fa tot molt més fàcil.

M.M.: Em trec la pressió tre­ba­llant i apre­nent. No tot es redu­eix a l’èxit i al fracàs. Hi ha dies en què surt millor i altres, pit­jor: Res és tan impor­tant.