Llibres
Jordi Solé Camardons
Assagista
“La ciència-ficció és la literatura de les idees”
Jordi Solé Camardons (Oliana, 1959) és catedràtic de Llengua Catalana i Literatura. Ha treballat de professor de llengua i literatura i va impulsar diverses publicacions i organitzacions de l’activisme ecolingüístic. El 2010 va crear Voliana Edicions, on ha publicat l’interessant assaig Malsons i somnis del futur. Una crítica a la invasió de les distopies que colonitzen el pensament i l’acció.
A més de ser un reconegut sociolingüista amb moltíssims assajos publicats, en format de llibre o d’articles, és un especialista en el gènere de la ciència-ficció i els molts derivats que inclou. Amb Antoni Munné-Jordà va fundar la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia (SCCFF).
Compromès amb el moviment de lluita per la llengua i l’independentisme català des ben jove, entre moltes altres activitats, va crear els Grups de Defensa de la Llengua, va impulsar la revista Viure en Català, va dirigir Llengua Nacional i ha militat en organitzacions independentistes.
A Malsons i somnis del futur, l’autor estudia de manera crítica les aportacions positives i negatives de les utopies, distopies i catastrofismes en la novel·la, el relat, el cinema i les sèries i es pregunta si tot plegat ajuda, o més aviat no, a poder imaginar futurs millors.
Per situar-nos una mica, què l’atrau tant de la ciència-ficció i la ficció especulativa?
La ciència-ficció, la literatura especulativa, és la literatura de les idees. És això el que m’atrau perquè permet trencar els motlles de l’ordre establert i anar més enllà de la realitat sociopolítica i de la tecnociència del moment, ja que en aquest anar més lluny pot anar més a fons del que permet l’assaig o l’anàlisi sociopolítica en un moment determinat. És per això que la ciència-ficció anticipa futurs –tot i que de vegades s’equivoca– i això és apassionant. Pot arribar a ser una televisió del futur. Mentre que la ficció realista sovint té al damunt la llosa d’una realitat triturada per les múltiples realitats coexistents.
Ha publicat un parell de llibres de narrativa que, com en el cas de ‘La síndrome dels estranys sons’, entronca amb una altra matèria de la qual vostè n’és expert, la sociolingüística...
A banda d’aquesta novel·la que esmentes i de Planeta mut també he publicat l’assaig Les paraules del futur. Llengües i comunicació en la ciència-ficció, que és una sociolingüística de la ciència-ficció. En aquest llibre vaig mirar d’estudiar quin tractament feia la ciència-ficció de totes les problemàtiques comunicatives o sociolingüístiques que es donaven o no en la ficció especulativa.
Conèixer tant el gènere li ha permès adonar-se del que vol manifestar en aquest assaig, que els autors actuals viuen una mena de futurofòbia literària, que tot són distopies, ficcions apocalíptiques... Per quin motiu?
Fa uns trenta anys que patim una invasió de distopies i catastrofismes en la literatura, els films i les sèries de televisió que parlen del futur. A banda d’aquesta invasió que no ens permet pensar en positiu en el futur, la gran majoria d’aquestes obres estan condicionades per diversos determinismes: un determinisme tecnològic que dona lloc a les tecnodistopies basades en el dogma que tot progrés tecnològic condueix necessàriament cap al cataclisme o a una distopia cruel i molt pitjor que la realitat actual.
Quin més?
Hi ha també un determinisme filosòfic que mostra els humans malvats per naturalesa. Val a dir que potser estem demostrant que som bastant idiotes però les distopies ignoren l’enorme poder de la solidaritat que mostra cada dia l’ésser humà; també pateixen moltes obres, les sociodistopies, d’un determinisme polític en què un Gran Germà ens tindrà a tots controlats, són rèpliques del 1984 orwelià absolutament inversemblants: el món no avança cap a dictadures ideològiques sinó més aviat cap al poder de les grans corporacions econòmiques.
Poc realistes, doncs...
Les distopies parteixen d’una anàlisi que té poc a veure amb la realitat històrica i els grans canvis. Sovint les tecnodistopies pateixen un grau enorme de despolitització, com mostren els capítols de la sèrie Black Mirror. Les distopies mostren escenaris posthumans i tecnològicament molt avançats però són incapaces de mostrar escenaris postcapitalistes. Algunes distopies fan de la natura un deu o una deessa sense entendre que la natura només és natura.
Però agraden molt, aquestes obres...
La força d’aquestes obres ha estat tan gran que ja ha produït una distopització de la cultura, segregant una ideologia sociocultural que ho domina i ho contamina tot. Pensar que el futur ha de ser mil vegades pitjor ens fa ser més conservadors perquè acabem creient que el present no és tan dolent.
Ben vist...
Una enquesta de principis d’any deia que els joves catalans d’avui són més conservadors, més de dretes, més antifeministes i més espanyolistes que fa uns anys... Doncs bé, aquests joves en tota la seva vida només han vist films, sèries i llegit llibres distòpics i no saben què és una utopia o ho confonen amb una distopia.
Deixa clar, a l’assaig, que no ho diu perquè pretengui una visió més optimista del món, que no té res a veure amb l’optimisme i el pessimisme...
Optimisme i pessimisme són categories psicològiques que no tenen a veure amb l’anàlisi que faig a Malsons i somnis del futur. Tot depèn de l’enfocament que fem de la realitat i si comparem el nostre món actual amb el de fa 50 anys o en el de fa un segle veurem que avui estem molt millor en drets humans, en societat del benestar, en salut, etcètera i en el de l’alerta ecològica, que en general estem pitjor, tenim més eines tecnològiques que mai per revertir la situació. Les distopies no contemplen aquesta evolució històrica positiva i només saben mostrar escenaris d’involució.
Cal assumir una certa responsabilitat com a autors de ficció i ‘pensar’ un futur millor i no limitar-nos al catastrofisme com a ‘moda’, és evident.
El que no hauríem d’acceptar acríticament és el tancament ideològic a què ens condueixen les distopies i catastrofismes de ficció. En una majoria d’obres ens presenten un protagonista lluitant sol com un mussol contra un poder opressor i sense possibilitat de victòria. Fins i tot quan són un grup lluitant contra alguna dictadura terrible, no arriben mai a la victòria i sobretot no expliquen mai com seria l’escenari victoriós posterior, quina nova societat es construiria. Els lectors haurien de ser més crítics en relació a aquestes obres...
No n’hi ha cap, de bona?
Jo aplaudeixo distopies com El conte de la serventa, de Margaret Atwood, sobretot la sèrie de televisió, en què l’espai distòpic és només una part dels Estats Units però on la gent, sobretot les dones, lluiten amb intel·ligència i decisió contra l’opressió fonamentalista. També obres com Tot era massa fràgil, de Robert Suriñach, on malgrat imaginar una Catalunya distòpica, ja hi ha un grup organitzat que intenten fer les coses bé...
Afirma que la destrucció del planeta no és responsabilitat dels humans en sentit global, si no de les elits econòmiques...
En el món actual hi ha milers de persones que treballen sense descans per un món millor, la solidaritat és una característica dels humans. On són aquesta gent en les obres de ciència-ficció? Com a mínim Veronica Roth les va saber veure a Divergent, una noia de 18 anys va saber veure –imaginant la facció d’Abnegació– el que sembla que no volen veure una majoria d’autors. Els humans no tenim cap gen malvat, el que hi ha són les elits econòmiques, l’afany de poder d’alguns i l’estupidesa de gent poderosa i sovint totes tres coses barrejades, com ha passat ara als Estats Units que ens condueix cap a una idiocràcia o govern dels idiotes. En un apartat de Malsons i somnis del futur parlo d’aquestes obres que despullen amb encert les idiocràcies futures.
Analitza, en una quarantena d’apartats, desenes d’autors, pel·lícules i sèries de televisió... És una documentació que demana anys de feina i ja forma part del seu bagatge personal, suposo...
Sí, jo hi vaig reflexionar en les dues novel·les que vaig escriure i en alguna altra obra que encara guardo al calaix, en l’assaig Les paraules del futur, en el treball Didàctica de la literatura de ciència-ficció, que és una llicència d’estudis de mig anyet que em va concedir el Departament d’Ensenyament i, finalment, la descoberta de llibres com Utopia no es una isla, de Layla Martínez, i més endavant la tesi doctoral de Francisco Martorell i el seu llibre Contra la distopia. La cara B de un género de masas ...
És un assaig accessible, que parla de títols que en força casos són coneguts, però el tractament acadèmic i les valoracions filosòfiques, socials i polítiques que fa eleven el resultat. A qui va dirigit? Quin seria el seu lector ideal?
Va dirigit als lectors de ciència-ficció però també als crítics literaris, als activistes, als intel·lectuals no acomodats, als professors, als polítics crítics i als bons lectors en general perquè hi descobriran noves lectures que els faran pensar i gaudir de valent si es treuen de sobre el prejudici anti-ciència-ficció que genera el nostre context cultural massa obsessionat en les bondats d’un realisme que sovint és ben irreal, inversemblant i irrellevant.
En un reconegut sociolingüista i activista en favor de la llengua com vostè, hi ha una pregunta que no puc deixar de fer: com veu el present i el futur immediat del català?
Necessitaria tota una entrevista per contestar aquesta pregunta. Diré només que ja s’han encès tots els llums d’alerta de la reculada en l’ús del català. Estem pitjor que fa vint-i-cinc anys, però cal dir també que els practicants de la sociolingüística crítica ja ho vam avisar fa una trentena d’anys. Aleshores se’ns va acusar d’apocalíptics, se’ns va silenciar i tergiversar i ara des dels mitjans comencen a dir el mateix que dèiem aleshores. Però ara ja s’ha acomplert la primera fase de la reculada que vam anunciar. Ens hem desarmat i hem convertit la dimissió i subordinació en normalitat, mentre que l’Estat no para d’atacar.
És ben cert...
Fa vint anys, els que no abandonàvem mai l’ús del català érem el 13% i ara som el 5%. No hi ajudarà gens tenir el pitjor president de la història autonòmica, uns Comuns amb les obsessions de sempre, que el procés cap a la independència estigui aturat, ni que un sector de l’independentisme triï ara una opció dretana i racista, que ERC estigui trinxada, la CUP desapareguda i Junts jugant a l’hegemonia independentista contra ERC. La llengua va ser la parenta pobra del procés i ara ho estem patint...
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.