La reina Isabelle

Bérénice, reina de Judea, viu un amor compartit amb Tit (qui va comandar l’assetjament a Jerusalem) que es fa impossible: convertit en el nou emperador de Roma, ell se sotmet a l’imperatiu de no aparellar-se amb una estrangera; això, mentre que el seu amic Antíoc sent una passió no corresposta i així dolorosa per Bérénice. George Steiner va comparar l’obra de Racine amb el teatre de Beckett: “És de la família de les partites de Bach, les figures de Giacometti, eixut com el vent.” Un minimalisme de la immensitat. L’acció és mínima i tot es basa en una simplicitat que, a l’època, va ser criticada, ja que es considerava que l’obra no estava carregada d’intrigues per ser una tragèdia segons les regles del teatre. Racine, que volia emular els antics distanciant-se dels barrocs, va replicar que no cal que hi hagi morts en una tragèdia: “N’hi ha prou que s’hi senti la tristesa majestuosa que fa tot el plaer de la tragèdia.” La principal regla: “Agradar i emocionar.”

Sense voler agradar a tothom, sobretot a qui vulgui escoltar tots els versos alexandrins de Racine, Romeo Castellucci pot fascinar seguint les regles del seu teatre visual, que, en aquest cas, crea una atmosfera espectral amb un escenari boirós entrevist darrere una malla. No és clar que vulgui emocionar, però aquesta seva reinterpretació de Bérénice fa que se senti la tristesa majestuosa de la tragèdia que procura un estrany plaer. Si és així, és perquè disposa d’una actriu immensa, Isabelle Huppert, a qui honora. Ella és l’única intèrpret que parla mentre Tit i Antíoc vaguen per l’escenari com fantasmes evocats per Bérénice en una mena d’ensonyament desesperat: la dona abandonada és l’única que té dret a la paraula. Però ella, construint-se un monòleg amb una apropiació lliure i fragmentària del text de Racine, cada cop es fa més inintel·ligible, més esquinçada, com si no fos capaç d’expressar tot el dolor de qui viu condemnada a la solitud, bandejada per qui ha preferit el poder, amb les seves regles, a l’amor. És així que la veu de Huppert, que comença amb una recitació clara, es va distorsionant i reverbera; la paraula es fa cada cop més confusa. Tot i poder entendre el concepte, em va agradar més sentir la veu de l’actriu sense manipulació electrònica i és així que em sembla memorable quan arriba al balbuceig, a la incapacitat de dir res. Fins que Huppert, que anomena Isabelle el seu personatge, com si volgués fer-se present que és el d’ella mateixa (una actriu) encarnant Bérénice, acaba dient una cosa enigmàtica: “No em mireu!” Això, quan tot s’ha fet per mirar-la hipnotitzats.