Un dietari a la vida

Àlex Susanna (1957-2024) ens ha dei­xat les seves dar­re­res obres pòstu­mes, després de no haver superat una malal­tia temi­ble, un càncer de pàncrees amb metàstasi al fetge. Al llarg de la seva tra­jectòria, ha anat com­pi­lant una gran obra memorística, a par­tir dels seus die­ta­ris, de les notes al natu­ral, cor­rents, on retrata la seva vida pro­fes­si­o­nal, cul­tu­ral i fami­liar. Les seves cròniques del dia a dia tenen mol­tes sem­blan­ces amb els seus poe­mes. Estam­pes soci­als, viat­ges, qua­dres de pin­tura, sona­tes i àries, refle­xi­ons quo­ti­di­a­nes, pai­sat­ges cami­nats. Sens dubte, ha excel·lit en els seus die­ta­ris, com a nou­cen­tista de pedra picada de ter­cera gene­ració. Ha sabut tro­bar una fórmula, fruit del seu pri­vi­legi, del seu bagatge empre­sa­rial, del con­tacte per­ma­nent amb poe­tes, escrip­tors, artis­tes, mece­nes i crítics d’art, amants de la cul­tura i la bona vida. Una situ­ació que va pos­si­bi­li­tar que pogués moure algu­nes quo­tes de poder, d’inter­can­vis, i que a vol­tes pogués gau­dir del seu tre­ball.

El seu die­tari, tant impre­vi­si­ble com con­tinu, comença a París, a casa de l’artista Car­los Pazos, fent una pre­ci­osa des­cripció del barri pari­senc de La Bas­ti­lle. Una de les grans apor­ta­ci­ons que fa és donar veu als altres, amb una habi­li­tat caníbal, impres­si­o­nant, de taxi­der­mista que recorre la rea­li­tat. “Una ale­gria trista i resig­nada.” Amb dues o tres parau­les can­via, de sobte, el seu to. Les des­crip­ci­ons sobre pin­tors tenen un incal­cu­la­ble valor de l’opinió i de la seri­e­tat, tal­ment estigués escri­vint, a banda, una petita enci­clopèdia portàtil de la història de l’art. D’Oskar Kokoschka diu: “Ros­tres defor­mats, colors dis­so­nants, pin­ze­lla­des arrau­xa­des.” Després de veure la retros­pec­tiva del pin­tor austríac, es diri­geix a una expo­sició de Gui­llem Vila­dot a París. És així com anava vivint els dies, mace­rats d’art, de cul­tura i actes ins­ti­tu­ci­o­nals de con­tin­gut.

A des­ta­car, l’ús d’un llen­guatge àgil, d’argila, de ter­res tor­ra­des i camps fre­sats. De fet, ha excel·lit amb les des­crip­ci­ons vita­lis­tes dels pai­sat­ges. “Aires de final de cicle: fer­ros, cou­res, ocres i grocs ens esquit­xen la vista.” Són des­crip­ci­ons molt emo­ci­o­nals a l’escrip­tura vis­cuda, encara que algu­nes refle­xi­ons sobre la poe­sia l’allu­nyin de la pròpia emoció. La des­cripció que fa de la visita a la Sagrada Família és per­tor­ba­dora, com si pogues­sis lle­gir tres o qua­tre des­crip­ci­ons a la vegada, com si el text estigués con­nec­tat a tres o qua­tre lli­bres que també han des­crit el tem­ple de Gaudí.

Una de les carac­terísti­ques prin­ci­pals dels escrip­tors memorístics és la mesura de la rea­li­tat, els valors que s’hi donen, la pun­tu­ació moral. “Escriure a pit des­co­bert mai no és fàcil.” Les crítiques que fa dels lli­bres que lle­geix són fran­ques, però això no sig­ni­fica que no siguin duríssi­mes i demo­li­do­res, en alguns casos. Les entra­des que fa al die­tari sobre dinars, sopars, excur­si­ons i viat­ges, far­cits de bona gas­tro­no­mia i grans vins, poden arri­bar a endol­cir la lec­tura. Ens parla de les eter­nes pos­si­bi­li­tats de Cata­lu­nya. Ens plan­teja les misèries i la manca d’una estratègia clara, de país, per divul­gar l’art i la lite­ra­tura.

Seguint l’exem­ple dels grans intel·lec­tu­als cul­tu­rals euro­peus del segle XX, con­si­de­rava que a l’art i a la lite­ra­tura se l’havia de dotar de valor, de cri­teri, de judici. No ens queda espai o temps per par­lar dels seus poe­mes pòstums. I això, segu­ra­ment, també és poe­sia, molta poe­sia. No tenir res també forma part de tot.