Ibon Aranberri guanya el Premio Fundación Macba

L’artista basc Ibon Aranberri (Deba, 1969) ha guanyat la primera edició del Premio Fundación Macba (la imatge gràfica i gairebé tota la difusió del nou guardó s’ha fet en castellà). El jurat també ha escollit tres finalistes, tal com estableixen les bases: David Bestué (Barcelona, 1980); Cabello/Carceller, col·lectiu format per Helena Cabello (París, 1963) i Ana Carceller (Madrid, 1964); i Sandra Gamarra (Lima, 1972).

Els noms del quartet de distingits s’han fet públics aquest matí en una roda de premsa liderada per Ainhoa Grandes, la presidenta de la Fundació Macba, entitat promotora del premi, que tindrà periodicitat biennal i que està dotat amb 80.000 euros (50.000 per al guanyador i 10.000 per a cadascun dels tres finalistes) i un trofeu que és una rèplica de l’escultura La Ola, d’Oteiza, que presideix la façana del museu de la plaça dels Àngels. Grandes ha recordat que la principal raó de ser del guardó és “donar visibilitat als artistes”. “A diferència d’altres disciplines culturals, l’art té una visibilitat molt menor en l’àmbit ciutadà.” El Premio Fundación Macba aspira a “posar els artistes al centre” per tal que la societat els conegui i parli d’ells en les seves “converses casolanes.” Al cap i a la fi, Grandes pensa que és una estratègia “que enforteix l’ecosistema de l’art, que és molt fràgil.”

D’àmbit “nacional [espanyol] i portuguès”, premia “el talent.” “No és un premi a la trajectòria sinó a produccions dels últims dos anys. És un premi al que està passant ara”, ha remarcat la presidenta de la fundació privada que està integrada en el Consorci del Macba. La directora de la Fundació Macba, Cristina López, ha subratllat que hi ha hagut “unanimitat” en el jurat. Una de les seves membres ha estat Elvira Dyangani Ose, la directora del Macba, per a la qual un valor important per distingir els quatre creadors és “la seva contribució a l’escena catalana i espanyola”.

En el cas del màxim guardonat, Ibon Aranberri, el jurat l’ha elegit per les seves exposicions Vista parcial, al museu Reina Sofía de Madrid, i Entresaka, a l’Atrium Museoa. En l’acta valoren “la seva capacitat per transformar les sales del museu en un espai per a la imaginació social” i “la integritat estètica de la seva obra, que té les seves arrels en la tradició formalista basca, en què podem reconèixer les constants mutacions en els processos, anàlisis i canvis de narratives que són un portal a noves formes de relacionar-se amb els successos i els personatges polítics, amb el paisatge natural i industrial, entre allò ordinari i allò extraordinari, com a sistemes interconnectats i alhora alterats; en definitiva, amb la memòria”. “Cada exposició que emprèn és única, una llavor continguda dins d’una closca que s’ha anat formant després d’un profund pensament artístic i un equilibri entre la investigació, la política i la història. La seva obra és un baròmetre de l’autoexigència que se li exigeix a l’artista. També és un lloc, un gran espai on l’escultura, la fotografia, el cine i altres formes de creació col·laborativa poden refugiar-se per dictar les seves pròpies regles, celebrar-les i afrontar una nova pràctica artística.” A Barcelona, Aranberri va fer una exposició individual el 2011 a la Fundació Tàpies, ara Museu Tàpies.

Al català David Bestué, el jurat del Premio Fundación Macba vol posar-lo de relleu per les exposicions Ciutat de sorra, que es va veure al centre d’art contemporani de la Fabra i Coats de Barcelona, i Pajarazos, al museu Patio Herreriano de Valladolid. A favor seu, una “plàstica imprevista i lluminosa, que combina tècniques escultòriques diverses amb la reutilització d’objectes per explorar la materialitat com a llenguatge físic i catalitzador del passat en el present”. “Aquesta influència del llenguatge, especialment poètic, es reflecteix també en la seva concepció del temps. Per a Bestué, el temps pot ser un material més. D’aquesta manera, planteja temps remoguts o mesclats, que procedeixen d’una memòria col·lectiva i particular, que presenta a través d’escultures vinculades d’una forma o una altra al territori. L’artista barceloní considera la història com un element viu del present, no com únicament del passat.”

Sandra Gamarra, resident a Madrid, és també finalista per l’exposició Pinacoteca migrante, presentada en la 60a Biennal de Venècia dins del pavelló d’Espanya. El jurat en subratlla “la seva extensa investigació a través del patrimoni artístic i cultural des del present per evidenciar la falta de narratives decolonials”. “Les seves propostes passen per la recerca d’una nova institucionalitat més diversa, accessible i sostenible que forci noves formes de restitució en la museística.”

Gamarra no ha fet mai cap exposició individual a Barcelona. Per contra, la trajectòria de Cabello/Carceller sí que està molt vinculada a la capital catalana des que hi van fer la seva primera exposició, el 1994, per al cap de poc integrar-se en el planter de la galeria Joan Prats. El jurat ha triat les exposicions Una voz para Erauso. Epílogo para un tiempo trans, a Azkuna Zentroa i actualitzada per a la 35a Bienal de Sao Paulo, i La ocupación, al museu Patio Herreriano. “En ambdues, realitzen una àrdua investigació per ampliar les historiografies de dissidències político-sexuals connectant relats i contextos des del present. La seva obra interdisciplinària, que utilitza mitjans com la fotografia, el vídeo o la performance, combina materials i referències de la història, la política i el cine amb una perspectiva crítica.”

A més de Dyangani, el jurat l’han format Adam Szymczyk, comissari de l’oficina de cooperació internacional de la Kunsthaus de Zúric i director de la Documenta de Kassel 14; Manuel Borja-Villel, assessor del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya; Manuel Segade, director del museu Reina Sofía; Àngela Molina, filòloga comparatista i crítica d’art; i Abdellah Karroum, director de Mathaf: Museu Àrab d’Art Modern a Doha, Qatar.