El llegat de Bosch Gimpera

El 18 d’octubre del 1974, en una glossa publicada a La Vanguardia Española, el professor de la Universitat de Barcelona Miquel Tarradell es referia d’aquesta forma a Pere Bosch Gimpera, traspassat a Mèxic nou dies abans: “Rarament la mort d’un vell mestre produeix un impacte semblant.” El vell professor havia passat 35 anys a l’exili, gairebé la meitat de la seva vida. Però, malgrat tot, la seva empremta havia estat profunda. De fet, encara sobresortia més en una universitat grisa com la que hi havia. Alguns dies abans, durant la inauguració oficial del curs 1974/1975, el rector Fabià Estapé s’havia referit al seu antic antecessor i havia lligat el seu record amb “l’esperança que la Universitat esdevingui l’espai en què es pugui conjugar llibertat i responsabilitat”. Malauradament, les autoritats franquistes no van permetre que es dugués a terme un homenatge públic, però ben aviat es van escampar uns fulls ciclostilats anònims en què es lligava la mort de Bosch Gimpera amb el trasbals provocat per la victòria feixista: “L’experiència de la universitat autònoma es va veure truncada pels fets del 1939. Molts dels seus professors van haver d’exiliar-se. Els mètodes d’estudi van canviar. L’organització d’una vida veritablement universitària va ser impossible. La Universitat, com tota la societat en general, va entrar en un període d’obscuritat. Els universitaris van perdre el dret a la lliure expressió i ja no compten per a res, com a subjectes actius en l’organització dels assumptes acadèmics. Avui, l’obscurantisme cultural és encara la nota dominant.”

Molt probablement, els que havien escrit aquestes línies ni tan sols havien conegut l’antic professor i rector; però Pere Bosch Gimpera simbolitzava millor que ningú el somni d’una universitat que, com moltes altres coses, s’havia esvaït del tot el 26 de gener del 1939, quan les tropes franquistes havien ocupat la ciutat de Barcelona. Malgrat el pas dels anys, l’empremta de Bosch Gimpera havia estat profunda, primerament com a docent. Un dels seus deixebles, el prehistoriador Lluís Pericot, evocava d’aquesta forma la primera classe que va donar el 2 d’octubre del 1916. “Sobrava lloc a l’escassa dotzena d’alumnes que ens disposàvem a seguir el tercer curs de la llicenciatura en història, i en ell l’assignatura d’història antiga i mitjana universal. Tothom estava encuriosit per conèixer el jove professor que arribava d’Alemanya amb una especialització desconeguda aquí. Hi vam entrar escèptics i curiosos. Al cap de tres quarts en sortíem amb una expressió unànime: ens dedicarem a aquesta investigació.” Entre aquella dotzena d’alumnes hi havia futurs investigadors de prestigi i professors que, anys després, dirigirien els quatre departaments d’Arqueologia i Història de les Universitats de Barcelona, València, Salamanca i Saragossa. Bosch Gimpera no només va exercir el seu mestratge des de les quatre parets de la Universitat, sinó que va aprofitar qualsevol espai per difondre la bona nova d’una arqueologia i una prehistòria que tot just s’obrien camí com a disciplines acadèmiques. Va fer un munt de conferències i visites guiades, va omplir pàgines i pàgines a la premsa escrita, va fer ús del nou mitjà de la ràdio i es va convertir en el profeta de la bona nova i en la persona que va liderar la divulgació d’allò que, fins aquell moment, havia estat un terreny només conreat pels aficionats.

Amb la proclamació de la República, va arribar una època de canvis; una alenada de frescor que va sacsejar entitats i institucions. Bosch Gimpera va liderar els que es van emprendre a la Universitat de Barcelona, des del 18 de juliol del 1933 com a rector. Va ser a partir d’aleshores quan va tenir l’oportunitat d’aplicar les conclusions del II Congrés Universitari Català, que s’havia convocat 16 anys abans: l’elecció de les autoritats acadèmiques, la modificació del sistema d’oposicions, el disseny del pla d’estudis per part dels alumnes gràcies a l’optativitat, la implementació d’un examen d’ingrés i un altre en acabar els cursos comuns i el final de la llicenciatura; la participació dels estudiants en el claustre; la llibertat de les facultats per decidir els seus plans d’estudis; l’establiment del català com a llengua vehicular i el reforçament dels vincles amb les institucions. Aquest full de ruta ambiciós es va haver d’aturar en sec a partir del 6 d’octubre del 1934, quan el govern espanyol, format per ministres radicals i de la CEDA, va aprofitar l’avinentesa per passar comptes amb Bosch Gimpera.

L’esclat de la guerra va sorprendre’l en un dels seus espais preferits: les ruïnes d’Empúries. Hi era en una visita amb periodistes, tot i que “l’ambient era ja molt tens i se sospitava l’aixecament dels militars”, tal com recull en les seves memòries. Reconvertit en “rector comissari”, va lluitar per salvar vides i per facilitar passaports a persones amenaçades, sobretot durant els primers mesos de la revolució. Després dels fets de maig del 1937, que va enfrontar partits i sindicats del bàndol republicà, va ser nomenat conseller de Justícia; i, des d’aquesta nova responsabilitat, va liderar la introducció d’iniciatives innovadores, com ara la millora del sistema penitenciari o el Tribunal de Menors. També van ser mesos de contratemps, de tensions permanents amb els anarquistes i el govern espanyol. A partir del 1939, la seva activitat es va centrar en l’evacuació dels funcionaris de la Generalitat. Ell mateix es va veure obligat a emprendre el camí de l’exili, que el duria primer a Anglaterra i finalment a Mèxic, que es va convertir en la seva segona pàtria i el seu nou camp de recerca. L’activitat que va desplegar durant aquells anys és ingent, gairebé inabastable. El 1967, la Universitat Autònoma de Mèxic va nomenar-lo professor emèrit i, l’any anterior, la Universitat de Heidelberg va renovar-li el títol de doctor honoris causa.

El llegat que va deixar Pere Bosch Gimpera és immens: va situar l’arqueologia i la prehistòria en el terreny de la ciència; va crear una escola que encara avui perdura; va liderar un dels períodes més brillants de la Universitat de Barcelona, i va continuar treballant des de l’exili de Mèxic, perllongant el seu mestratge i obrint noves línies d’investigació. En la vetllada necrològica que va fer-se poques setmanes després de la seva mort al Museu Nacional d’Antropologia i Història de Mèxic, Antoni Maria Sbert, que havia compartit govern amb Bosch Gimpera, va dir: “La seva pèrdua ha deixat un buit en les files dels que servim la pàtria catalana que ningú podrà omplir (...) Volem recordar el mestre com un senyor, que ho era, com tot un senyor que amb el seu tracte considerat i amable aconseguia que cap alumne tingués un complex, per molt inferiors que fossin els seus coneixements. Treballar amb ell venia a ser com una espècie de descans intel·lectual.” Es fa difícil expressar-ho millor.