Cinema

Mireia Vilapuig

Actriu

“He hagut de fer un esforç per retrobar-me com a actriu adulta”

Estrena ‘Escanyapobres’, adaptació de la novel·la clàssica de Narcís Oller en clau de ‘western’, que ha estat dirigida per Ibai Abad

“És molt actual. Parla del deliri, d’aquesta obsessió per aconseguir un èxit, una reputació o un poder adquisitiu i mediàtic”

Després de donar una empenta a la seva carrera amb Selftape, sèrie d’inspiració autobiogràfica creada amb la seva germana Joana, Mireia Vilapuig (Sabadell, 1997) protagonitza, amb Àlex Brendemühl, el llargmetratge Escanyapobres . L’arribada del ferrocarril a finals del segle XIX porta el progrés a un petit poble aïllat, però també un personatge tèrbol, en una adaptació lliure del clàssic de Narcís Oller dirigida per Ibai Abad.

A ‘Selftape’ parlen de la part negativa de ser estrelles des de nenes, gràcies a ‘Polseres vermelles’ o ‘Herois’.
Sí, però bé, hi ha de tot: coses que estan contaminades d’aquell moment, i d’altres que són positives i molt maques. És un viatge agredolç. Selftape també és una crítica.
Com a actriu, una vegada ha arribat a l’edat adulta, ha hagut de tornar a començar de zero?
Va molt lligat amb el procés de cada persona, cada carrera és un món. Només puc parlar per mi, perquè tinc moltes companyes que es dediquen a la professió i també tenen els seus viatges, però el que a mi m’ha passat ha sigut un cas excepcional, perquè vaig començar molt jove. Llavors sí que és veritat que he hagut de fer un esforç per retrobar-me com a actriu en la fase adulta i entendre per què jo estava fent el que estava fent i si realment era un desig propi o era un desig extern, si és que algú em va col·locant allà en un set i per això vaig començar a ser actriu. Hi ha hagut tot un treball, un procés molt intens, i ara tinc més clar que mai que és allò a què em vull dedicar.
Ibai Abad fa una lectura interessant, en clau de ‘western’, de ‘L’Escanyapobres’, novel·la del 1884.
Jo no vaig llegir l’obra, normalment es llegeix a les escoles, però a mi no em va tocar llegir-la. Quan vaig començar el procés de càsting, evidentment el primer que vaig fer va ser anar a comprar el llibre i llegir-lo. El punt de partida és interessant, si més no, és agafar un clàssic i donar-li una mica la volta en un sentit crític i en clau de gènere. Revisitar els clàssics és interessant i és una manera també de donar-li altres punts de vista. I en aquest sentit, el meu personatge, que existeix a la novel·la, però passa molt desapercebut, aquí es posa en primera línia i vius la història a través del punt de vista d’una dona d’aquella època, amb totes les dificultats que es pot trobar.
Ha hagut d’aprendre a muntar a cavall?
De fet, era de les coses més emocionants, no ho havia fet mai. Va estar molt bé perquè vam poder fer classes i va ser tot un procés d’anar entrant a la pell de la Cileta a poc a poc. És la primera vegada que jo feia un paper protagonista, i l’univers d’època ajuda molt a entrar en un context i col·locar-te tu com a actriu en un lloc. L’escenografia i muntar a cavall evidentment hi han ajudat.
Està ambientada al segle XIX, però planteja temes intemporals: la cobdícia, com els diners poden estar per sobre de tot...
No deixem de perpetuar uns patrons que es representen en la pel·lícula. Som en una era capitalista i és molt actual. Parla del deliri, d’aquesta obsessió per aconseguir un èxit, una reputació o un poder adquisitiu i poder mediàtic... Ara mateix estem en un moment en què també hi ha aquest deliri per tenir una xarxa social, per crear-te un perfil... Al final et creus que per tenir tota aquesta reputació ets més lliure, i això és el que els passa als personatges de la pel·lícula, creuen que poden arribar a ser persones lliures. I això és una paradoxa, perquè al final el meu personatge, per molt que assoleixi aquesta llibertat, no deixa de perdre l’essència del que és realment, perd els lligams de veritat, la família... Tota aquesta bogeria crec que és fàcil de veure-la en el moment actual.
Aquest personatge femení que interpreta, la Cileta, es mou sense cap problema en un món d’homes i s’empodera, com es diu ara.
Sí, crec que precisament és una de les coses que a mi em semblen interessants del projecte: revisitar el clàssic i col·locar la dona al centre, en un lloc incòmode. Ella és una noia amb una personalitat molt forta, en un context social històric en què les dones no tenien llibertats ni pràcticament drets per poder ser elles mateixes. Ella intenta canviar les coses en el seu nucli més proper, que és el seu poble i el seu grup d’amics. Això es va fent gran en el moment en què va aconseguint tot allò que ella es proposa.
Fer una pel·lícula així no és com un viatge a una època, a través d’un clàssic?
Totalment. Jo portava molt temps sense treballar i em venia molt de gust tenir l’oportunitat de participar en projectes així, amb una càrrega de personatge, que hi hagués un arc emocional interessant, que la mateixa història també em portés a mi personalment a algun lloc. Llavors, al ser d’època, fa que sigui com un viatge i et col·loques en un context, en un moment històric. I això és de les coses més divertides que et poden passar en una professió així. És com viatjar en el temps a aquestes històries que mai has viscut, però que tens l’oportunitat de viure.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.