Cinema

Marcel Barrena i Dani de la Orden

Directors de cinema

“«Casa en flames» i «El 47» són un canvi de paradigma”

Les dues pel·lícules han apostat per la versió original catalana i han superat els 3 milions d’euros de taquilla

“Són poc artificioses, tenen una austeritat en la direcció perquè tant el Marcel com jo hem posat el focus en els actors”

Els Gaudí i les gales en general haurien de ser un xou amb ritme, amb comèdia” (Dani de la Orden)
Si hi hagués una fórmula, la seguiríem i tots seríem milionaris” (Marcel Barrena)
El que fan els actors, encara que a vegades els escanyaries, no es paga amb diners” (Marcel Barrena)

“Les casualitats no existeixen”, diu un vell axioma de la investigació policial. En cinema, tampoc. No és per atzar que Marcel Barrena i Dani de la Orden comencessin dirigint cinema en català (Quatre estacions i Barcelona, nit d’estiu, respectivament), que després ho fessin en castellà i que ara tots dos hagin tornat al cinema en català amb El 47 i Casa en flames. En part és gràcies als nous ajuts de la Generalitat per a grans projectes en versió original catalana i a un suport més gran de TV3. Casa en flames ha aconseguit 3.087.000 euros de recaptació i 460.000 espectadores, i El 47, 3.045.000 euros (en aquest cas encara segueix sumant taquilla) i 475.500 espectadors. També han obtingut bones crítiques i surten com a favorites en les nominacions dels Gaudí, que es fan públiques dijous que ve. S’obre una nova era per al cinema català en VO catalana, amb pel·lícules més grans i amb més públic? Ja ho veurem. Tant de bo El 47 i Casa en flames hagin obert un camí d’èxits.

Com viviu aquest èxit?
Dani de la Orden: Ara el Marcel millor. Jo era el director de la pel·lícula en català més vista, però ara m’ha robat el triomf, bàsicament [en to de broma].
Marcel Barrena: Poc ens durarà, això, perquè l’any que ve Ruiz Caldera estrenarà en català amb Telecinco [Wolfgang], Fernando Trullols estrenarà Balandrau...
D.O.: A tu almenys et durarà un any, però... Està molt bé! No només per al cinema en català, sinó per al cinema en general. El fet que les pel·lícules en català puguin competir així, a mi em dona una mica d’esperança, la veritat.
M.B.: Casa en flames i El 47 són un canvi de paradigma, perquè ara hi ha arguments que es poden portar a Atresmedia, a Telecinco, a Televisió Espanyola o als mateixos ICEC [Institut Català d’Empreses Culturals] i TV3. Podem queixar-nos més i dir-los: “Veieu com si ens doneu més finançament ho podem fer i la gent hi connecta? Si creieu en nosaltres, podem fer pel·lícules ambicioses i la gent respondrà.” Això crea un referent que està molt bé, per al Dani i per a mi, però sobretot per als altres directors. Podem fer una pel·lícula de 4 o 5 milions en català que té una sortida.
D.O.: Sí. És veritat que, de cara a fora de Catalunya, hi ha encara una mica de rebuig, si una pel·lícula és en català. Parlo per mi, no pel Marcel. No sé si és per una raó política, si és per mandra, perquè a algú de Càceres o de Navarra li fa mandra veure una pel·lícula catalana... Després hi ha el dilema de si les pel·lícules en català s’haurien de doblar. Jo crec que no, crec que és un tema cultural. De mica en mica ens anirem acostumant al fet que si és una pel·lícula en gallec la veiem en gallec subtitulada, perquè no té cap tipus de sentit. Amb el doblatge, tant el Marcel com jo hem tingut problemes.
Quina mena de problemes?
D.O.: La discussió de què es dobla o no. Jo no volia doblar Casa en flames, i el Marcel no volia doblar El 47. Jo al final la vaig acabar doblant i és un desastre, la pel·lícula perd. Però l’exhibidor deia que la versió original en català no fa un duro, fora de Catalunya i de Madrid, on sí que es pot veure més cinema en VO. Jo vaig cedir i va ser un error, perquè la pel·lícula no ha funcionat més per estar doblada.
M.B.: I a l’altra part tens el tema de la indústria del doblatge, que és una indústria molt digna i molt artística, i ho fan molt bé, especialment a Catalunya. És un tema molt delicat, perquè hi ha productes que sí que és important doblar-los per a un cert tipus de públic. Doblar El 47 no té sentit, perquè és una gent que ve de fora de Catalunya per aprendre català, fan classes de català. I, si ho homogeneïtzes tot, la pel·lícula no té cap sentit. Quan vam fer la projecció per a TVE van entendre a la primera que no tenia solta ni volta doblar tota la pel·lícula al castellà, perquè perdíem el 50% del sentit de la pel·lícula, i a TV3 va costar bastant més que ho entenguessin.
No s’han doblat totes dues al castellà, doncs.
D.O.: La meva, sí. La del Marcel, no.
M.B.: De la meva no existeix còpia doblada. Com que s’han difós diferents fake news al voltant de la meva pel·lícula, s’han enfadat els de la ultradreta espanyola i els de la ultradreta catalana, uns dient que era una pel·lícula ultracatalanista i els de la dreta catalana dient que era una pel·lícula anticatalana. Pensaven que l’havíem fet en castellà i que l’havíem doblat, però no. La qüestió és que és igual, aquests extrems absurds tampoc entenen gaire de matisos i és complicat comunicar-se amb ells. Però la pel·lícula no està doblada al territori espanyol perquè no tenia sentit. I així ho van entendre la mateixa Televisió Espanyola i la distribuïdora. El 47 s’emetrà en prime time a TVE en català.
I ‘Casa en flames’, on s’ha estrenat doblada, Dani?
D.O.: En alguns cines, sobretot en els circuits més comercials. No va anar especialment bé.
Penseu que rodar en català s’està començant a normalitzar, amb els ajuts especials que s’han donat a produccions més grans en VO catalana?
M.B.: Tot depèn de si un país creu en la cultura o no hi creu. Fins ara no hi creien. Llavors, nosaltres no podíem accedir-hi. El Dani sí que va fer Barcelona, nit d’estiu, però suposo que la va finançar com va poder, com jo amb Món petit, però em van criticar perquè no vam fer Mediterráneo en català. I la resposta és molt clara. No vam fer Mediterráneo en català perquè les institucions no creien en el fet de fer cinema gran en català. Jo no ho puc defensar i anar pel món dient que vull fer una pel·lícula en català si Catalunya no em posa finançament. És així de fàcil, igual que la indústria dels cogombres o dels cotxes. Ara sembla que, gràcies a la crida, hi ha més línies de finançament per donar-li suport i, per tant, el Dani i jo, i molts altres, podem fer pel·lícules més grans i més ambicioses en català, però això depèn de si el govern de torn i les institucions hi creuen o no hi creuen. Nosaltres respondrem. El teixit hi és, el que faltava és la inversió. El que han fet de bo Casa en flames i El 47 és que són referents de cara a la gent, els productors i la societat. Jo sé que ara s’estan defensant i intentant vendre pel·lícules en català a plataformes dient que Casa en flames i El 47 han triomfat.
Dani, ho veus així?
D.O.: Sí, totalment. I, sobretot, ja no només passa a Catalunya. Pel fet que sigui una pel·lícula en català, no vol dir que Antena 3, Telecinco o Netflix, que estan més ubicades en el món castellanoparlant, no s’hi puguin interessar. La meva pel·lícula està produïda per Atresmedia i estan contents. És una de les pel·lícules catalanes més vistes de la història, fins que la del Marcel ens va avançar. La sensació d’èxit dins aquest art, avui en dia, que una pel·lícula faci més de 3 milions, dona una mica d’esperances. I pots anar un dia a Antena 3 i Telecinco, dir que les fas en català i justifiques les raons. També crec que és important començar a fer indústria, aquí. Casa en flames, i crec que El 47 és més o menys igual, ha tingut una corba ascendent, amb el bocaorella, els mitjans que se’n van fer ressò... I és important fer-ho entre tots. Això és un ecosistema en què un s’aprofita de l’altre en el bon sentit, és una simbiosi. TV3 parla de TV3 i crea aquest univers que em sembla meravellós, i amb el cinema català hem de fer el mateix: s’ha de potenciar des dels mitjans i des de qualsevol plataforma, en l’àmbit de Catalunya, perquè se sàpiga que la pel·lícula existeix. Nosaltres no hem tingut una gran distribuïdora darrere. Hem picat pedra i, a mesura que la pel·lícula anava tirant, hem tingut el suport dels mitjans. Jo crec que és una simbiosi. Si li va bé al cine, li anirà bé al periodisme cultural, i a la inversa.
No creieu que aquesta eclosió també és pel talent que hi ha actualment, comparat amb els noranta, per exemple?
D.O.: També es feien grans pel·lícules. Aventurar-me a dir que ara hi ha més o menys talent que abans... No tinc una visió cultural tan genèrica del cinema català per dir que hem millorat. No en tinc ni idea. És una bassa que no vull trepitjar. Quan vaig començar recordo pel·lícules catalanes molt bones, com ara Tres dies amb la família. Crec que l’Escac, no sé de quina manera, va ajudar molt també a fer aquest tipus de cinema més comercial, com Eva. Però hi havia pel·lícules catalanes dels vuitanta meravelloses.
Sempre hi ha hagut gent bona, però potser ara n’hi ha molta més. No hi ha hagut un creixement del talent a tota la indústria catalana, afavorit per les bones escoles de cinema?
D.O.: Sí, és clar. I, amb les plataformes, ara hi ha més finestres de finançament. Abans era més complicat, sempre eren els mateixos que feien pel·lícules, i ara no para de sortir gent nova i estimulant. Em sembla meravellós. També el cinema, d’alguna manera, s’ha democratitzat. Al final, per aprendre a fer cinema no cal anar a l’Escac ni a la universitat del costat. És qüestió de tenir una certa sensibilitat, i, si vols aprendre la tècnica, la pots aprendre amb cinc o sis vídeos de YouTube.
Penseu que ‘El 47’ i ‘Casa en flames’ han funcionat també perquè fan de mirall, perquè ens hi veiem reflectits?
M.B.: Sí, amb El 47 segur. Ja des del guió. Per exemple, la Valeria Castro, que ens ha fet la cançó meravellosa del final, és de les Canàries i em va demanar fer-la perquè la pel·lícula li recordava la història dels seus avis de les Canàries. La gent s’hi ha identificat moltíssim. La gent catalana s’ha sentit còmoda, també els extremenys, els andalusos, els madrilenys... perquè la pel·lícula parla de tots, no només de nosaltres. Quan t’apel·len a tu, sents més interès. En el cas de Casa en flames, jo crec que el que ha passat bàsicament és que és una pel·lícula molt bona. L’espectre és més petit perquè és més concret, és una família burgesa, però sí que apel·la tothom, perquè és una pel·lícula molt intel·ligent, m’apel·la com a espectador perquè m’ho passo molt bé veient la ironia amb què està feta. No m’identifico amb aquests personatges. De fet molts ni em cauen bé, però m’ho passo molt bé veient-ho. Al final, les pel·lícules bones troben el seu públic. La meva pel·lícula preferida potser és Retorn al futur i no m’apel·la com a persona, m’apel·la com a espectador, que és el que a mi m’ha passat amb Casa en flames.
D.O.: Quan va sortir el tràiler de la meva pel·lícula, vaig avançar-me a les crítiques i vaig fer un tuit dient: “Una altra pel·lícula de la burgesia catalana amb problemes de rics, de pijos?” “Sí, correcte, ho és!” Era un univers que m’interessava explorar, perquè al final, si tens una vida molt còmoda, et pots fixar en altres problemes, una miqueta més emocionals, que és del que parla la pel·lícula. La meva pel·lícula és una comèdia, i, en general, les comèdies es mouen dins l’univers de la comoditat, com a Petites mentides sense importància, en què tenen un casalot a la costa francesa. Era una mica aquest referent, és a dir, una pel·lícula de l’estiu que sempre has somiat, però amb molta mala llet, amb un humor molt àcid. La clau ha estat trobar amb l’Eduard Sola [el guionista] l’equilibri entre aquestes dues parts, entre el drama i la comèdia.
M.B.: En realitat no hi ha una fórmula. Vaig fer la pel·lícula a 100 metros i algú em va criticar que era una pel·lícula de fórmula, però no n’hi ha. Si hi hagués una fórmula, la seguiríem i tots seríem milionaris i aniríem fent èxit rere èxit, però no hi ha una fórmula, són petits miracles que encaixen. El següent que vulgui fer Casa en flames no li sortirà bé. És la suma de moltes coses: de tenir sort amb el càsting, amb el moment d’estrenar, amb la mirada, amb el to, amb el muntatge. Afortunadament, a l’art, i això és un art col·lectiu, no hi ha una fórmula.
Esteu d’acord que les dues pel·lícules se sustenten en els actors i actrius. Tenim un gran planter d’actors a Catalunya?
M.B.: Mira, t’acabo de dir que no hi ha fórmula, però si n’hi ha una, que jo segueixo, és que els actors ho són tot. Treus l’Eduard Fernández d’El 47 i em poses a mi i allò no va. L’hi he dit al Dani, un dels meus actors preferits és l’Alberto San Juan. No sé com estava escrit el personatge de l’Alberto a Casa en flames, però jo veig l’Alberto allà i ja somric, o ja m’emociona. La Clara Segura és a les dues pel·lícules, en dos registres totalment diferents, i ja et connectes. I el que fa l’Emma Vilarasau! És mèrit del Dani? És mèrit meu? Sí, és clar, perquè els hem sabut triar i portar, però el que fan els actors, encara que a vegades els escanyaries, no es paga amb diners. Bé, es paga amb diners, i molts, però és que és una altra cosa. Tot i que treballo amb ells i molts són amics íntims meus, tenen com una cosa de superpoder que només el tenen ells. És un llenguatge diferent. És com els músics que pensen amb notes. Si hi ha un secret al cine, per mi són els actors.
D.O.: La meva parella és actriu i moltes vegades, quan té un càsting i ha de gravar un paper, jo li faig les rèpliques, però intento interpretar. És en aquell moment que veus com és de complicat fer això: tenir la dicció perfecta, recordar bé el text, dir-ho de manera natural, però alhora no pots ser tu perquè estàs fent un altre personatge... És clar que és una cosa artística, que ho tens o no ho tens. Hi ha escoles d’interpretació, però és molt complicat això. Mira que jo soc extravertit, un pallasso, no tinc cap tipus de timidesa davant de la càmera, però ho intento i no hi ha manera.
M.B.: Ho tenen o no ho tenen. No és un tema de bellesa, tot i que la bellesa també s’interpreta. El carisma és una cosa que tens o no tens. Si vas a una sessió de càsting, ho veus. Pot ser que aquell personatge no t’encaixi per allò que tu vols, però ja saps si ho té o si no ho té, i que ho pot polir, treballar. És com si vas al parc a jugar, veus uns nens jugant a futbol i veus quin nen la toca i quin no la toca. És innat. Les pel·lícules del Dani sempre han tingut un denominador comú, tenen actors grandiosos, i les meves, també. Parlo per mi. Crec que, si les meves pel·lícules han funcionat, un 70% és gràcies als actors.
D.O.: Crec que en aquestes dues pel·lícules hi ha una cosa que està molt bé. Dins el fet que intenten emocionar a la seva manera, formalment són poc artificioses. El 47 té un estil molt proper al documental, per intentar fer-te creure que estàs en aquella època, i la càmera sempre està a prop dels actors i no hi ha cap floritura de director. Casa en flames és més freda a l’hora de ser rodada, l’aproximació és diferent als personatges. Tenen una austeritat des de nosaltres, de direcció, perquè tant el Marcel com jo hem posat el focus en els actors.
M.B.: És la clau de tot. La feina de la directora i del director és saber marcar el to, amb els teus referents, amb el teu equip, dir per on hem d’anar i saber comunicar-te amb els actors. Quan no era en aquest món, em costava entendre per què els actors, d’alguna forma, tenien un tracte diferent. Però quan estàs a dins ho entens, perquè realment... tot va amb ells. O sigui, els has de saber portar. Jo m’enamoro molt d’ells. I molts me’ls emporto com a amics. Però realment és que entens que el que fan és diferent. Nosaltres som més prescindibles. Si m’agafa la covid, em veig a distància dirigint l’equip, com vaig fer amb Món petit. Però tu no pots fer a distància el que fa l’Eduard Fernández o l’Emma Vilarasau. Pel que fa a la qualitat, el que tenim a Catalunya... No n’he fet una anàlisi, però segurament està fora de ràtios. Però és Catalunya i l’Estat espanyol. Tu mires el nivell que té l’Estat espanyol quant a proporció de població i de pressupost, i jo crec que estem molt per sobre de la mitjana europea i mundial. I els actors que hi ha a Catalunya... Agafa la pel·lícula del Dani i agafa la meva... Estem parlant del Barça i el Madrid. És un nivell molt alt.
Dijous sortiran les nominacions als Gaudí. Què n’espereu?
M.B.: Els premis fan molta il·lusió i tenen la capacitat eterna de decebre’t sempre. És veritat que he tingut la sort amb alguns premis que he guanyat, però m’han fet més mal els que he perdut. La meva il·lusió aquest any seria que el Dani i jo, i Casa en flames i El 47, estiguéssim als premis. Però mires els directors d’aquest any i les dues pel·lícules que han triomfat no tindran barra lliure. Tens Mar Coll, Carlos Marques-Marcet, Isaki Lacuesta, Pilar Palomero... I no vull començar a fer llistes perquè sempre em deixo algú, però el nivell és molt alt.
D.O.: Sempre passa, al setembre, l’octubre i el novembre hi ha aquest cine espanyol potent. Penso que els Gaudí i les gales en general han de ser un xou amb ritme, comèdia... El glamur el podem deixar a la catifa vermella, si es vol, però per mi és importantíssim que sigui un xou divertit que enganxi el públic. Si ho fa, s’assabentarà de quines pel·lícules hi ha. Però si intentem donar-li una sobrietat, la gala, el cinema català... La gent a casa té moltes coses a fer. Per mi és importantíssim l’espectacle, com una peça que es va fer en el seu moment amb Buenafuente sortint en diferents pel·lícules, i rèiem de nosaltres mateixos. Tampoc cal fer-ho estil Ricky Gervais i arribar a la gala patint, crec que hem de tirar per la comèdia i l’espectacle.
M.B.: El que hem de fer és això. El Dani i jo crec que hauríem de fer coses divertides. El tema aquí és que som tan petits encara, i som tan insegurs, perquè som petits, que encara no tenim la cuirassa prou forta perquè ens en fotem lliurement. A mi m’encantaria fer-ho, que la gala dels Gaudí fos per riure. Al final nosaltres estem fent cine i som afortunats, i la meva realitat del dia a dia, la meva gent, no fa cine. Són professors, obrers, treballadors... i no surten a la televisió. Crec que la comèdia afavoreix molt més que connectem amb la gent i farà que vagi a veure les nostres pel·lícules, que si ens queixem. Òbviament, tenim molts motius per queixar-nos, però... i els que estan a la sanitat, què? Podríem fer una festa i això generaria més interès. Si sortim el Dani i jo, fent el pallasso als Gaudí, farà que molta gent vulgui anar a veure les pel·lícules.
Penseu que la coincidència de l’èxit d’aquestes dues pel·lícules no és casualitat?
M.B.: Casualitat no és. Tot ve del mateix lloc, d’unes institucions que creuen en el fet de promocionar un tipus de cine. Fins ara era complicat veure les pel·lícules que feia el Dani o una com El 47 rodades en català, perquè no s’hi creia. Nosaltres hi érem i les volíem fer. No és un problema per a nosaltres, la llengua. En tenim dues, podem fer cinema en una o en l’altra. Si en una creiem i en l’altra no, nosaltres ens havíem de guanyar la vida. L’èxit de Casa en flames ens ha anat molt bé, perquè vam posar el nostre tràiler amb aquesta pel·lícula, i, quan la gent anava a veure-la, veia el tràiler de la nostra. Part de l’èxit d’El 47 és gràcies al terreny que va obrir Casa en flames. I nosaltres obrirem el terreny dels que vindran l’any que ve. Però, insisteixo, si demà es tallen aquestes ajudes, s’acabaran els èxits. Tornarem a l’exclusivitat d’un cinema en català molt petit, que només transcendeixi i es vegi a festivals. Les mateixes institucions han de creure o no creure en el cine comercial. Fins ara això no existia. Ara vénen les pel·lícules de Ruiz Caldera, Balandrau serà una gran producció..., perquè hi ha el teixit. Si tu els retires, no existirà. Al final, és poc romàntic, perquè el cine és art, però són diners. Només si tenim un suport per fer cine gran, farem cine gran i la gent respondrà, perquè podrem fer campanyes de publicitat, fer tràilers i pòsters bonics, anar a distribuïdores grans, contractar actors i tècnics més bons i, per tant, fer pel·lícules més grans.Tot depèn de l’ecosistema que es creï, és un cercle.
Què esteu preparant, si es pot saber? Quins són els vostres projectes?
M.B.: Jo estic contractant un munt de gent per xarxes, perquè enfonsin la imatge pública del Dani i perquè votin a les pàgines web i facin baixar la nota a les seves pel·lícules. El meu projecte ara és enfonsar el Dani.
D.O.: Jo estic preparant una pel·lícula i només espero que no coincideixi amb la pel·lícula de Marcel l’any que ve, perquè, si anem així en paral·lel, al final ens farem nosa l’un a l’altre. Estic preparant una pel·lícula que estarà molt millor que qualsevol pel·lícula que faci el Marcel en molt temps, que és l’adaptació del llibre El director, del que va ser director del diari El Mundo, David Giménez. És un llibre seriós que parla del periodisme d’avui en dia, un llibre pompós, però me’l porto al meu to desenfadat, que és el que em surt bé.
M.B.: Jo estic treballant amb Mediapro i estic escrivint una comèdia per a Beta, que és la productora del Dani i de La infiltrada. Bàsicament la cosa és que el Dani està fent una cosa seriosa i jo estic escrivint una comèdia. Això és el titular. Com que som uns gelosos de merda, i els catalans sempre volem el que no tenim, estic intentant robar-li el gènere al Dani i el Dani ara vol fer merdes de superació com faig jo.
D.O.: Exacte. Jo m’estic intentant posar seriós i deixant estar la comèdia.
Molt agraït pel vostre temps i molta sort.
M.B.: Si has d’enfonsar algú, amb les declaracions, enfonsa el Dani!
D.O.: No, si els titulars han de ser d’aquests que feu que estan trets de context, que sigui el del Marcel!
Dani de la Orden

Estimar la comèdia romàntica... i àcida

Provinent del documental, Dani de la Orden (Barcelona, 1989) va debutar en la ficció amb Barcelona, nit d’estiu (2013). Realitzada per un grapat de joves en plena crisi de l’economia mundial i del cinema català, la pel·lícula va obrir les portes de la ficció al jove cineasta, que primer de tot va rodar un film similar, Barcelona, nit d’hivern (2015), també en català. Després ha rodat en castellà i s’ha mantingut fidel a la comèdia, ja sigui romàntica (Hasta que la boda nos separe, Mamá o papá, Loco por ella...) o no (El pregón, El test, El mejor verano de mi vida...). És molt prolífic, amb més d’un film, documental o sèrie cada any. Amb Litus (2019), va fer un gir dramàtic que ha confirmat amb Casa en flames, de nou rodat en català.

Marcel Barrena

Fer possible l’impossible

Les històries humanes sobre personatges humils i perseverants, que lluiten per superar els obstacles que els posa la vida, són freqüents en la filmografia de Marcel Barrena (Barcelona, 1981), que des dels seus inicis ha alternat el documental amb la ficció. Així era la història d’Albert Casals, que viatjava en cadira de rodes i sense diners fins als antípodes en el documental Món petit. (2012). Daniel Rovira interpreta a 100 metros (2016) un home amb esclerosi múltiple que s’entrena per poder caminar més de 100 metres. Amb Mediterráneo (2021), relata la història d’Òscar Camps, que ha salvat milers de persones al Mediterrani. El 47 és també una història sobre fer possible l’impossible.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.