Smoking Bambino i els seus ‘Cans d’amor’ de tardor

Després de molts anys publicant discos en anglès –primer, amb The Dirty Club i, després, com a solista–, la tardor del 2023, el cantant i compositor gironí Smoking Bambino va sorprendre molt agradablement amb el primer disc en català, Llampigots i bufarandes (Microscopi). Llavors, ja va dir que tenia molt avançat el següent disc i, el 29 d’octubre passat, va llançar, de nou amb Microcopi i també a la tardor, Cans d’amor. “La tardor és una època que m’agrada. La meva música és de tardor o hivern, no de terrassa estiuenca”, diu Esteve Saguer Costa (Girona, 1974), el músic conegut des del 2008 com Smoking Bambino. El disc anterior ja feia un any que estava gravat quan es va editar, així que Saguer va deixar clar a Microscopi que, si continuava amb ells, volia publicar un nou disc ja aquest 2024, per pura urgència creativa.

D’aquest nou disc d’onze cançons més una obertura instrumental (Hi ha un abans...) que sumen 48 minuts de música i paraules –una cançó menys al vinil: Sense amor–, l’autor afirma que “manté la mateixa aura que l’anterior, però és més fàcil d’escoltar”. Fàcil, en el seu cas, no vol dir fer concessions per intentar arribar a un públic més ampli. “Això és el que em surt; no ho faig amb una visió utilitarista, ni perquè el corrent predominant actual m’obligui a fer-ho”, diu Smoking Bambino, que ha tornat a fer un equip molt sòlid amb el productor i guitarrista Enric Teruel, també company seu en els ara hivernats Howlin’ Dogs.

El títol del disc, Cans d’amor , és evidentment un joc de paraules, però no només pretén ser un títol divertit: hi ha una cançó titulada Gara, que és un emotiu homenatge pòstum a la seva gossa, i apareixen gossos en gairebé totes les lletres de les cançons. Hi destaquen sobretot els gossos rodamons de Perdre el nord, T’espero i Bala perduda, que recorden i reivindiquen els gossos de la seva infància, els que voltaven per casa de la seva àvia a Banyoles, entrant i sortint al seu aire, fins i tot desapareixent uns quants dies: tota una metàfora canina de la vida en llibertat. I per reforçar la idea del títol, el disc té una portada i una contraportada excepcionals, especialment amb les dimensions de la versió en vinil, il·lustrades amb petites fotos d’una setantena de gossos. Són fotos captades per Laura Justicia durant els anys de treball al refugi de gossos abandonats Bú Bup Parc de la Bisbal d’Empordà. El disseny del disc ha estat concebut per l’estudi gràfic aeiou.cat .

Gravat com el precedent als estudis Ground de Cornellà del Terri per Jaume Figueres, Cans d’amor també s’ha tornat a mesclar i masteritzar als Soundclub Studios que dirigeix Lluís Costa a Salt. A més de Smoking Bambino (veu, guitarres, teclats) i Enric Teruel (guitarres, teclats i percussió), també han participat enla gravació els músics Manel Vega (contrabaix), Raül-Marc Portell (piano, orgue Hammond), Agustí Borrell (bateria i percussió) i la secció de vents formada per Genís Bou (saxo i arranjaments de vents), Marina Feliu (trompeta) i Pablo Martín (trombó). Bou, líder de The Gramophone Allstars, ja havia col·laborat amb Smoking Bambino en el disc Storm & Drunk (Satélite K, 2018).

Tot i que el disc s’obre amb Hi ha un abans... i es tanca amb Hi ha un abans i un després