Descabdellant el fil d’Ariadna Gil en el laberint teatral

Hi va haver un temps en què Ariadna Gil va tenir una forta presència en el cinema espanyol. Com ha passat i passa amb altres actrius i actors en qualsevol cinematografia. Potser és massa simple dir que, a banda del talent, la seva brillantor en una pel·lícula d’èxit els posa de moda (amb una durada variable) i resulten atraients fins que n’arriben de nous que els reemplacen en una cadena sense fi; pel que fa a les actrius, encara sol ocórrer que, un cop arriben a la quarantena, el cinema deixa de fer-ne cas. La qüestió és que Ariadna Gil va encadenar una pel·lícula darrere l’altra durant més d’una quinzena d’anys, des de principis dels últims noranta fins a la dècada inicial d’aquest segle. Havia començat a fer cinema amb directors catalans (Bigas Luna, que va donar-li un petit paper a Lola, Carles Benpar, Francesc Bellmunt, Ignasi P. Ferré, Lluís Aller) abans que Emilio Martínez-Lázaro li proposés barallar-se amb Pere Ponce, formant una d’aquelles parelles que no poden viure juntes ni separades, en la comèdia Amo tu cama rica, en el guió de la qual va participar David Trueba, amb qui l’actriu va iniciar una relació sentimental que va durar temps.

El film de Martínez-Lázaro, del 1991, va revelar Ariadna Gil als directors establerts a Madrid, que fa temps que concentra bona part de la producció cinematogràfica a l’Estat espanyol. I, a més, havia creat un vincle amb els Trueba. El germà de David, Fernando, va destinar-li un personatge llaminer a Belle époque, que, ambientada entre els mesos abans de la II República i la seva proclamació, transcorre en una casa de camp aïllada on viu un artista (Fernando Fernán-Gómez) que hi acull un soldat, que ha desertat de l’exèrcit després de la fracassada insurrecció de Jaca contra la monarquia, mentre també s’hi instal·len la seva esposa i les seves quatre filles. Ella va interpretar-ne una, Violeta, lesbiana que, transvestint-se de soldat, també viurà una nit d’amor amb el jove (Jorge Sanz, disfressat de dona) que tant agrada a la resta de germanes. Amb aquesta comèdia joiosa, que vol celebrar un esperit de llibertat esclafat amb la dictadura franquista, Ariadna Gil va guanyar un Goya. Belle époque, de fet, va triomfar en l’edició del 1992 d’aquests premis i fins va aconseguir l’Oscar a la millor “pel·lícula en llengua no anglesa”.

Brillant en una d’èxit, Ariadna Gil va encadenar, com deia, una pel·lícula darrere l’altra. Només n’esmentaré algunes, que deuen ser aquelles en què més la recordo agradant-m’hi el seu aire malenconiós, una manera d’estar i de no estar en el personatge, com si s’hi abandonés i a la vegada l’observés: Antártida, de Manuel Huerga; Libertarias, de Vicente Aranda; Lágrimas negras, de Ricardo Franco; Obra maestra i Soldados de Salamina, de David Trueba. N’hi ha moltes més fins a arribar a dues de seguides amb un cert impacte (Alatriste, durant el rodatge de la qual va conèixer Viggo Mortensen, i El laberinto del fauno), que van precedir-ne d’altres que no en van tenir o en les quals ella té menys protagonisme. Aleshores, però, el teatre va reclamar-la, primer a través de Mario Gas, que va proposar-li el personatge de Stella (la germana de la fantasiosa i crepuscular Blanche Dubois) a Un tramvia anomenat desig. Ja n’hi havia fet abans. El seu debut, el 1997, va ser encarnant la fràgil i dissortada Nina en un muntatge de La gavina dirigit per Flotats en el seu comiat per acomiadament del TNC. L’any següent, al Lliure i amb direcció de Josep Maria Mestres, va participar en Salvats, una obra brutal de l’anglès Edward Bond protagonitzada per una jove parella (ella i Julio Manrique com a intèrprets) que viu en un barri sòrdid de Londres.

No va tornar a fer teatre fins 12 anys després amb Mario Gas. No l’he vist en un parell de produccions gestades a Madrid, Viejos tiempos i Los hijos de Kennedy, però, ara fa set anys en el festival Temporada Alta, em va emocionar essent Elena en el Vània d’Àlex Rigola i vaig sentir que mai no l’havia estimat tant com a actriu com en aquell moment. De fet, tot em va emocionar en aquell muntatge essencial de l’obra de Txékhov: quatre personatges (Sònia, Vània, Astrov i Elena, però amb els noms dels actors: Irene Escolar, Luis Bermejo, Gonzalo Cunill i Ariadna Gil) als quals se’ls ha escapat la vida sentint, com quasi tothom, que no és com l’esperaven. Uns mesos abans, Ariadna Gil havia interpretat Jane Eyre, al Teatre Lliure, en una adaptació de la novel·la de Charlotte Brontë, a càrrec d’Anna Maria Ricart, en un muntatge dirigit per Carme Portaceli que incorpora la veu que, a L’ampla mar dels sargassos, Jean Rhys va concedir a l’esposa “boja” de Rochester: l’Antoniette convertida en Berthe per un marit que, esqueixant-la i trasbalsant-la, se la va endur de les Antilles cap a Anglaterra fins a tancar-la a les golfes. Vaig veure Jane Eyre: una autobiografia quan va reposar-se al Lliure: em va semblar que Ariadna Gil estava destinada a encarnar un personatge en què es remarcava el traç amb què Charlotte Brontë va dibuixar-lo com una insubmisa a les restriccions imposades pel fet de ser dona i que, amb un desig de llibertat i de coneixement, va construint, amb tot i contra tot, la seva identitat amb fermesa.

Quan vaig saber que l’actriu interpretaria una adaptació d’El dolor, que Marguerite Duras va escriure durant l’ocupació alemanya i els primers dies de l’alliberament mentre esperava que el seu marit, Robert Antelme, retornés del camp de Dachau, vaig anar corrent a la Sala Petita del TNC. Havia llegit el text, en què el personal i el col·lectiu es relliguen fins a expressar un humanisme radical davant l’horror: “L’única resposta possible a aquest crim és convertir-lo en un crim de tots. Compartir-lo. Com les idees d’igualtat, de fraternitat.” M’havia colpit mentre em va deixar una mica freda una adaptació que Patrice Chéreau va fer-ne amb Dominique Blanc. En canvi, sota la direcció de Lourdes Barba, Ariadna Gil em va commoure amb un monòleg que em va fer pensar que, fent teatre en català, havia arribat a la seva plenitud com a actriu: amb discreció, elegància, sense estridències. Això va ser el 2019, poc abans de la pandèmia. Dos anys després, em va tornar a commoure (com tot l’espectacle que du per títol Encara hi ha algú al bosc) representant el testimoni d’una de tantes dones violades durant la guerra dels Balcans. També vaig veure aquest muntatge, que encara gira, a la Sala Petita del TNC, on Ariadna Gil ha tornat, tants anys després de La gavina, a la Sala Gran per encarnar-hi Anna Karènina en una adaptació de la novel·la de Tolstoi també feta per Ricart i dirigida per Portaceli.

Em sembla que a aquesta versió teatral d’Anna Karènina li falta emoció. Però hi és Ariadna Gil per defensar la dignitat d’un personatge que, intentant viure el seu amor per Vronski alliberant-se d’un matrimoni que l’escanya, sempre està atrapat. Hi és per fer entendre una dona intel·ligent, delicada i agradable que és profundament desgraciada. Arrossega la culpa per haver abandonat el marit i pateix per no poder veure el seu fill; és víctima del repudi social, que no afecta Vronski perquè, en fi, és un home. A més, viu amb el neguit que el seu amant deixi d’estimar-la. Ell diu que ha renunciat per amor a la carrera militar, però triomfa en el món social. Això mentre que ella està condemnada a esperar-lo calmant les angoixes amb lectures i amb morfina.

Ariadna Gil transmet com Karènina retrata tantes dones que, potser fins encara més quan són privilegiades socialment, han sigut constretes arribant a dependre de l’amor d’un home: víctimes d’allò que se’n diu la idea de l’amor romàntic.