Mirador
Com ha canviat tot en 30 anys!
Fa 30 edicions, és a dir, fa prop de 30 anys, el Saló del Manga obria les portes al recinte de l’Estació de França. Després va viure grans jornades a la Farga de l’Hospitalet i actualment celebra aniversari a Fira de Barcelona Gran Via (fins diumenge). En aquests anys els canvis no han estat només quantitatius en créixer en espai, visitants i expositors. Ni tan sols el canvi transcendent és el del nom, que ara és Manga Barcelona. El gran canvi que s’ha produït al llarg d’aquest període és generacional, social y cultural.
Els joves que van participar en la primera edició l’any 1995 han estat la punta de llança d’un canvi produït en la darrera dècada del segle XX i que va anunciar la fi d’una època i el naixement d’un altra que coincidia amb el canvi de mil·lenni.
El Manga Barcelona que es va crear com un apèndix del Saló del Còmic va representar un nou lector d’historietes que no tenia res a veure amb el d’El Capitán Trueno, ni amb el d’Astèrix, ni tan sols amb el d’El Víbora. El nou lector havia descobert la ficció japonesa a través de les sèries de dibuixos animats de la televisió. Televisió de Catalunya va ser l’esclat de la nova tendència amb Bola de Drac. A partir d’aquí res va ser igual.
Un altre fet diferencial va ser que el mercat es va capgirar. L’oferta no va crear la demanda, sinó a l’inrevés. Eren els aficionats els qui exigien als editors les obres que anhelaven i coneixien. Tot i que encara no existien les xarxes socials, els nous aficionats coneixien el que es publicava al Japó. Tenien el seu internet abans que la xarxa estigués a l’abast de tothom. Això va fer que les editorials haguessin de contractar a cuitacorrents alguns dels joves aficionats per poder-los aconsellar editorialment. Òscar Valiente, ara director general de Norma Editorial, va ser fitxat quan era un marrec que elaborava un fanzín de manga a Castelló. Els pares van haver d’acompanyar-lo per signar el contracte.
Una altra demanda eren els productes de marxandatge, aleshores inexistent. Els productes derivats del manga són tan importants com l’obra en si mateixa. En aquesta edició es pot comprovar amb escreix amb el gran espai dedicat a aquesta oferta. Nintendo té una botiga amb productes exclusius del seus personatges.
I una altra referència: els aficionats al manga han estat una generació formada amb videojocs que ha esdevingut la primera multipantalles.
Més coses: l’aficionat –otaku– ja no era el clàssic lector solitari de còmics que llegia un tebeo en un racó del pati. Els lectors de manga socialitzaven la seva afició i formaven colles per anar al Manga, habitualment disfressats d’una mateixa sèrie.
Aquest esperit col·lectiu s’ampliava a la família, a la qual van demanar complicitat per realitzar les disfresses –cosplay– amb què acudien a fires i convencions. El cosir va deixar de ser una cosa de tietes i àvies, i molts joves s’hi van aficionar per dissenyar i elaborar els seus vestits. Aquesta realitat es comprova en aquesta edició, en què un dels estands de venda és de màquines de cosir. Ningú al Saló del Còmic s’hauria imaginat trobar-hi una parada de tricotoses.
L’interès pel manga, a més de la recuperació del públic femení que havia desaparegut dels tebeos, va portar paral·lelament un interès per l’idioma i la cultura japonesa. En aquesta edició es dedica un gran espai a l’artesania japonesa, com també espai a la cuina nipona.
Els mangakas –autors– han substituït les antigues estrelles del rock fins al punt, com va ser dijous en la roda de premsa de Yuki Tabata, de prohibir els mòbils.
El que va néixer com un esdeveniment que provocava recels –molta gent associava el manga a la violència– ha esdevingut el motor d’una proposta multidireccional que ha capgirat la cultura de les generacions nascudes a finals del segle XX i al llarg del segle XXI.
