Puccini darrere la partitura

Després d’estre­nar la seva òpera Tosca, al com­po­si­tor italià Gia­como Puc­cini (Lucca, 1858-Brus­sel·les, 1924) encara el feria la furi­bunda crítica rebuda a la premsa de Roma i Milà. “Amb Tosca, Puc­cini no ha com­po­sat una òpera ori­gi­nal. Ha recor­re­gut a calei­doscòpica mani­pu­lació d’estils que van des de Wag­ner a Mas­se­net”, etzi­bava el crític Luigi Torchi a la Rivista musi­cale ita­li­ana. Enmig d’aquesta aco­llida, Puc­cini va viat­jar a Lon­dres i la visita al Duke of York’s The­a­tre va ser pro­vi­den­cial en la ges­tació de la seva nova obra perquè sobre aquell esce­nari s’hi repre­sen­tava Madam But­terfly de David Belasco sobre un conte de John Lut­her Long. Al final de l’obra, Puc­cini es va alçar de la butaca i va visi­tar els came­ri­nos per supli­car-li a Belasco que li cedís els drets operístics del seu drama loca­lit­zat al Japó sobre el matri­moni de l’ofi­cial nord-ame­ricà Pinker­ton amb l’ado­les­cent japo­nesa Cio Cio San apro­fi­tant que el USS Abra­ham Lin­coln arriba a Naga­saki. “No només vaig accep­tar imme­di­a­ta­ment, sinó que li vaig dir que podia fer el que volgués amb el drama i que accep­ta­ria qual­se­vol tipus de con­tracte, perquè no és pos­si­ble dis­cu­tir de nego­cis amb un impul­siu italià amb llàgri­mes als ulls que envolta el teu coll amb els seus braços”, rela­ta­ria Belasco. Aquesta anècdota que il·lumina la ges­tació de Madama But­terfly –actu­al­ment en car­tell al Liceu– i altres anècdo­tes for­men part de la bio­gra­fia Puc­cini. La seva vida i les seves obres (Edi­to­rial Akal), que l’inves­ti­ga­dor de l’òpera ita­li­ana Julian Bud­den (1924-2007) con­sa­gra al com­po­si­tor de qui enguany es com­me­mora el cen­te­nari de la seva mort.

Amb una bar­reja d’anàlisi musi­cal i de relat periodístic, la bio­gra­fia amb la qual Akal se suma a les com­me­mo­ra­ci­ons del cen­te­nari il·lus­tra la gènesi d’alguns dels títols més popu­lars del reper­tori operístic de tots els temps, com ara Manon Les­caut, La bohème, Tosca, Madama But­terfly o Turan­dot. Budeen, expert també en Verdi, deta­lla com Puc­cini es va impli­car en el fune­ral del també com­po­si­tor italià, mort el 27 de gener del 1901, accep­tant el prec de l’alcalde de Via­reg­gio de repre­sen­tar el muni­cipi en l’hora del comiat al cre­a­dor d’Aida. “Amb ell, per desgràcia, s’extin­geix la més pura i llu­mi­nosa glòria d’Itàlia. Per la gran­desa de la nos­tra pàtria, espere que les seves vir­tuts com a home i artista siguin imi­ta­des i con­ti­nu­a­des”, va lloar.

L’estrena de Madama But­terfly el 17 de febrer del 1904 a La Scala de Milà és des­crit per Bud­den com una seqüència en què el públic va pas­sar del “silenci fúnebre” durant el pri­mer acte a una “apa­tia total durant la resta de la repre­sen­tació” i a “xiu­lets i escri­das­sa­des al final”. “Un veri­ta­ble lin­xa­ment”, va con­fes­sar Puc­cini al ban­quer Cami­llo Bondi. “Però la meva But­terfly con­ti­nua sent l’òpera més sen­tida i evo­ca­dora que he con­ce­but”, es rearma. El cert, però, és que la com­mo­ve­dora història de Cio-Cio-San no es va tor­nar a repre­sen­tar mai més a La Scala en vida de Puc­cini. Bud­den, edi­tor d’òpera de la BBC i pre­si­dent del Cen­tre d’Estu­dis Gia­como Puc­cini de Lucca fins a la seva mort el 2007, ajuda a il·lumi­nar tots els angles d’un com­po­si­tor que reu­nia la para­doxa de des­per­tar l’admi­ració del públic i el menys­preu d’una crítica i d’un esta­blish­ment que el con­si­de­rava massa sen­ti­men­tal.