Llibres
Sara Baume
Novel·lista
“La gent ha de recuperar el temps d’oci per construir objectes inútils”
Sara Baume va néixer el 1984 a Lancashire i va créixer al comtat de Cork, a Irlanda. Va estudiar belles arts i escriptura creativa. Ha publicat relats i crítiques literàries a capçaleres com ara The Irish Times, The Guardian, The Stinging Fly i a la revista Granta. Ha guanyat mitja dotzena de premis literaris irlandesos.
L’editorial Les Hores ha publicat la tercera novel·la de Baume, Set campanars, amb traducció de Marta Pera Cucurell. És una obra que l’autora etiqueta d’autoficció, amb tècnica de patchwork, perquè està formada per desenes de petits fragments plens de gestos i detalls descriptius que l’autora uneix amb un brodat poètic, reflexiu i crític, en especial contra la cultura capitalista.
La Bell i el Sigh són una parella que decideix abandonar la ciutat i anar a una zona rural d’Irlanda, entre una gran muntanya i el mar, a poca distància d’un poblet i amb la companyia de dos gossos i diversos animals de granja. Tot envoltat d’una natura que fa de bon passejar i que els fa revifar cada dia.
Set campanars “és una meditació bella i profunda sobre la naturalesa de l’amor i la resiliència de la natura”, opina l’editora, Maria Sempere. “A través de la Bell i en Sigh, i la vida que es creen per a ells mateixos, Sara Baume explora què significa escapar dels camins tradicionals que la societat ens ofereix i què significa evolucionar en la devoció cap a una altra persona i cap al paisatge”, afegeix.
Tècnicament és un text molt especial, format per fragments breus. És com escriu, a glopets?
Sempre intento trobar la forma que em sembla adequada per al tema que tracto. Aquest llibre es va escriure molt lentament, progressivament, pas a pas, al llarg de quatre anys. Arribava a casa després de passejar els meus gossos cada matí i anotava unes paraules o una frase curta en un post-it, la majoria de vegades una observació del meu entorn, i aquestes notes es van convertir, en certa manera, en el primer esborrany.
El to és descriptiu però amb un fons poètic. Hi ha tot de jocs de tabulació al final de determinats paràgrafs... També repeticions. Quina sensació vol transmetre als lectors amb aquesta tècnica?
Recordo que de petita vaig aprendre a llegir en veu alta a l’escola i la mestra ens va dir que féssim un segon de pausa cada vegada que arribéssim a una coma i tres segons a cada punt. Aquestes regles arbitràries em van quedar gravades. Amb aquest llibre he volgut controlar una mica més el lector, fer les meves regles, de la mateixa manera que ho fa la poesia, inserint salts de línia i buits per afavorir una vacil·lació llarga. La repetició també és intencionada. El conjunt de la novel·la és molt cíclic. He pensant molt en l’al·legoria i en com el llenguatge podria reflectir-ho, i per això les frases sovint esdevenen una mica bíbliques, gairebé com una pregària.
En una obra titulada ‘Set campanars’, que la protagonista es digui Bell (‘campana’) és un joc obvi. No tant que el protagonista es digui Sigh (‘sospir’). Sobrenoms d’Isabel i de Simon, respectivament.
Sovint faig servir noms o paraules onomatopeiques a les meves novel·les i imagino que això suposa un repte important per als meus traductors. El nom de Bell es relaciona amb el títol de la novel·la, sens dubte, però també reflecteix la seva personalitat. Acostuma a ser més forta i brillant que Sigh, que en general és tranquil i solemne.
Per què prenen la decisió d’allunyar-se de la societat? Al text llegim que tots dos són una mica misantrops...
Això s’extreu dels meus sentiments d’incomoditat, suposo, en relació a la manera com està configurada la societat. Treballo també com a artista i en la meva obra visual m’interessa molt fer petits gestos anticapitalistes. M’atreuen el llenguatge i els materials de l’artesania amateur, per exemple, i després intento subvertir-los o utilitzar-los d’una manera inesperada. M’encanta la idea de l’artesania amateur com un mitjà democràtic per rebel·lar-se suaument contra les restriccions que el capitalisme imposa al nostre temps. M’encanta la idea que la gent recuperi el seu temps d’oci per construir objectes inútils; aquest és un tema al qual torno una vegada i una altra a les meves obres, tant a les literàries com a les artístiques.
Els personatges, les situacions, les moltíssimes i detallades descripcions –l’obra es basa en petits gestos i detalls– semblen creats des de la proximitat... Vaig bé?
La novel·la és molt autobiogràfica, sí. Es podria etiquetar d’autoficció. La parella és una versió de la meva parella i jo, tot i que exagerada. Ens vam allunyar de la ciutat de Dublín per viure al camp, vora el mar, fa gairebé quinze anys, en part per intentar fugir de la cursa de rates de la societat capitalista. Hi ha moltes coses al llibre que he inventat, imaginat, però tots els detalls petits i insignificants, les observacions de la natura i l’àmbit domèstic, són reals i personals. La casa és casa nostra; els gossos són els nostres gossos.
El gossos, ara que en parla, la Pip i el Voss, tenen alguna intenció d’alter ego de la Bell i el Sigh?
En certa mesura, sí. M’agrada, aquesta interpretació! Algú amb qui vaig parlar fa poc sobre la novel·la va dir que els gossos eren importants, precisament, perquè la Pip i en Voss són una part més de la natura; que tots els éssers vius de la novel·la estan al mateix nivell, els gossos i els humans, les vaques i les gavines, i també la muntanya, els arbres, les bardisses...
Què significa per a vostè la muntanya que triguen vuit anys a decidir-se a pujar?
La muntanya és l’encarnació de totes les intencions incomplertes de la Bell i el Sigh, un símbol de tot el que tenen la intenció de fer i mai acaben d’aconseguir. En un sentit ampli, la muntanya és una mena de déu, que tot ho veu i tot ho sap. Adquireix una gran mida en el seu imaginari a mesura que passen els anys, fent-se cada cop més insuperable.
L’amor, de vegades pot tenir caducitat, altres no, altres no se sap...
Volia que tota la novel·la es dirigís, gradualment, fins a la revelació subtil del final. Però la gent ho interpreta de maneres força diferents i això no m’ho esperava. Per a mi, la novel·la és l’exploració d’una llarga relació i, potser, de les llargues relacions en general; la manera com les parelles canvien i dissolen alguna cosa de la seva pròpia identitat per acomodar-se mútuament. És interdependència, per a bé o per a mal.
Al text hi llegim una reflexió que ve a dir que sense família, sense religió i sense consumisme no hi ha res a celebrar. Ho veu així, vostè?
No! Sí que hi ha coses a celebrar! La Bell i en Sigh inventen la seva celebració, el seu propi conjunt de rituals. Vaig créixer, a les dècades de 1980 i 1990, en la religió catòlica romana de les zones rurals d’Irlanda. Després vaig abandonar la meva religió quan era adolescent, com fan molts. Però ara crec que gran part de la meva obra com a artista ha estat influenciada per aquesta absència de rituals, cerimònies i comunitat, i pel meu anhel per ells i per intentar recrear-los, d’alguna manera.
La Bell i el Sigh van a comprar al súper, paguen factures del gas, treuen diners amb targeta del banc, però de què viuen? No sabem de què treballen. Què ha volgut mostrar, amb aquesta elisió?
Volia veure quina forma podria prendre una vida sense les forces que normalment ens conformen, com ara la necessitat de guanyar diners. Si traiem totes les obligacions d’un dia, tenia curiositat per saber què podria sobrar. Veure com canvia el valor del temps.
Com a irlandesa, com valora haver estat traduïda a un idioma com el català, abans que al castellà?
És un honor i, sincerament, significa molt més per a mi que un llibre es tradueixi a una llengua minoritària que no pas a una de gran. Potser perquè és poc habitual, sobretot amb una petita novel·la tan tranquil·la i inusual com aquesta. Però també em fa sentir que hi ha un parentiu natural entre els irlandesos i els catalans.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.