Carles M. Sanuy, de cos present

El veterà poeta de Bala­guer Car­les Sanuy acaba d’aple­gar la seva poe­sia en un volum edi­tat pel segell empor­danès Lli­bres del Segle, amb dibui­xos de l’artista Fran­cesca Llo­pis i un interes­sant pròleg de Sam Abrams. Es tracta de 350 pàgines que aple­guen els poe­ma­ris que Sanuy ha anat donant amb comp­ta­go­tes des del llunyà Història cir­cu­lar, que va publi­car Columna el 1985, fins a El llum del cartògraf, que va obte­nir el premi Mallorca de Cre­ació Literària el 2021. Enmig un gra­pat de títols, sovint en peti­tes edi­to­ri­als, que ara Lli­bres del Segle torna a posar en cir­cu­lació i que cer­ti­fi­quen el pro­jecte d’una obra valu­osa, de mini­a­tu­rista, con­ce­buda als bars i que té el so de la veu de Sanuy escul­pida després d’anys de fumar.

M’agrada perquè el poeta con­trola tots els res­sorts del vers i ens pot pre­sen­tar un sonet de caire moral, d’una gran bellesa imper­fecta, Procés d’apre­nen­tatge: “Que et sigui útil, tant i tant de temps / que has esmerçat en reconèixer el ros­tre / adust i mise­ra­ble de la pèrdua. / Que et sigui útil, tant i tant de temps! // Que el lent apre­nen­tatge del dolor / t’ajudi a mesu­rar la con­sistència / ines­ta­ble dels dies i la vida / la solvència vaga del record. // Aixeca el cap i enceta un nou camí. Tra­gina amb dig­ni­tat el teu bagatge / que al cap­da­vall et fa tal i com ets. // Per­dona els ene­mics, però con­serva’n / ben clara la memòria i el nom. / No fos cas que amb els anys no els reco­ne­guis.” Som davant d’un monu­ment com els que escri­via Jaime Gil de Biedma, en la línia dels poe­tes clàssics Horaci, Ovidi i Pro­perci, ben a prop de les notes de jazz que van sor­gint de cadas­cun dels ver­sos.

No es tracta d’una obra com­pleta perquè d’algun dels últims lli­bres no s’han pogut reu­nir tots els poe­mes per qüestió de drets, però sí que és una bona notícia tenir aquest tros de poeta a les llei­xes de les prin­ci­pals lli­bre­ries. Alguns dels poe­mes són plens de savi­esa: “De fet una ciu­tat és també un lloc on morir.” I enmig dels cops de boxa al qua­drilàter vital, les notes de jazz sem­blen esde­ve­nir un res­cat pos­si­ble davant les impos­si­bi­li­tats de la vida que ho inun­den tot. És també una poe­sia per sanar, no terapèutica sinó que cica­tritza les feri­des fins a cau­te­rit­zar-les. La nudi­tat és la repre­sen­tació de totes les estro­fes des­pu­lla­des com si et tro­bes­sis enmig d’una gran avin­guda, com les de Bue­nos Aires, sense poder aixo­plu­gar-te de la velo­ci­tat, víctima d’un excés de temps: “Hi ha car­re­te­res que són sim­ples cer­cles / tan­cats que no et per­me­ten de sor­tir-ne.”

Per car­re­te­res beat­niks, clàssi­ques i sim­bo­lis­tes viatja l’obra breu d’un poeta gran, que ha sabut des­til·lar el dolor fins a fer-lo poètica­ment incon­tes­ta­ble. Com diu en una de les seves poètiques, som en la cor­te­sia pru­dent d’un vers acu­ra­da­ment escrit i amb mesura con­tin­guda. Allà arrela el preu de la usura que aman­seix el vers fàcil i per­vers.