La narració de la vida, de Txèkhov a Pagès Jordà

Vicenç Pagès Jordà es va llegir un estiu els més de dos-cents contes de Txèkhov. Aquesta no és la sorpresa, quan ets davant d’algú que semblava haver-s’ho llegit tot, fins i tot els llibres encara per escriure. Allò que sorprenia Xavier Pla, com va admetre dimecres durant la seva conferència en el II Memorial Vicenç Pagès Jordà, organitzat per l’Aula d’Escriptura de Girona, és que hagués omès “L’estudiant” de l’antologia escollida de l’escriptor rus que, en traducció de Xènia Dyakonova, va publicar a Proa el 2023. El mateix Txèkhov considerava “L’estudiant” un dels seus millors contes, cosa que també desconcertava el crític Harold Bloom, que el trobava decebedor i depriment. El cas és que Vicenç Pagès Jordà sí que valorava aquesta narració de no més de quatre pàgines on de fet no hi passa gaire res, excepte que unes dones ploren en escoltar vora el foc de l’hostal de “l’hort de les Vídues” la història de la triple negació de Pere, i el jove, testimoni de l’escena, se sent reviure davant aquelles llàgrimes que revelen alguna cosa inefable. Hi ha un esperit semblant, traslladat al present i tocat, en lloc de l’epifania, per la ironia i el desengany, en el conte “Cartes des del Pirineu”, inclòs al llibre En primera persona, que Empúries acaba d’editar amb els contes pòstums de Vicenç Pagès, on un home en crisi matrimonial busca també una escalfor perduda marxant de casa, travessant valls i muntanyes (també arriba a un hostal regentat per una vídua), quasi amb l’únic propòsit de narrar-se a si mateix en el procés de dibuixar un cercle perfecte on poder renéixer i fins i tot recuperar l’amor. Només ell s’enganya, perquè el lector entén perfectament que la seva vida de casat està acabada.

Potser amb la vida passa a l’inrevés que amb les novel·les, que a més de ser il·limitades i de fet improbables, segons Martin Amis, un dels nombrosos autors que han reflexionat sobre com escriure una vida invocats per Xavier Pla, “no les pots acabar, l’únic que pots fer és deixar-hi de pensar”. Però també resulta que, si no l’expliques, la vida es desfila, s’esfuma, és caòtica, irreductible i a estones ridícula. Així doncs, què hem de fer? Deixar que es fongui o retenir-la amb “la força alliberadora de la narració”? A un costat, Jacques Rancière diria que narrar la vida és una forma de compartir-la i, doncs, de no estar tan sol; a l’altre, Gale Strawson objectaria que donar-hi forma és tan inútil com agafar aigua amb les mans i que, en tot cas, és la identitat d’un “jo”, allò que “s’acaba construint amb les històries que ens expliquem a nosaltres mateixos”. Entre un extrem i l’altre, potser no tan allunyats, Xavier Pla conclou que certament “la vida, com a drama perfecte, només existeix a la novel·la del segle XIX i en el cinema de Hollywood”, per això, a Kennedyanna, Pagès Jordà parla del “gran Guionista” capaç de concebre una trama que ho conté tot, fins i tot el crim, el símbol i la incertesa.