Paradoxes musicals

La història sem­bla repe­tir-se una vegada més. Si l’any 2000, en una de les pri­me­res pre­sen­ta­ci­ons a Bar­ce­lona de Les Musi­ci­ens du Louvre de Marc Minkowski inter­pre­tant les 4 Sui­tes BWV 1066-1069 de Johann Sebas­tian Bach (1685-1750), el millor del con­cert va arri­bar amb les dues peces de bis amb música de Jean-Phi­lippe Rameau (1683-1764), en la pre­sen­tació, aquest dime­cres al Palau, de Le Con­cert d’Astrée d’Emma­nu­e­lle Haïm (Paris, 1962), va pas­sar una mica el mateix. Si bé Haïm ja havia visi­tat en dues oca­si­ons el Liceu amb dos pro­gra­mes dedi­cats a Georg Fri­de­ric Händel secun­dant a impor­tants solis­tes vocals, al Palau ha ofert un pro­grama de música orques­tral amb obres del com­po­si­tor de Halle i de Bach. Dues sui­tes de la Water Music a més de la Música per als reials focs d’arti­fici de Händel i la Suite n:3 BWV 1068 bac­hi­ana van ser­vir per cor­ro­bo­rar com Haïm forma part i de tot dret de la cons­tel·lació estel·lar de direc­tors his­to­ri­cis­tes. L’altra cosa és, però, com Haïm sem­pre ha tret el més excels i interes­sant d’ella mateixa com a espe­ci­a­lista en música vocal, espe­ci­al­ment hände­li­ana i, així, els seus enre­gis­tra­ments d’obres com Acis, Gala­tea e Pli­femo, La Resur­re­zi­one o Mes­sies han estat aplau­dits fer­vo­ro­sa­ment. I és que la seva for­mació com a cla­ve­ci­nista ha estat un plus a l’hora de diri­gir música vocal amb un sen­tit tan tea­tral com retòric que l’ha por­tat a ser ava­lada i rei­vin­di­cada per grans noms de la direcció com ara Sir Simon Rattle.

Havent diri­git impor­tants for­ma­ci­ons moder­nes com les Fil­harmòniques de Berlín i Viena, el cert, però, és que les inter­pre­ta­ci­ons ins­tru­men­tals de dime­cres van anar poc més de la cor­recció. No va convèncer al cro­nista el seu Händel molt imbuït d’un espe­rit francès amb l’elecció de dues obres con­ce­bu­des per a ser toca­des a l’aire lliure i que reque­rei­xen una fan­ta­sia, total­ment, absent i que va que­dar lluny de les grans i ima­gi­na­ti­ves ver­si­ons de les pàgines orques­trals hänlde­ia­nes fetes per noms com Robert King, Jordi Savall, Tre­vor Pin­nock o Alfredo Ber­nar­dini. Això no sig­ni­fica no haver pogut gau­dir d’ un so orques­tral ave­llu­tat, equi­li­brat, però man­cat de la poètica i màgia que, pre­ci­sa­ment, si van tenir els dos frag­ments esco­llits com a bis de Dar­da­nus i Les Boréades del citat Rameau i de qui, fins el febrer de 2021, a Bar­ce­lona, no havíem pogut escol­tar encara una òpera del seu catàleg. És per això que no ens podem estar dei­xar de pen­sar què hagués pas­sat si el pro­grama hagués girat sobre Rameau i música bar­roca fran­cesa. Artísti­ca­ment hagués estat en una altra dimensió, però la compta d’entra­des també hagués estat una altra. I és que com diuen els tecnòcra­tes de la mer­ca­dotècnia musi­cal, Händel ven, Rameau no. Però a les mans de Haïm, la música de Rameau és super­la­tiva i l’orques­tral de Händel poc més que cor­recta. Para­do­xes musi­cals.