Teatre per a la família en bloc

Més enllà dels grans musicals, que ja fa setmanes que treballen consolidant-se als anuncis dels autobusos i a les cartelleres, els teatres públics i privats han assumit el repte d’oferir espectacles per a tota la família. Algunes obres ja van començar el pont de desembre (La Perla 29 programa, per onzena vegada, El petit príncep al Paral·lel 62 i acaba d’estrenar una petita peça amb els personatges del Mic del 3Cat) i altres han anat iniciat funcions per a les escoles en horari lectiu que es completen amb les actuacions de caps de setmana per a la família. És el cas de Macarron power, de Sol Picó, a la Sala Tallers del TNC, i el Rara avis, de l’Ateneu Popular de Nou Barris, que signa per 29è any (una proesa!) una producció de circ contemporani. Al Teatre Lliure, Jordi Oriol indaga per a un públic jove la seva perversió d’El rei Lear. Com que embogeix, el rebateja com a “rei tarat”. I, com que ja havia fet una versió per a nadons durant la pandèmia (El rei liró), ara la defineix com El reiterat rei tarat. De fet, pràcticament coincideix amb el Càsting Lear, en què una dramaturga assumia el rol de directora i alhora del paper de Cordèlia. Aquí es repeteixen els rols però amb un desenvolupament ben diferent. Els equívocs fonètics prenen la paraula i, possiblement, el discurs.

El Mercat de les Flors va ser el primer teatre públic que va entendre que calia una programació de Nadal àmplia. Aquest any programen dues peces d’Animal Religion: I les idees volen, que ja es va estrenar al TNC, i Copiar, un joc de moviment interactiu. Ara, fins i tot el Liceu ho té previst. Enguany, per exemple, recuperen La cuina de Rossini (de l’equip de La Brutal, dirigit per David Selvas) i, ja passat el Nadal el Trencanous jazz al foyer, dirigit per Joan Maria Segura, d’Egos Teatre, entre altres direccions.

Fa 29 anys que l’Ateneu Popular 9 Barris produeix el seu circ d’hivern. La seva constància supera la de cap altra empresa pública o privada. Ara, el projecte de Natalia Barraza (des de fa anys, es tria la creació per concurs així com la selecció dels artistes a través d’uns tallers) volia trencar amb les separacions de les disciplines artístiques. Que el circ es barregés amb el moviment i, fins i tot, la veu cantada. Que l’audiovisual es confongués amb les ombres. Que, des de les singularitats, es trobés un mirall, un que transversalitza experiències.

La casualitat, confessa, ha fet que, del centenar llarg de candidats a participar a Rara avis, totes cinc fossin dones i practiquessin aeri (principalment trapezi fix). La química entre les cinc intèrprets, que no es coneixien, ha permès construir una peça onírica, estètica i estàtica, que resol la impossibilitat de mantenir una hora d’accions amb aeris amb un treball molt més suggeridor: les torsions dels cossos que serveixen per executar la tècnica en un trapezi, ara es recargolen a terra, en uns quadres col·lectius preciosos. Com si fossin pètals d’una rosa, o plomes d’una ala. Com si redissenyessin un nou ull d’ocell.

Rara avis avança. Cada escena porta a l’altra i no té possibilitat de marxa enrere. Ara, cadascú es corda la camisa com li sembla. En la seva semblança hi continua havent diferències. I, mentre una relata l’excepcionalitat de ser diferents i alhora compartir bona part de l’ADN, una altra practica el llançament de ganivets per fer petar els globus de la festa. Mentre una desplega les llargues cames, l’altra l’envolta patinant. Petits recursos per donar aire a una poètica preciosista, que renuncia a la brillantor dels salts mortals. Rara avis prefereix la conversa tranquil·la, els petits gestos de complicitat a l’espectacularitat. Que hi és, puntualment amb la corda llisa i el trapezi volant. Però que es frena i s’amoroseix desplaçant les torsions de dansa en el trapezi doble. I els ocells, com aquell corb de Baró d’Evel que creua l’escena, accedeix a un nou camp creatiu, inesperat, pròxim, càlid. Els aeris ja no s’interpreten únicament des de l’altura. Les singularitats se celebren, en comptes de desconfiar-s’hi. El Circ d’Hivern afegeix una nova capa al circ contemporani.

Sol Picó torna al món dels superherois. Si a l’estiu celebrava 30 anys de la companyia amb Qui és capaç de derrotar la Sol Picó?, un divertimento, ara recorre a superherois per imaginar el patiment d’un jove que surt de casa del Marroc als 14 anys i que aconsegueix arribar a Barcelona, on tot és incertesa, aïllament involuntari. Macarron power juga a demostrar que el superpoder més potent és el de l’empatia, el de solidaritzar-se amb l’altre. Una peça ambiciosa que inclou música en directe i una coreografia molt més narrativa que ballada. Però que commou i desperta l’ànim de la canalla.

Viu el Teatre ha adaptat un conte de Míriam Tirado: El fil invisible. No han estalviat amb recursos. Una enginyosa i monumental escenografia permet una relectura més complexa del conte que neix d’una banyera quan la nena pregunta per la utilitat del melic. Tot i l’espectacularitat excessiva, el conte no perd l’emoció original. En canvi, a Mac Mec Mic fugen del reclam mediàtic per arraulir-se a la intimitat del joc en un espai íntim, a la Biblioteca de Catalunya, que es converteix en una mena d’habitació de jugar per escriure, potser, la primera carta en paper de la vida dels més menuts.

Aquest dissabte s’ha estrenat la nova dramatúrgia de Jordi Oriol, amb direcció de Nao Albet. No és un canvi cosmètic: implica una mirada diferent en la interpretació. Per això, l’actriu Lua Amat té un joc metateatral, que permet riure’s de “l’error” voluntari en la posició dels focus en una mena d’hecatombe tràgica, com un grand guignol: deixa més aparcada l’obsessió malaltissa dels jocs de paraules. L’aparició de Jordi Oriol, el rei tarat, foll (o més ben dit, follet), recupera aquell fil de les paraules que es trenquen, es confonen i donen un joc absurd (només una persona desorientada pot buscar un mitjó i, en realitat, el nomena “mig-jo”). Les dues concepcions dels personatges no es troben perquè els actors actuen a dues sintonies diferents. La peça respon a la broma prima que delirava cap a un realisme màgic de l’inici d’Indigest. En certa manera, la renovació amb Albet els ha dut a una casella propera a la de sortida. És sa i honest que busquin nous mecanismes, que rescatin antigues formes del bagul de la companyia. Aquest Reiterat rei tarat... funciona com a voluntat de canvi de cicle dramatúrgic, de camí a una nova terra ferma.