La marmota vindrà en taxi

Ha cal­gut que Dagoll Dagom evi­denciés el seu comiat (se sabia que després de L’ale­gria que passa, s’aco­mi­a­da­ven amb el Mar i cel, que ara està en car­tell al Victòria) perquè el Depar­ta­ment de Cul­tura trobés una via per impul­sar el musi­cal en català. Segons dades d’Adetca, les dues últi­mes tem­po­ra­des, a Bar­ce­lona, hi ha hagut més espec­ta­dors en espec­ta­cles en cas­tellà que en català, en bona part perquè els tea­tres de més afo­ra­ment cedei­xen tem­po­ra­des llar­gues a pro­duc­ci­ons que venen a Bar­ce­lona. Demà estrena El dia de la mar­mota la pro­duc­tora cata­lana que, ante­ri­or­ment ha sig­nat èxits com La jaula de las locas, La tienda de los hor­ro­res, Can­tando bajo la llu­via o The pro­du­cers. Faran una tem­po­rada tan­cada al Coli­seum només fins al 16 de març. El pròxim musi­cal en català, amb aquest suport de l’ICEC, serà L’amor venia en taxi, que ja tre­ba­lla La Cubana. Se sap que farà al Tea­tre Romea una tem­po­rada habi­tual d’uns tres mesos (pos­si­ble­ment, podria espa­iar-se fins al Nadal), a par­tir del setem­bre vinent.

En El dia de la mar­mota, com en altres grans títols de Nos­tromo, la idea ori­gi­nal par­teix d’un film del 1993, que s’ha con­ver­tit en icònic. Es tracta d’una comèdia romàntica en què un pre­sen­ta­dor del temps, Phil Con­nors, es troba atra­pat en un bucle tem­po­ral. La causa és l’enuig per haver de repe­tir cada cop la tra­dició de veure quin com­por­ta­ment tindrà la mar­mota per veure si s’allar­garà l’hivern o no. El dia de la mar­mota que arri­barà a Bar­ce­lona par­teix de la segona versió musi­cal, estre­nada el 2023. És tot tan recent que el català serà la pri­mera llen­gua en què es tra­du­eix aquesta versió, que ha aca­bat sent un èxit al West End. Un dels can­vis sig­ni­fi­ca­tius res­pecte a la pel·lícula és el paper prin­ci­pal de Rita, la noia que el meteoròleg pretén per­su­a­dir. Un canvi neces­sari s’intu­eix perquè res­pon­gui a un rol propi: “Dels 4 hits, dos els inter­preta ella”, exem­pli­fica Manu Guix, nova­ment direc­tor musi­cal. L’equip artístic es com­pleta amb la core­o­gra­fia de Miryam Bene­di­ted i la direcció escènica d’Enric Cam­bray, que ja havia codi­ri­git The pro­du­cers amb Àngel Llàcer. Aquest últim, sor­tint d’una malal­tia infec­ci­osa que va ser quasi mor­tal, va optar per reti­rar-se de la codi­recció, a l’estiu. Cam­bray insi­nu­ava en la pre­sen­tació del musi­cal de fa unes set­ma­nes que, de fet, la tesi de la mar­mota és simi­lar a la festa cata­lana de la Can­de­lera, també el 2 de febrer. El repte de la pro­ducció musi­cal és resol­dre amb ele­ments de fus­te­ria tea­tral els recur­sos que per­met el cinema. En clau cata­lana, la pro­ducció evita l’esce­nari gira­tori de la versió anglesa i aposta per alguna solució audi­o­vi­sual (que aju­darà a enten­dre els salts tem­po­rals i, algun “efecte Mago Pop”, diu Cam­bray, però sense cap arti­fici. Roc Ber­nadí i Diana Roig són els pro­ta­go­nis­tes, amb 12 intèrprets més (i dos swings per a subs­ti­tu­ci­ons). Manu Guix compta amb una banda de sis músics, de banda de rock, tot i que també sona folk, funky, pop i rock. És cert que aquest títol no té l’espec­ta­cu­la­ri­tat dels números core­ogràfics de les adap­ta­ci­ons ante­ri­ors de Nos­tromo. Ara el movi­ment és menys visi­ble, però impres­cin­di­ble. És a través del cos d’intèrprets que l’esce­no­gra­fia va mutant cons­tant­ment.

Per Cam­bray, la tesi de l’obra és que Phil Con­nors només sor­tirà del bucle quan deixi de mirar-ho tot nega­ti­va­ment i es dedi­qui a empa­tit­zar amb els altres. Per això, s’ha donat més pes al repar­ti­ment, que es com­pleta amb Oriol Burés, Clau­dia Bravo, Júlia Bon­joch, Ernest Fus­ter, Marc Gómez, Ale­xan­dre Ars, Edu­ard Mauri, Joana Roselló, Júlia Saura, Edgar Martínez, Pol Roselló, Paula Pérez, Sol Car­ner i Car­les Vallès.

La com­pa­nyia pre­pa­rarà una versió en cas­tellà per fer tem­po­rada a Madrid la tar­dor vinent i gira per l’Estat espa­nyol. Jordi Sellas, pro­duc­tor de Nos­tromo Live, havia recla­mat des del prin­cipi una fórmula per poder dis­po­sar de versió cata­lana (el lli­bret, els temps d’assaig, els pos­si­bles can­vis de repar­ti­ment ho feien des­a­con­se­lla­ble econòmica­ment davant del risc d’afron­tar un musi­cal). Ara, gràcies a la sub­venció retor­na­ble de 700.000 euros, han tro­bat la via­bi­li­tat. Aquesta fórmula esta­bleix que, si el musi­cal fun­ci­ona a taqui­lla i hi ha bene­fi­cis (com es pre­veu en un estudi d’explo­tació previ), caldrà retor­nar els diners avançats per Cul­tura amb què rein­ver­tir en altres pro­jec­tes de pro­ducció cul­tu­ral d’ele­vat risc. A hores d’ara, segons fonts de Nos­tromo Live, hi ha unes 10.000 entra­des venu­des anti­ci­pa­da­ment (només es pot com­prar fins al 2 de febrer, no s’ha obert l’últim període de tem­po­rada), fet que suposa un punt d’arren­cada enco­rat­ja­dor.

Quin és el pròxim repte?

S’ha com­pro­vat que és pos­si­ble. Es pot fer un musi­cal de gran for­mat a Cata­lu­nya i que tin­gui una nota­ble gira i tem­po­rada a l’Estat espa­nyol. El que fa unes dècades acon­se­guia fer Dagoll Dagom (en pla­ces com ara València, sem­pre en català fins que els governs del PP ho van difi­cul­tar) es va con­ver­tir en una gran difi­cul­tat poste­rior. A Dagoll Dagom, tot i tra­duir-los, li va cos­tar molt moure els seus musi­cals. En canvi, Nos­tromo Live ha acon­se­guit fer un espec­ta­cle a Cata­lu­nya que fun­cionés en cas­tellà a Bar­ce­lona i que donés bones gires a l’Estat espa­nyol. Ara, amb el suport de l’ICEC, les actu­a­ci­ons a Bar­ce­lona podran ser en català i, poste­ri­or­ment, fer-ne versió en cas­tellà. Sellas, sem­pre intrèpid, ja plan­teja un nou esglaó: atre­vir-se a fer musi­cals de cre­ació a Cata­lu­nya amb copro­ducció inter­na­ci­o­nal (Focus ho va inten­tar amb la pre­mier de Bag­dad Cafè al BTM) el 2004.