Altres mons que estan en el nostre

“Je suis l’Empire à la fin de la décadence”, havia excla­mat Ver­laine al poema “Lan­gueur”, de Jadis et naguère, el 1884, on “imperi” podria refe­rir-se al roman­ti­cisme i la “decadència”, a la seva hipertròfia, que, a finals del XIX, havia irra­diat a totes les dis­ci­pli­nes artísti­ques. Aquest poema és estric­ta­ment con­tem­po­rani del Zara­tus­tra de Nietz­sche, que tra­duc­ci­ons estètiques va tenir, entre les quals l’expres­si­o­nisme ale­many pro­ba­ble­ment va ser la més fidel.

En visi­tar l’expo­sició Hi ha altres mons, però estan en aquest, que l’estudi de dis­seny Casa de Car­lota pre­senta fins al mes de març a la gale­ria Ima­gi­nart, vaig trans­por­tar-me a aquest moment explo­siu de la nos­tra història, en què es qüesti­ona el cànon i el que pren rellevància és l’expressió sin­cera del jo de l’artista, de manera desin­hi­bida i des­a­com­ple­xada, fins i tot amb un cert exhi­bi­ci­o­nisme. Un art vita­lista, en efecte, però sobre el qual ens costa cali­brar el flux de consciència dels cre­a­dors, que s’expres­sen a par­tir de cir­cuits raci­o­nals difícils de dibui­xar, ja que sur­ten d’allò habi­tual.

L’expo­sició mos­tra obres de cre­a­tius amb síndrome de Down i autisme de l’estudi, artis­tes que pin­ten i escul­pei­xen sense fil­tres, que es mos­tren hones­tos i genuïns, amb una ima­gi­nació desin­hi­bida i molt de talent, per això for­men part de l’equip de Car­lota. Tant que, expo­sats al cos­tat de clàssics de les avant­guar­des com ara Dubuf­fet, Picasso i Duc­hamp, pre­ci­sa­ment, per pro­vo­car-nos, se’ns plan­te­gen pre­gun­tes com ara: cal tenir tota la for­mació estètica de la tra­dició per crear amb qua­li­tat? Per què la tabula rasa con­du­eix a una estètica que es podria con­fon­dre, si no pre­nem atenció, amb obres expres­si­o­nis­tes, cubis­tes, sur­re­a­lis­tes o del fau­visme de l’École de Pont-Aven? Dei­xar anar el flux de cre­a­ti­vi­tat per fer emer­gir l’incons­ci­ent esdevé un mesura d’inclusió? Pot­ser, si explo­rem l’art des d’altres punts de vista més enllà de l’hegemònic, podem afir­mar que és pos­si­ble excel·lir sense esde­ve­nir nans a espat­lles de gegants.

Resulta esfereïdora la sen­si­bi­li­tat que des­pre­nen les obres, l’ús exqui­sit dels colors i la coherència de les for­mes. Hi pro­li­fe­ren els retrats, perquè els artis­tes pin­ten el ros­tre de la seva ànima, i llenços amb for­mes geomètri­ques. Cal des­ta­car una obra col·lec­tiva que és una rein­ter­pre­tació de Las Meni­nas, que és tan fidel com revo­lu­cionària. Aquests artis­tes tenen una manera única de trans­me­tre els seus neguits, les seves pre­o­cu­pa­ci­ons i els seus anhels. La mos­tra ens esti­mula a inte­grar com a nos­tra aquesta altra manera de crear per donar res­posta als rep­tes del pre­sent. Ells mar­quen la diferència en un món on els volem dins. Volem nous punts de vista i altres vies d’accés a l’abso­lut. Accep­tar l’altre per accep­tar-nos a nosal­tres matei­xos, perquè els retrats expo­sats poden repre­sen­tar-nos a cadas­cun de nosal­tres, amb les nos­tres pors i els nos­tres desit­jos. Ells han sabut cap­tar l’ins­tant, el momento preg­nante del món en què vivim.

Les obres de l’expo­sició Hi ha altres mons, però estan en aquest ens fan pen­sar en una moral neta de pre­ju­di­cis que supera la de l’imperi de les fake news, l’acce­le­ració i la dependència digi­tal, amb uns artis­tes que sobre­vo­len els valors deca­dents actu­als i ens ense­nyen la importància de l’empa­tia, la soli­da­ri­tat i l’hones­te­dat. Ens dema­nen una soci­e­tat més inclu­siva i rege­ne­ra­tiva, més res­pec­tu­osa amb el pla­neta i les per­so­nes, que deixi impacte posi­tiu en tot el que fem. Aquesta expo­sició es con­ver­teix en un mani­fest de la inclusió, on el mateix títol, que podria con­duir a engany si el lle­gim per sobre –afe­gint-hi incons­ci­ent­ment un adverbi de negació (Hay otros mun­dos pero no están en éste)–, ja posa l’accent en la diver­si­tat de la nos­tra soci­e­tat i, en aquest cas, ens impulsa a abraçar els uni­ver­sos de diver­ses per­so­nes amb síndrome de Down o autisme.

En aquest con­text és quan l’art esdevé un motor de trans­for­mació social, un antídot per a l’ego­isme i els pre­ju­di­cis, quan ens mos­tra el valor de la igual­tat d’opor­tu­ni­tats i l’anhel d’una soci­e­tat més lliure, crítica, inte­gra­dora i sàvia. Quan el fei­xisme aixeca el vol, ens cal recor­dar que l’avant­guarda ha de mar­car la moral, per tal de poder crear i recrear un món més lliure, més crític i més just, que parli de tots nosal­tres amb res­pecte i cura.