“Abans s’acabarà el món que la Fundació Vila Casas”

Era el germà de la meva àvia. Però és curiós perquè, fins que no va inau­gu­rar el Museu Can Fra­mis, el 2009, no ens havíem vist mai. Va ser lla­vors que em va fit­xar, de comp­ta­ble.

Ens reuníem tots els dime­cres com a mínim tres hores al seu des­patx i tres o qua­tre dies a la set­mana dinàvem junts. Inter­canviàvem opi­ni­ons de com vèiem la fun­dació i de com estava l’equip, que ell tenia molt en compte. Insis­tia sem­pre en els objec­tius fun­da­ci­o­nals. No volia que ens en desviéssim. I sem­pre tenia idees de pro­jec­tes, que jo havia de mirar si eren via­bles. La relació era fran­ca­ment estreta, fins al punt que per vacan­ces quedàvem qua­tre o cinc vega­des també per par­lar de la feina.

Tant és així que també em va aca­bar con­fi­ant que m’ocupés de la branca patri­mo­nial de la família i que portés els seus comp­tes a títol per­so­nal. Era el seu home de con­fiança jun­ta­ment amb el Ricardo Rodríguez, el secre­tari del patro­nat.

La seva prin­ci­pal obsessió era aquesta: “Què pas­sarà quan jo no hi sigui.” A tots els patro­nats, sem­pre les tres pri­me­res dia­po­si­ti­ves eren una còpia de les dels anys ante­ri­ors, amb el nos­tre credo: la pro­moció de l’art català, de figu­res històriques i de nous artis­tes, fomen­tar el col·lec­ci­o­nisme... Era un tema que el pre­o­cu­pava, sobre­tot dei­xar-ho tot ben lli­gat el dia de demà.

Ho vas per­ce­bre bé. Aquell últim any vam tenir un pro­blema rela­ti­va­ment impor­tant. Els nos­tres ingres­sos pro­ve­nen del patri­moni immo­bi­li­ari i ens queia un llo­ga­ter impor­tant que en repre­sen­tava apro­xi­ma­da­ment la mei­tat. Afor­tu­na­da­ment, hem pogut resol­dre, després de la mort d’Antoni Vila Casas, aquesta situ­ació i això és el que ens ha permès pre­sen­tar un pro­jecte sòlid i potent per al 2025.

Deixa’m pre­ci­sar que Daniel Giralt-Mira­cle feia temps que no venia per motius de salut. Pel que fa als altres tres patrons, [l’expre­si­dent Artur Mas, Anto­nio Sag­nier i Joan Font], faig una reflexió. Quan has estat tants anys veient les tres pri­me­res dia­po­si­ti­ves, hau­ries de tenir clar que el pro­jecte és ina­mo­vi­ble. Una altra cosa és que vul­guis impri­mir un nou aire. Però el pro­jecte era el que era. Pot­ser aquests tres patrons es pen­sa­ven que a par­tir de la mort de Vila Casas seria dife­rent i, en veure que no, això els va crear algun tipus d’inco­mo­di­tat. Els més pro­pers estàvem total­ment com­pro­me­sos a pre­ser­var el seu lle­gat. El petit movi­ment que hi va haver al patro­nat no ha afec­tat ni en una coma els objec­tius fun­da­ci­o­nals.

Al con­trari. Abans s’aca­barà el món que la Fun­dació Vila Casas. Tenim no només els recur­sos per poder con­ti­nuar el que ell volia sinó també un equip que ha empès des del pri­mer dia perquè pre­ci­sa­ment la seva volun­tat es complís i un patro­nat que ens ha fet con­fiança. Hi ha un propòsit com­par­tit. Tots remem en la mateixa direcció.

Res és fruit de l’atzar. Aquí sem­pre tre­ba­llem de tres a cinc anys per avançat. Hi ha mol­tes coses que l’Antoni Vila Casas havia beneït. Un dels nos­tres rep­tes és la trans­ver­sa­li­tat. Volem que els nos­tres espais siguin llocs de tro­bada inclu­sius i inte­gra­dors. S’han de tren­car les bar­re­res que sepa­ren l’art con­tem­po­rani del públic. Hem creat un pro­grama d’acti­vi­tats, Una nova porta a l’art, pen­sat per a tot­hom i espe­ci­al­ment per als joves. No es fa res sem­blant en cap museu de Bar­ce­lona. Els joves bus­quen experiències. Què els podem ofe­rir? Doncs, per exem­ple, visi­tes noc­tur­nes en què puguin veure parts que nor­mal­ment no estan ober­tes al públic. Ja hem fet alguna prova pilot: els sorprèn entrar als magat­zems. Pen­sant en els joves i el seu llen­guatge, inte­gra­rem les noves tec­no­lo­gies, però no com un bolet sense sen­tit, sinó que ens ser­vi­ran per posar en relleu la tasca dels artis­tes. Reo­ri­en­ta­rem el ser­vei edu­ca­tiu per anar més enllà de les visi­tes pun­tu­als de les esco­les. Volem que els alum­nes, que són els visi­tants de demà, par­ti­ci­pin en la vida del museu al llarg de totes les seves eta­pes edu­ca­ti­ves. I tenim més ambició amb la inter­na­ci­o­na­lit­zació de l’art català, tant a cen­tres de l’Estat espa­nyol com de fora. Hem sig­nat un con­veni de col·labo­ració amb el banc d’inversió Indo­suez Wealth Mana­ge­ment perquè ens ajudi a obrir mer­cats.

Va ser una de les seves últi­mes volun­tats. La penúltima vegada que vaig par­lar amb ell em va dir: “Hem de fer alguna cosa per als col·lec­ci­o­nis­tes.” El col·lec­ci­o­nisme té diver­sos ves­sants, i el que volem ara és inten­tar tocar-los una mica tots. Per exem­ple, també dona­rem visi­bi­li­tat a l’artista com a col·lec­ci­o­nista. I, de nou, volem ser trans­ver­sals i fomen­tar el col·lec­ci­o­nisme en els joves.

Serà la pri­mera sala que ens tro­ba­rem quan entra­rem al museu. El rei­vin­di­ca­rem a ell perquè s’enten­gui més bé la col·lecció. Quina millor manera hi ha d’expli­car el nos­tre fons, que és tan eclèctic, que començar per la figura del col·lec­ci­o­nista que el va crear? També hi haurà els qua­dres als quals Antoni Vila Casas donava més valor i s’hi reflec­tirà la seva passió per la tau­romàquia i per Cata­lu­nya.

Sí. Ell el que volia és que a par­tir del 2030 la branca de salut de la fun­dació prengués més rellevància. El com dependrà del patro­nat. De fet, ja ens hi estem enca­mi­nant, no és un procés que farem d’un dia per l’altre. L’art i la salut s’imbri­ca­ran de manera intensa a par­tir d’ara. A par­tir del 2030 dei­xa­rem d’adqui­rir? Segu­ra­ment menys. Però con­ti­nu­a­rem con­vo­cant els pre­mis i con­ti­nu­a­rem fent expo­si­ci­ons tem­po­rals.

El que et puc dir és que al final no es va aca­bar fent per des­a­vi­nen­ces amb les parts impli­ca­des. Vila Casas tenia clar què hi posa­ria. Però havien d’ali­near-se dues enti­tats més. Tam­poc nosal­tres, com t’he comen­tat, estàvem en el millor moment econòmic. Però Vila Casas era així: sem­pre tenia en ment pro­jec­tes! Quan va veure que aquest no era pos­si­ble, ja en va pen­sar un altre, i aquest sí que te’l puc dir perquè s’ha mate­ri­a­lit­zat: l’expo­sició de Lluís Hor­talà [s’inau­gu­rarà el 20 de febrer]. S’hi va invo­lu­crar a fons. Les últi­mes visi­tes que va fer van ser al seu taller. I també va ser a Lluís Hor­talà a qui va com­prar l’última obra per­so­nal­ment.

En l’última con­versa que vam tenir –estava ple­na­ment cons­ci­ent–, em va dema­nar que em dediqués en cos i ànima a pro­te­gir el seu lle­gat. I és el que faré. Per a mi és una gran res­pon­sa­bi­li­tat, pro­fes­si­o­nal i per­so­nal. Suposo que és el mateix que devia trans­me­tre a la seva família. Tenir dins del patro­nat la seva vídua i la seva filla ens tran­quil·litza per poder pre­ser­var els valors de l’enti­tat.

Sigui com sigui, ho feia de forma total­ment des­in­te­res­sada. I aquesta con­ti­nuarà sent la nos­tra manera de ser. Fem el que fem perquè cre­iem en el pro­jecte, sense espe­rar res a canvi. De fet, tenim pro­hi­bit accep­tar fons públics. La nos­tra missió és aju­dar els cre­a­dors cata­lans.

Per desgràcia, no. Estem encan­tats de suplir els buits que, per les raons que sigui, no cobrei­xen les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques.