Art

Joan Torras

Director general de la Fundació Vila Casas

“Abans s’acabarà el món que la Fundació Vila Casas”

“L’obsessió d’Antoni Vila Casas era aquesta: «Què passarà quan jo no hi sigui.» Volia deixar-ho tot ben lligat el dia de demà”

“El petit moviment que hi va haver al patronat no ha afectat ni en una coma els objectius fundacionals”

Tenir dins del patronat la seva vídua i la seva filla ens tranquil·litza per poder preservar els valors de l’entitat
La nostra missió és ajudar els creadors catalans, sense esperar res a canvi. De fet, tenim prohibit acceptar fons públics

L’eco­no­mista Joan Tor­ras (1984) és el direc­tor gene­ral de la Fun­dació Vila Casas des de fa 12 anys, i en fa 16 que hi va entrar a tre­ba­llar. Després de la mort de l’empre­sari far­macèutic i mece­nes Antoni Vila Casas, el setem­bre del 2023, s’ha obert una nova etapa a l’enti­tat, si bé Tor­ras no es can­sarà de dir en aquesta entre­vista que tot con­ti­nuarà igual, tal com el seu fun­da­dor volia.

Té un vin­cle fami­liar amb Antoni Vila Casas. Quin?
Era el germà de la meva àvia. Però és curiós perquè, fins que no va inau­gu­rar el Museu Can Fra­mis, el 2009, no ens havíem vist mai. Va ser lla­vors que em va fit­xar, de comp­ta­ble.
Com va ser la relació amb ell?
Ens reuníem tots els dime­cres com a mínim tres hores al seu des­patx i tres o qua­tre dies a la set­mana dinàvem junts. Inter­canviàvem opi­ni­ons de com vèiem la fun­dació i de com estava l’equip, que ell tenia molt en compte. Insis­tia sem­pre en els objec­tius fun­da­ci­o­nals. No volia que ens en desviéssim. I sem­pre tenia idees de pro­jec­tes, que jo havia de mirar si eren via­bles. La relació era fran­ca­ment estreta, fins al punt que per vacan­ces quedàvem qua­tre o cinc vega­des també per par­lar de la feina.
El veia com el seu home de con­fiança, entenc.
Tant és així que també em va aca­bar con­fi­ant que m’ocupés de la branca patri­mo­nial de la família i que portés els seus comp­tes a títol per­so­nal. Era el seu home de con­fiança jun­ta­ment amb el Ricardo Rodríguez, el secre­tari del patro­nat.
El negui­te­java la con­tinuïtat de la fun­dació?
La seva prin­ci­pal obsessió era aquesta: “Què pas­sarà quan jo no hi sigui.” A tots els patro­nats, sem­pre les tres pri­me­res dia­po­si­ti­ves eren una còpia de les dels anys ante­ri­ors, amb el nos­tre credo: la pro­moció de l’art català, de figu­res històriques i de nous artis­tes, fomen­tar el col·lec­ci­o­nisme... Era un tema que el pre­o­cu­pava, sobre­tot dei­xar-ho tot ben lli­gat el dia de demà.
Pocs mesos abans de morir, cons­ci­ent que ja no li que­dava gaire temps, el vaig notar intran­quil.
Ho vas per­ce­bre bé. Aquell últim any vam tenir un pro­blema rela­ti­va­ment impor­tant. Els nos­tres ingres­sos pro­ve­nen del patri­moni immo­bi­li­ari i ens queia un llo­ga­ter impor­tant que en repre­sen­tava apro­xi­ma­da­ment la mei­tat. Afor­tu­na­da­ment, hem pogut resol­dre, després de la mort d’Antoni Vila Casas, aquesta situ­ació i això és el que ens ha permès pre­sen­tar un pro­jecte sòlid i potent per al 2025.
La prova que no ho havia dei­xat tot ben lli­gat la vam tenir al cap de pocs mesos, quan van mar­xar qua­tre patrons, un dels quals el seu suc­ces­sor a la pre­sidència.
Deixa’m pre­ci­sar que Daniel Giralt-Mira­cle feia temps que no venia per motius de salut. Pel que fa als altres tres patrons, [l’expre­si­dent Artur Mas, Anto­nio Sag­nier i Joan Font], faig una reflexió. Quan has estat tants anys veient les tres pri­me­res dia­po­si­ti­ves, hau­ries de tenir clar que el pro­jecte és ina­mo­vi­ble. Una altra cosa és que vul­guis impri­mir un nou aire. Però el pro­jecte era el que era. Pot­ser aquests tres patrons es pen­sa­ven que a par­tir de la mort de Vila Casas seria dife­rent i, en veure que no, això els va crear algun tipus d’inco­mo­di­tat. Els més pro­pers estàvem total­ment com­pro­me­sos a pre­ser­var el seu lle­gat. El petit movi­ment que hi va haver al patro­nat no ha afec­tat ni en una coma els objec­tius fun­da­ci­o­nals.
Hem de patir pel futur de la fun­dació?
Al con­trari. Abans s’aca­barà el món que la Fun­dació Vila Casas. Tenim no només els recur­sos per poder con­ti­nuar el que ell volia sinó també un equip que ha empès des del pri­mer dia perquè pre­ci­sa­ment la seva volun­tat es complís i un patro­nat que ens ha fet con­fiança. Hi ha un propòsit com­par­tit. Tots remem en la mateixa direcció.
Faci’ns una pin­ze­llada d’aquest salt d’escala que pre­te­nen fer a par­tir del 2025.
Res és fruit de l’atzar. Aquí sem­pre tre­ba­llem de tres a cinc anys per avançat. Hi ha mol­tes coses que l’Antoni Vila Casas havia beneït. Un dels nos­tres rep­tes és la trans­ver­sa­li­tat. Volem que els nos­tres espais siguin llocs de tro­bada inclu­sius i inte­gra­dors. S’han de tren­car les bar­re­res que sepa­ren l’art con­tem­po­rani del públic. Hem creat un pro­grama d’acti­vi­tats, Una nova porta a l’art, pen­sat per a tot­hom i espe­ci­al­ment per als joves. No es fa res sem­blant en cap museu de Bar­ce­lona. Els joves bus­quen experiències. Què els podem ofe­rir? Doncs, per exem­ple, visi­tes noc­tur­nes en què puguin veure parts que nor­mal­ment no estan ober­tes al públic. Ja hem fet alguna prova pilot: els sorprèn entrar als magat­zems. Pen­sant en els joves i el seu llen­guatge, inte­gra­rem les noves tec­no­lo­gies, però no com un bolet sense sen­tit, sinó que ens ser­vi­ran per posar en relleu la tasca dels artis­tes. Reo­ri­en­ta­rem el ser­vei edu­ca­tiu per anar més enllà de les visi­tes pun­tu­als de les esco­les. Volem que els alum­nes, que són els visi­tants de demà, par­ti­ci­pin en la vida del museu al llarg de totes les seves eta­pes edu­ca­ti­ves. I tenim més ambició amb la inter­na­ci­o­na­lit­zació de l’art català, tant a cen­tres de l’Estat espa­nyol com de fora. Hem sig­nat un con­veni de col·labo­ració amb el banc d’inversió Indo­suez Wealth Mana­ge­ment perquè ens ajudi a obrir mer­cats.
Penso que Vila Casas esta­ria con­tent de veure que repren­dran el cicle ‘L’art de col·lec­ci­o­nar’. Era una de les seves dèries: con­ta­giar la passió per col·lec­ci­o­nar.
Va ser una de les seves últi­mes volun­tats. La penúltima vegada que vaig par­lar amb ell em va dir: “Hem de fer alguna cosa per als col·lec­ci­o­nis­tes.” El col·lec­ci­o­nisme té diver­sos ves­sants, i el que volem ara és inten­tar tocar-los una mica tots. Per exem­ple, també dona­rem visi­bi­li­tat a l’artista com a col·lec­ci­o­nista. I, de nou, volem ser trans­ver­sals i fomen­tar el col·lec­ci­o­nisme en els joves.
A Can Fra­mis obri­ran una nova sala que durà el nom del fun­da­dor. Què hi haurà?
Serà la pri­mera sala que ens tro­ba­rem quan entra­rem al museu. El rei­vin­di­ca­rem a ell perquè s’enten­gui més bé la col·lecció. Quina millor manera hi ha d’expli­car el nos­tre fons, que és tan eclèctic, que començar per la figura del col·lec­ci­o­nista que el va crear? També hi haurà els qua­dres als quals Antoni Vila Casas donava més valor i s’hi reflec­tirà la seva passió per la tau­romàquia i per Cata­lu­nya.
Antoni Vila Casas va néixer el 1930 i volia que als seus museus s’hi veiés un segle d’art català. Entenc que fins al 2030 con­ti­nu­a­ran com­prant obres.
Sí. Ell el que volia és que a par­tir del 2030 la branca de salut de la fun­dació prengués més rellevància. El com dependrà del patro­nat. De fet, ja ens hi estem enca­mi­nant, no és un procés que farem d’un dia per l’altre. L’art i la salut s’imbri­ca­ran de manera intensa a par­tir d’ara. A par­tir del 2030 dei­xa­rem d’adqui­rir? Segu­ra­ment menys. Però con­ti­nu­a­rem con­vo­cant els pre­mis i con­ti­nu­a­rem fent expo­si­ci­ons tem­po­rals.
Tenia un últim gran pro­jecte per fer, secret, que ell es limi­tava a dir que seria “per a la ciu­tat de Bar­ce­lona”. A mi, no me’l va expli­car mai i sé que poca gent el conei­xia.
El que et puc dir és que al final no es va aca­bar fent per des­a­vi­nen­ces amb les parts impli­ca­des. Vila Casas tenia clar què hi posa­ria. Però havien d’ali­near-se dues enti­tats més. Tam­poc nosal­tres, com t’he comen­tat, estàvem en el millor moment econòmic. Però Vila Casas era així: sem­pre tenia en ment pro­jec­tes! Quan va veure que aquest no era pos­si­ble, ja en va pen­sar un altre, i aquest sí que te’l puc dir perquè s’ha mate­ri­a­lit­zat: l’expo­sició de Lluís Hor­talà [s’inau­gu­rarà el 20 de febrer]. S’hi va invo­lu­crar a fons. Les últi­mes visi­tes que va fer van ser al seu taller. I també va ser a Lluís Hor­talà a qui va com­prar l’última obra per­so­nal­ment.
Alguna altra última volun­tat que li con­fessés?
En l’última con­versa que vam tenir –estava ple­na­ment cons­ci­ent–, em va dema­nar que em dediqués en cos i ànima a pro­te­gir el seu lle­gat. I és el que faré. Per a mi és una gran res­pon­sa­bi­li­tat, pro­fes­si­o­nal i per­so­nal. Suposo que és el mateix que devia trans­me­tre a la seva família. Tenir dins del patro­nat la seva vídua i la seva filla ens tran­quil·litza per poder pre­ser­var els valors de l’enti­tat.
No tinc gaire clar que la gene­ro­si­tat d’Antoni Vila Casas sem­pre fos cor­res­posta.
Sigui com sigui, ho feia de forma total­ment des­in­te­res­sada. I aquesta con­ti­nuarà sent la nos­tra manera de ser. Fem el que fem perquè cre­iem en el pro­jecte, sense espe­rar res a canvi. De fet, tenim pro­hi­bit accep­tar fons públics. La nos­tra missió és aju­dar els cre­a­dors cata­lans.
Que no n’hi ha tants que ho esti­guin fent.
Per desgràcia, no. Estem encan­tats de suplir els buits que, per les raons que sigui, no cobrei­xen les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia