Llibres

Ave Roma, els qui escriuran et saluden

Conscients que ‘Gladiator 2’ és pura diversió fictícia, recomanem tres llibres per saber més de Roma

Proa ha publicat una nova traducció en català del clàssic ‘Jo, Claudi’, de Robert Graves

També ‘SPQR’, de Mary Beard, un llibre d’història clau, i s’ha publicat una nova visió sobre Pompeia

‘SPQR’ és la mirada a la història romana d’una de les classicistes més importants del món
La magia de las ruinas’son les reflexions d’algú que camina cada dia pels carrerons de l’antiga ciutat, el director del jaciment

A la ficció, tot hi cap. I no, el rigor històric no és pas una norma a seguir, i menys quan el que es busca és pur espec­ta­cle. Bé ho sabem quan anem al cinema, i més quan als títols de crèdit apa­reix el nom de Rid­ley Scott, un cine­asta que no ha tin­gut escrúpols per per­ver­tir la història de les cro­a­des a El regne dels cels (2005), mos­trar com Napoleó bom­bar­deja les piràmides d’Egipte i –més cris­pe­tes, és la guerra!– fan­ta­si­e­jar amb tau­rons que es crus­pei­xen llui­ta­dors al Colos­seu de Roma, com hem vist a Gla­di­a­tor 2. Dit això, però que bé que ens ho pas­sem!

Si més no, perquè sabem que tenim el refugi de l’assaig històric i de la ficció més fide­digna si en sor­tir de la sala volem saber més sobre aquell pas­sat d’una civi­lit­zació que tant ha defi­nit com veiem el món i el lloc que hi ocu­pem. Si sou amants d’aquell període de l’anti­gui­tat, us pro­po­sem lle­gir amb tres publi­ca­ci­ons recents que, des de diver­ses pers­pec­ti­ves, ens il·lus­tren com era la Roma antiga, que con­ti­nua sent la base de la nos­tra cul­tura i la nos­tra política.

Comen­cem per Jo, Claudi, una ficció de la qual conei­xem també la versió tele­vi­siva, un refe­rent de l’audi­o­vi­sual i que excel·leix a l’hora de posar imat­ges al clàssic de Robert Gra­ves, que Proa ha publi­cat amb tra­ducció d’Helena Valentí. I com es dis­fruta evo­car aquells temps res­se­guint la veu ino­bli­da­ble de Tiberi Claudi Rus Germànic Dai­xon­ses Dallon­ses i Allò Altre (com s’auto­a­no­mena només començar). També menys­preat com Claudi l’Idi­ota i Claudi el Quec, un empe­ra­dor savi i culte que ens il·lus­tra amb les seves memòries pene­trants i impla­ca­bles fabu­la­des per l’escrip­tor anglès l’any 1934. Amb emoció, capa­ci­tat evo­ca­dora i gran lleu­ge­resa nar­ra­tiva, recons­tru­eix la gran­desa, la depra­vació, la cru­el­tat i la follia de Roma en l’època dels empe­ra­dors August, Tiberi i Calígula. Tot escrit amb una prosa bri­llant; no deba­des ha estat reco­ne­guda com una de les millors novel·les històriques del segle XX.

Tan­ma­teix, si el que bus­quem és rigo­ro­si­tat i pro­pos­tes més lli­ga­des als fets i a les fonts, estem d’enho­ra­bona, Columna ha traduït al català (Joan Solé) un lli­bre d’història exem­plar que fa temps que es con­si­dera un clàssic, SPQR, de Mary Beard. Una obra eru­dita i alhora divul­ga­tiva que com­bina amb un gran sen­tit de l’humor amb conei­xe­ments, detalls i plan­te­ja­ments que qüesti­o­nen i des­mi­ti­fi­quen tot allò que sabem, o millor dir que cre­iem que sabem, d’aquells avant­pas­sats nos­tres.

SPQR és la mirada a la història romana d’una de les clas­si­cis­tes més impor­tants del món. No tan sols explora com Roma va pas­sar de ser un poble insig­ni­fi­cant del cen­tre d’Itàlia a una potència que con­tro­lava el ter­ri­tori des de la península Ibèrica fins a Síria, sinó que també explica com es veien els romans a ells matei­xos, què pen­sa­ven dels seus èxits i per què encara són impor­tants per a nosal­tres.

Cobreix mil anys d’història –arrenca al 63 aC, amb l’arenga de Ciceró a Cati­lina, que també San­ti­ago Poste­gui­llo fic­ci­ona en la saga de Roma soc jo– i aporta llum nova sobre els fona­ments bàsics de la cul­tura romana, des de l’escla­vi­tud fins a l’aigua cor­rent, a més d’explo­rar la democràcia, la migració, la con­trovèrsia reli­gi­osa, la mobi­li­tat social i l’explo­tació en el con­text més ampli de l’imperi.

Pro­fes­sora emèrita d’estu­dis clàssics al Newn­ham College de Cam­bridge, a SPQR aporta la seva visió, després d’anys d’inves­ti­gació i després d’haver publi­cat tre­balls impor­tants sobre la matèria. Beard vol, sobre­tot, ofe­rir una història alter­na­tiva, que obvia o des­mi­ti­fica allò lle­gen­dari i dona veu als fets soci­als, econòmics i cul­tu­rals que en altres nar­ra­ti­ves han pas­sat més o del tot des­a­per­ce­bu­des. És així, com des­criu ella mateixa, que s’ha de des­con­fiar fins i tot de les fonts roma­nes que ens han arri­bat, com ara dels his­to­ri­a­dors romans que, amb freqüència, han aju­dat a con­so­li­dar un relat dels fets poc verídic, més útil per legi­ti­mar, jus­ti­fi­car o enal­tir que no pas com a regis­tre fide­digne del que ha succeït. Una tasca com­plexa, com admet, perquè explo­rar la Roma antiga des del segle XXI és ben bé “com cami­nar per la corda fluixa”: “Cal anar amb molt de compte per man­te­nir l’equi­li­bri.”

Beard es remunta als orígens de Roma i explica com els mites sobre la fun­dació de la ciu­tat són ela­bo­ra­ci­ons poste­ri­ors, amb una fina­li­tat evi­dent­ment “política”. La mirada de la his­to­ri­a­dora anglesa arriba fins a l’any 212, quan Cara­cal·la deci­deix con­ce­dir la ciu­ta­da­nia a tots els homes lliu­res de l’imperi.

Per Beard, la cons­tant de la història romana és l’enfron­ta­ment fra­tri­cida, des dels orígens mítics fins a les morts d’alguns empe­ra­dors. Amb punts d’inflexió: al segle II aC, quan comença el declivi de les ins­ti­tu­ci­ons repu­bli­ca­nes, i quan es pro­du­eix una rup­tura amb el que havia sig­ni­fi­cat Roma, jus­ta­ment amb Cara­cal·la, quan acaba el seu relat.

Casu­al­ment, el mateix empe­ra­dor pro­ta­go­nista de Gla­di­a­tor 2, mos­trat com un tarat que mana assas­si­nar Geta, el seu germà. Un per­so­natge que s’escau per a aquesta fan­ta­sia lleu­ge­ra­ment basada en per­so­nat­ges històrics que no deixa de ser un pèplum del segle XXI.

Encara no s’ha traduït un altre dels seus lli­bres clau, Pom­peii: The Life of a Roman Town (Pemi Wolf­son), però tenim la sort de poder reco­ma­nar-vos un altre volum dedi­cat a l’impres­si­o­nant i incom­pa­ra­ble jaci­ment, tot just sor­tit del forn, en aquest cas de l’edi­to­rial Tau­rus i escrit ni més ni menys que pel direc­tor del parc arqueològic de Pom­peia, Gabriel Zuch­tri­e­gel. Titu­lat La magia de las rui­nas. Lo que Pom­peya dice de nosos­tros, són les refle­xi­ons amb gran conei­xe­ment de causa d’algú que camina cada dia pels car­re­rons de l’antiga ciu­tat, des­truïda i enter­rada en menys de dos dies l’any 79 dC. Una tragèdia que va ser una sort per a nosal­tres. Perquè Pom­peia, arran d’aque­lla erupció mor­tal del volcà veí, el Vesuvi, és com un esce­nari encan­tat, on el pas­sat i el pre­sent es bar­re­gen de manera sor­pre­nent. Les ins­pec­ci­ons, exca­va­ci­ons i pro­jec­tes de res­tau­ració que super­visa el posen en con­tacte amb la fra­gi­li­tat d’un lloc únic al món, del qual pot apre­ciar tant la bellesa de l’art que es feia com la fuga­ci­tat de la vida. I, el més impor­tant, fer-se pre­gun­tes com ara què té que veure Pom­peia amb nosal­tres? Què tenen per dir-nos avui els nos­tres avant­pas­sats?

A La magia de las rui­nas, el pres­tigiós arqueòleg ale­many porta els lec­tors de viatge a través dels segles per aquest esce­nari men­tre posa una nova llum sobre la vida d’aquells que van patir més, esclaus (un terç de la població) i pobres. Recent­ment, com explica, han apa­re­gut noves tro­ba­lles, con­cre­ta­ment tres esque­lets que demos­tra­rien que els van tan­car a la pro­pi­e­tat, on van morir cre­mats i sepul­tats, men­tre els amos devien haver fugit. Dins la casa hi havia bar­rots, un fet que fa pen­sar que els ins­tal·laven per evi­tar que esca­pes­sin o que pogues­sin ata­car els pro­pi­e­ta­ris de la vil·la.

Zuch­tri­e­gel deixa constància d’altres nous des­co­bri­ments, alguns de tan col­pi­dors com ara els cos­sos de 13 per­so­nes que trac­ta­ven de fugir de l’erupció –entre elles un menor que està afer­rat al pit de la mare– i que també va morir amb l’onada expan­siva de pols i cen­dra, que se sumen a les 1.200 vícti­mes d’aque­lla tragèdia que no només va afec­tar aquesta ciu­tat a tocar Nàpols.

Pas­se­jar-hi és com­mo­ve­dor, i més quan pots apre­ciar que les man­si­ons amb pin­tu­res mera­ve­llo­ses con­vi­vien amb fle­ques amb forn i amb tin­to­re­ries on els tre­ba­lla­dors, per exem­ple, trac­ta­ven amb deter­gents diguem-ne poc salu­da­bles per ren­tar les túniques dels rics, com era l’orina, ani­mal o humana. Com de deni­grant havia de ser exer­cir de pros­ti­tuta en aque­lla ciu­tat on les desi­gual­tats eren el pa nos­tre de cada dia. L’erupció del volcà va atu­rar-ne el temps perquè nosal­tres en traguéssim lliçons de vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.