Metàfora simfònica

Massa em sembla que tots plegats no acabem de ser del tot conscients de l’important actiu que té el Gran Teatre del Liceu amb la seva orquestra simfònica. La feina feta com a director titular de Josep Pons, a les portes del seu adeu, mostra resultats tan interessants i intensos com els assolits en el concert del passat dia 4 amb la Simfonia núm. 6 en la menor Tràgica de Gustav Mahler (1860-1911). Estrenada a Essen el 27 de maig de 1906 sota la direcció del mateix compositor –per cert, una data que no apareixia en el tan paupèrrim com incomprensible programa de mà que es donava al concert–, la interpretació d’aquesta simfonia formava part del projecte Univers Mahler, on Pons està desplegant la integral simfònica mahleriana. De nou, i potser el cronista escriu nou com a recurs retòric, el director berguedà va donar una gran lliçó de lectura personal i de fer-nos escoltar detalls sonors que mai havíem escoltat. Amb una aposta per la transparència en les textures i el convenciment que darrere l’obra hi ha una consciència tràgica concomitant amb l’expressionisme, vam escoltar una simfonia que, des de l’arrencada marcial en els violoncels i contrabaixos, ens va deixar sense alè. Edificant una immensa metàfora simfònica, el que es va assolir va entreobrir la possibilitat apuntada per Schopenhauer de la supressió de la individualitat. No és la primera vegada que ho hem escrit. Pons es posa al servei de la música i de la voluntat expressiva del compositor per il·luminar l’obra i il·luminar-nos.

Llàstima que no s’hagués comptat amb més dies d’assaig per a un resultat superior. També ens costa d’entendre com disposant un instrument orquestral d’excel·lència no s’hi doni més protagonisme en la programació del teatre en aquests dies tal com, per exemple, fa La Fenice de Venècia, que en aquest 2025 ja ha ofert dos concerts, un d’Any Nou i un altre dedicat a Johann II i Richard Strauss. En aquest teatre, sense que cap administració ni el mateix patronat hagi demanat explicacions, el passat dia 1 es va llogar el coliseu líric a una fantasmagòrica productora per oferir dos concerts interpretats per orquestres de bolo d’ínfima qualitat i sense assaigs, embrutint el prestigi de la marca Liceu. Seria bo que es fes una reflexió de quin paper es vol donar a l’orquestra del teatre i a la programació simfònica. I encara més quan Pons està deixant el llistó a uns nivells musicals que el teatre desconeixia. D’aquest important treball, a hores d’ara, ja sabem que no en quedarà ni un sol enregistrament discogràfic, malgrat la prolífica carrera discogràfica de Pons i ni tan sols sabem, encara, el nom del seu successor. Es requereix, com abans millor, una reflexió serena i escoltar a fons i amb consciència tot el que ens pot voler dir la metàfora simfònica de dissabte.