“L’alcohol està ben vist, el que és estrany és no prendre una copa”

Sí, és molt realista. Precisament Aitor volia transmetre la vida quotidiana dels protagonistes. Per això la pel·lícula no té moments àlgids, de crisi, en què els personatges es trenquen, sinó que tracta més de la convivència: de quina manera forma part aquest elefant d’una família, de la seva vida quotidiana. I com reacciona cadascun dels membres i com assumeix cadascú el lloc que ha decidit assumir. En aquest cas, el personatge de Natalia de Molina ha d’assumir el rol de mare, sent la filla. I la mare fa el rol de filla. Hi ha un conflicte en tots els personatges d’aquesta pel·lícula i hi ha un problema gravíssim que afecta tothom. Tots els membres de la família necessitarien ajuda terapèutica.

Sí, estem tots una mica necessitats que ens escoltin, de saber què fer amb tanta ansietat i amb les presses, amb la manca de temps. Vivim sota massa pressió. I busquem línies d’evasió per no afrontar els silencis. I la veritat és que hi ha massa addiccions: el telèfon, les compres compulsives... Hi ha moltíssims elefants.

És dura perquè et parla d’un tema aspre, però jo diria que és una pel·lícula molt continguda. El meu és un personatge que està asfixiat, no sap com fer front a la seva vida. Té molta por. Té un gran buit interior i no sap com actuar. És algú que s’havia acostumat a actuar a través d’una substància. En el moment en què està desprotegida i sense aquesta substància, es torna completament vulnerable i fràgil, no sap com aixecar-se cada matí. I això provoca que en qualsevol moment hi pugui haver una explosió. Potser en aquest sentit sí que hi ha alguna cosa en la pel·lícula que hi és present tota l’estona. Hi ha un batec, com un pols, i això s’explica des del silenci.

Jo crec que parlem d’un tema del qual no se sol parlar perquè està absolutament normalitzat. Estem tan habituats a conviure amb aquesta droga legal que és l’alcohol que no ens hem parat a pensar-ne el significat i les conseqüències tan greus que té. A mi la pel·lícula m’ha servit per plantejar-me també la relació que tinc amb l’alcohol, per adonar-me que realment està ben vist socialment, el que és estrany és no prendre’s una copa.

Sí, està bé que se’n parli, que serveixi a l’espectador per fer una reflexió. Però, a banda de les addiccions, jo crec que la pel·lícula parla de moltes altres coses: de la incomunicació, de cuidar els altres, de com de vegades atendre algú altre es converteix en una prioritat tan gran que t’oblides de tu mateix.

Sí, ella ha deixat la seva vida de banda totalment per atendre la mare i s’adona que això és inútil, que no està servint per a res.

Exacte, ha estat la primera vegada que hem treballat juntes. La veritat és que és una cosa que s’ha creat de manera molt subtil, amable, calmada i profunda. També passa que quan vas a fer una pel·lícula que aborda un tema com aquest, que parla de la incomunicació, d’una relació tan important com és la d’una mare i una filla, i en què t’impliques a fons, ho vols fer bé, et suposa una responsabilitat. Es va creant una sintonia paral·lela entre l’actor i el personatge que interpreta. En aquesta pel·lícula, una de les primeres coses que vam fer amb Aitor Echeverría, el director, va ser anar a veure una coreografia, un espectacle de dansa, al Mercat de les Flors, amb la Natalia i jo [Natalia de Molina interpreta una ballarina]. És una cosa que podria haver fet la mare i la filla. Aitor ens va anar oferint aquestes petites pinzellades. Va començar a treballar primer amb la Natalia i amb mi, de manera individual, i un dia ja ens vam trobar tots tres per treballar junts les escenes. El més important és haver tingut temps per entrar en aquesta sintonia. Natalia i jo ens estem coneixent ara més des d’un altre lloc, perquè la nostra relació abans, durant el rodatge, estava enfocada als personatges. Però sí que hi ha hagut molta química entre totes dues. Hi ha alguna cosa que ha estat molt natural també, no hem hagut de forçar res.