La lliçó magistral de l’Acadèmia Nocturna

“Vienes a buscar conocimiento, sales licenciado en la bohemia”, canta Santiago Auserón (Saragossa, 1954) a la cançó Portal de la Academia, amb la qual obre els seus actuals concerts amb La Academia Nocturna: el nom amb què ha rebatejat l’abans coneguda com La Banda de Juan Perro, una formació de grans músics essencialment jazzístics i majoritàriament catalans –Vicenç Solsona (guitarra), Pere Foved (bateria), Isaac Coll (baix), Gabriel Amargant (saxo i clarinet) i el valencià David Pastor (trompeta)– amb la qual ha gravat els seus dos últims discos, Cantos de ultramar (2020) i Libertad (2022), titulat amb el nom que li va posar el seu avi a la seva mare i que aquesta va haver d’amagar durant tot el franquisme, fins que el va poder recuperar legalment el 1975. És la poètica manera que té Auserón de reivindicar l’autèntic sentit de la llibertat, una paraula ara tan tergiversada i devaluada.

Està clar que Santiago Auserón és un músic lliure des de fa més de quaranta anys, i en aquesta llibertat resideix la seva grandesa. “Bona nit, nens i nenes!”, va saludar Auserón dissabte al vespre, en un impecable i divertit català que va continuar utilitzant en diferents moments de la vetllada, per saludar el públic –també els seus “veïns d’Albons”, poble que coneix bé– que pràcticament omplia la sala gran de l’Auditori de Girona i que el va rebre amb una gran ovació quan va aparèixer a l’escenari, envoltat dels seus músics, tots de negre inclòs ell, pura elegància basada en la senzillesa, com és la mateixa essència del cantant.

Després d’obrir el Portal de l’Acadèmia, van sonar Quemando caña i La última rosa, dues de les set cançons de Libertad que van sonar al llarg de les dues hores de concert. Són cançons creades sobretot durant el “primer confinament”, com deia Auserón, al qual va enxampar la pandèmia en ple rodatge d’un documental a Cuba. Per això la illa caribenya impregna aquestes cançons. És el cas de Quemando caña, que rememora com els antics esclaus cubans cremaven els camps de canya de sucre en la seva revolta contra els terratinents espanyols. Sempre simpàtic i afable, sovint divertit, Auserón anava explicant el sentit i l’origen de les cançons, com quan va introduir El forastero, rememorant la seva pròpia infància. Per presentar Gibara, va parlar del Festival Internacional de Cine Pobre que es va crear ara fa dues dècades en aquesta ciutat cubana, i va subratllar amb ironia l’aparent contradicció del concepte “cine pobre”, tenint en compte que “el cinema es porta totes les subvencions”. Va tornar a parlar de cinema, del cinema ric de Hollywood, que no l’interessa gens actualment, per reivindicar el cinema clàssic a través de Vides rebels, l’ultima pel·lícula de Marilyn Monroe, que va inspirar la seva cançó Los inadaptados, traducció literal del títol original del film: The Misfits. Després va sonar No más lágrimas, un dels seus temes més coneguts de la seva carrera en solitari, que ja dura trenta anys i s’ha anat desmarcant cada vegada més de les dinàmiques comercials de la indústria discogràfica. “Hem inventat un sistema, el Telepathic Broadcasting System (TBS) per comunicar-vos mentalment cada primavera-estiu el nostre nou èxit, sense haver de passar per radiofórmules ni talent shows”, va explicar amb el seu peculiar humor.

El de dissabte va ser un concert majúscul, una autèntica lliçó magistral per part d’uns músics molt ben compenetrats, als quals Auserón els dona sovint espais de lluïment a través dels solos. Entre el jazz, la música popular de Cuba i altres contrades i més ingredients com ara el funk d’Extraños deseos, que li va permetre al cantant exhibir el seu estil únic com a ballarí –d’on ha tret l’elixir de l’eterna joventut?–, va transcórrer aquest concert memorable, coorganitzat amb el festival Neu!, que va acabar amb “un fi de festa Ràdio Futura”: El puente azul –l’últim tema que va compondre el grup, a Londres–, Semilla negra, El canto del gallo i, com a últim regal per a un públic ja conquerit i entusiasmat, La estatua del jardín botánico, que Auserón va afrontar gairebé sol amb la seva guitarra i petits ornaments sonors dels seus col·legues. Brillant.