Aniversaris culturals o com treure la pols al passat

Les commemoracions que decreta el govern cada vegada que s’acosta el canvi d’any ajuden a omplir les agendes de les entitats, els ajuntaments i els mitjans de comunicació, però no acaben de complaure mai a tothom. O perquè n’hi ha de massa, o massa pocs. O perquè hi han inclòs aquell, i aquell altre no. La veritat és que no deu ser gens fàcil elaborar aquestes llistes, i menys sabent que depenen del Departament de Presidència, no de Cultura, i que les decideix una comissió (els components de la qual es desconeixen), amb l’assessorament d’alguns experts (que tampoc es fan públics), d’entre les propostes que al llarg de l’any els han fet arribar particulars, entitats i altres institucions. I després hi ha el pressupost: a cada proposta admesa se li assignen uns determinats diners en concepte d’ajuda o subvenció, que poden oscil·lar entre els 6.000 i els 150.000 euros.

Els criteris per establir com es distribuirà la dotació econòmica reservada a commemoracions són els mateixos que regeixen en qualsevol activitat administrativa: insondables, amb quantitats a vegades irrisòries per a iniciatives molt dignes i de veritable restitució memorialista i cultural i d’altres de potser massa inflades per acabar celebrant el que ja sabíem i dels mateixos de sempre.

En referència a les efemèrides aprovades per a aquest any 2025, algunes de les quals van arrencar ja el 2024, ningú no hauria de discutir que les partides més elevades serveixin per celebrar els 150 anys de la mort del pintor Marià Fortuny, el 50è aniversari de la Fundació Joan Miró, o els 150 anys del naixement i el centenari de la mort del compositor Juli Garreta. Tampoc hauria de trencar cap consens el fet que es commemori el mil·lenari de la fundació del monestir de Montserrat, els 650 anys de l’Atles Català, o el mig segle del primer Congrés de Cultura Catalana. És més sorprenent que es destinin recursos força inferiors als 50 anys de la mort de la soprano Concepció Badia, i això que no només contribueix a enfortir l’obsessió governamental per la paritat, sinó que permet aprofundir en una intèrpret formidable i molt menys coneguda que Victòria dels Àngels, el centenari de la qual va merèixer partides pressupostàries el doble de generoses tot i disposar d’una fundació que ja vetlla pel seu llegat.

Allà on el desacord es posa més de manifest, però, és en l’oficialitat de figures que, o bé per desconeixement o bé per oblits prolongats, es consideren “menors”. De les celebracions d’aquest any, entrarien en aquesta categoria els centenaris de l’astrònoma i matemàtica Maria Assumpció Català i Poch, del pianista Josep Cercós i Fransí, de l’activista Conxita Grangé i Beleta, de l’esquiadora Pepeta Planas i Capdevila i de l’actriu Josefina Güell i Saumell. En canvi, la popularitat de l’escriptor Francesc Candel, de l’arquitecte Oriol Bohigas i de l’actriu Mercè Bruquetas els assegura uns centenaris menys qüestionats, excepte per als de pell fina que no vulguin saber res dels “altres catalans” ni d’ideologies de partit. És el cas contrari de dues celebracions que haurien de ser centrals i que acabaran, presumiblement, al racó de les medalles de consolació: els 50 anys de la mort de l’historiador, arxiver i arqueòleg Agustí Duran i Sanpere; el centenari del naixement del poeta i assagista Josep Maria Llompart, i els 150 anys del naixement del pianista Ricard Viñes. Si les commemoracions serveixen per fer-los a tots visibles i treure la pols al nostre tan desatès fons d’armari, benvingudes siguin. I, mentrestant, honorem sisplau també els que encara són vius, com Pere Gimferrer, Isidre Grau, Antoni Vidal Ferrando o Borja de Riquer, que faran 80 anys, o Josefa Contijoch, Miquel Ferrà, Gabriel Janer Manila, Ignasi Riera o Lluís Solà, que arribaran als 85.