Art
Ignasi Blanch
Il·lustrador i artista plàstic
“En un món amb tant soroll, dibuixar des de la delicadesa pot ser transgressor”
Va ser l’únic català elegit per pintar un tram del mur de Berlín i ara recorda aquella experiència en una exposició a Tarragona
“L’art ha de ser un canal de reflexió i ha de servir per qüestionar molts valors i també per crear dubtes”
Procuro estar despert i sempre relaciono tot el que veig amb la possibilitat de poder dibuixar-ho algun dia
Olivia Newton-John era una artista culta i generosa. La vaig conèixer a Berlín i sempre li estaré molt agraït
Pintar en hospitals és una experiència extraordinària i afavoridora per als pacients, les famílies i els professionals
Ignasi Blanch (Roquetes, 1964) va viure la caiguda del mur de Berlín, el 1989, i un any després va ser l’únic artista català elegit per pintar un tram d’aquesta tàpia que es conserva de manera testimonial. Ara recorda aquell període en una exposició al Tinglado 2 de Tarragona.
Vist amb perspectiva, què va suposar aquell fet en la seva vida professional i personal?
Es tracta del projecte internacional East Side Gallery. No pensàvem que duraria tant de temps. Era una idea artística de caràcter efímer i ja porta 34 anys a Berlín i és el tercer lloc amb més visitants de la ciutat alemanya. Per mi ha suposat tenir un vincle per sempre amb la ciutat i haver deixat petjada artística en un moment important de la història. Ser l’únic representant de Catalunya i de l’Estat m’ha ajudat a tenir un relat particular, haver viscut un moment artístic important i poder generar altres projectes vinculats amb la pintura mural, com Humanitzem hospitals, un projecte per afavorir l’estada dels més petits als hospitals.
L’art també ha de ser un vehicle d’ajuda social i solidaritat?
L’art ha de ser un canal de reflexió i ha de servir per qüestionar molts valors i hàbits, també per crear dubtes. Ha de ser un mitjà que desperti sensibilitat per la societat en general i per valors com la llibertat, la pau i la solidaritat. Pintar en hospitals és una experiència extraordinària i afavoridora per als pacients, però també per a les famílies i els professionals que hi treballen.
Tornant a Berlín, al mur hi va pintar l’obra ‘Parlo d’amor’, que mostra tres cares tristes. Va explicar que aquesta característica solia repetir-se a tots els seus dibuixos, fins i tot en els que fa per a llibres infantils. Ha canviat aquesta tendència, avui?
Crec que moltes vegades dibuixem el que representa un contrast o amb la necessitat d’un equilibri amb la vida quotidiana. Mai he pensat, però, que siguin personatges tristos, potser amb certa melangia, sí. Això va també relacionat amb els colors que faig servir. Abans el color blau era molt important i necessari en molts dels meus dibuixos i darrerament el color vermell té més protagonisme, i potser té a veure amb aquesta nova etapa vital més alegre, més expressiva. Crec que tots tenim moltes identitats i en alguns dels meus llibres es percep aquest sentiment de calma, certa delicadesa i també un sentiment de solitud i plenitud alhora, que és un contrast amb la meva vida quotidiana, que és plena de moviment, viatges, trobades... En un món tan aclaparador d’imatges sense sentit, amb tant soroll i tant desordre visual, dibuixar des de la delicadesa o des de la malenconia pot ser transgressor, ara mateix...
Un cop es va trobar un missatge escrit sobre aquella obra. Vol explicar l’anècdota?
Ara el mur amb les pintures està molt protegit, però hi va haver uns anys que, cada cop que hi anava, em trobava missatges diversos. A la part on posa “Catalunya” em trobava insults de tota mena, bastant desagradables i contra el fet de ser català, i a la part on hi ha pintat un cor, alguns turistes hi dibuixaven cors amb les seves inicials. És una obra pública, exposada al carrer, i tot això podia passar...
Aleshores tenia 25 anys, havia acabat belles arts i se’n va anar a viure a Berlín. Per què Berlín?
Berlín era una ciutat molt activa culturalment i dividida en dues parts pel mur. A la part federal hi havia un circuit alternatiu d’art i t’hi podies sentir actiu i formar-ne part. També hi havia grups de joves antimilitaristes, feministes i activistes LGBTIQ. Tot era molt suggeridor per a joves amb ganes de seguir estudiant o allargant el període d’aprenentatge a la vida. Hi vam anar quatre amics després d’acabar la carrera a Barcelona, i Berlín ens va fer créixer en molts sentits, crec.
Té enyorança d’aquells temps?
Enyorança crec que no. Tinc molt bons records i darrerament sento la necessitat de tornar a recuperar part dels referents d’aquell moment i també de reprendre la manera de treballar l’art i la il·lustració, des d’una acció més integradora de les diferents disciplines artístiques, potser. No sento enyorança però sento que hi ha alguna cosa d’aquell jove que va viure a Berlín que torna a estar present i m’agradaria saber-ho aprofitar en aquesta nova etapa.
Una part d’aquella experiència la recorda ara en una exposició al Tinglado 2 de Tarragona...
Des del Port de Tarragona em van proposar fer una exposició a l’espai magnífic del Tinglado 2. Em va semblar una gran idea oferir una retrospectiva des dels anys noranta a Berlín. S’hi pot descobrir el meu itinerari des de l’obra actual com a il·lustrador i dibuixant amb obres originals realitzades a mà sobre paper, més un mural gegant creat expressament per a la mostra, i també pintures i gravats de l’etapa de Berlín on es pot veure d’on sorgeix el meu univers creatiu. El mural està fet en directe sobre les parets del Tinglado, amb l’ajut d’estudiants de l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona i d’il·lustració de l’Escola de la Dona de Barcelona. Darrerament dibuixo moltes processons, seguicis..., amb personatges alegres, contents de compartir un esdeveniment, com si tinguessin alguna cosa a fer conjuntament. Des del Port m’han fet un gran obsequi i m’emociona mostrar la feina feta al llarg de tants anys!
A Tarragona ha pintat aquest gran mural i fa pocs mesos en va pintar un al Vendrell, dedicat a Àngel Guimerà. Els murs han passat a formar part de la seva vida, després de Berlín?
Des de l’estada a Berlín les parets i els murs han estat i segueixen presents en la meva trajectòria artística. A vegades en accions més solidàries, com en el projecte Humanitzem hospitals, i d’altres com una manera de generar imatges de gran format que poden incidir en una societat i oferir un valor estètic en un entorn on hi viuen persones. És una manera de treballar més física, amb tot el cos, i com una coreografia, i em recorda quan ballava de jove, i tot té molt sentit.
Cuida molt, per exemple, els estampats dels vestits de les dones que dibuixa. Per què?
M’agraden els objectes fets a mà i valoro la bellesa d’aquests objectes. Els estampats de les robes també són una part de la bellesa d’un vestit i m’agrada molt cuidar aquests detalls, i per això molt sovint els meus personatges porten robes amb flors o amb figures geomètriques. També és un petit homenatge secret a la meva mare i a les dones que sabien cosir i crear peces de roba de vestir amb molta delicadesa i des de casa.
La família i els amics apareixen sovint en els seus dibuixos.
A vegades dibuixo persones estimades de la meva família i alguns amics, entre molts tipus de personatges sorgits de la imaginació. Com diu l’escriptor Àngel Burgas en el text que acompanya l’exposició, “la vida entra al dibuix”. En els meus dibuixos hi conviuen persones estimades i altres d’inventades. Personatges fantasiosos barrejats amb altres que potser he vist passar el dia abans a prop de casa. La vida i l’art tenen la necessitat de persones estimades i referents per poder comprendre millor el sentit de viure.
Perdem el sentit de l’estètica de les coses, actualment?
Potser sí, i tot té un sentit més pràctic actualment. Hem de recuperar la bellesa de les coses senzilles però creades des d’un valor més humanista..., gaudir d’un moble fet a mà i amb detalls de relleus per decorar-lo, de la força de les parets de pedra seca, dels estampats de la roba, de l’equilibri arquitectònic a les ciutats i l’estètica colorista dels jardins plens de flors... Hem de recuperar tantes coses boniques, i també educar-nos més de cara a la bellesa.
El sentit de l’observació és clau per a un il·lustrador?
És important viure amb molta sensibilitat i atent a tot el que succeeix al món. Un il·lustrador o un artista ha de mirar amb detall i amb molta atenció per poder ampliar la memòria visual i tenir recursos. Jo procuro estar despert i sempre relaciono tot el que veig amb la possibilitat de poder dibuixar-ho algun dia.
Va conèixer Olivia Newton-John i va treballar amb ella. Com va començar aquesta relació amb l’actriu i cantant?
Olivia Newton-John era una artista intel·ligent i molt amable. La vaig conèixer a Berlín i vaig tenir l’ocasió de tornar-hi a coincidir algunes vegades fins a col·laborar al llibre solidari Liv On, sorgit de les cançons del seu CD. Olivia em va visitar de manera privada a Barcelona i més tard vaig col·laborar amb els meus dibuixos en un dels seus vídeos. També em va proposar que algunes de les meves il·lustracions originals estiguessin en dues de les subhastes solidàries que va fer des dels EUA. Vam mantenir correspondència per mail fins al Nadal abans de morir. Era una persona culta, bellíssima, amb una veu càlida i molt personal. Era molt generosa i sempre li estaré molt agraït.
Recorda alguna anècdota?
En recordo moltes. Sobretot, però, la seva estada en privat a Barcelona per visitar-me, amb el seu marit. Va ser un moment emotiu que no oblidaré mai. Vam parlar dels meus dibuixos, de les seves properes subhastes en benefici de la investigació del càncer, i com a anècdota vaig explicar-li com es cuina una paella. A la mateixa trobada es va afegir Frida Lyngstad, una de les cantants del grup Abba. També havia arribat a Barcelona per trobar-se amb l’Olivia.
També ha treballat amb la francesa Myriam Mézières. Com ha estat aquesta relació?
Vaig conèixer l’actriu Myriam Mézières a partir de les pel·lícules del director de cinema suís Alain Tanner. Després vam coincidir en un carrer de París i vam xerrar. Des de llavors tenim una amistat molt gran i hem col·laborat en projectes diversos, en el seu llibre autobiogràfic i il·lustrat El sol tiene una cita con la luna i en el projecte Griots Urbains amb textos seus i dibuixos meus que anem publicant digitalment des de fa anys. Més recentment he participat en el curtmetratge Tinta com a coguionista amb l’escriptor i company Àngel Burgas i també en l’acció painting de la mateixa pel·lícula, protagonitzada per la Myriam.
Habitualment treballa amb escriptors. Com és la relació entre artista i escriptor? Sobretot ha treballat amb l’Àngel Burgas, el seu company de vida...
La sort d’il·lustrar autors contemporanis és que tens la possibilitat de conèixer-los. De vegades és enriquidor, d’altres és millor no haver-nos conegut... Amb els clàssics no tens l’opció de contrastar opinió i l’encertes sempre! Crec que he tingut molt bons companys i companyes en aquest viatge de les publicacions i em sento agraït. Amb l’Àngel Burgas tinc molta sort. És un escriptor amb moltíssima imaginació i ens coneixem des de fa molt temps. M’agrada treballar amb ell per les seves idees i poder contrastar-les després, un cop creades les il·lustracions.
El Perfil
De Roquetes al món
Ignasi Blanch era en el lloc precís i el moment adequat quan, l’any 1989, es va enderrocar el mur de Berlín, un moment que marcava el final d’una era. Aleshores era un jove llicenciat en belles arts i s’havia traslladat a viure a la ciutat alemanya amb tres amics més per endinsar-se en els circuits alternatius de l’art i per créixer com a joves compromesos amb la societat. Un any després de la caiguda del mur, va tenir el privilegi de ser l’únic artista català que va poder pintar un tram d’aquella tàpia, que es manté dempeus de manera testimonial, juntament amb altres artistes de tot el món. Allò va marcar la seva vida personal i professional. Blanch també reconeix que néixer i créixer a Roquetes, en aquest tros de les Terres de l’Ebre, por imprimir un caràcter determinat, però quan tenia 18 anys ja va marxar del poble per estudiar a Barcelona i ha rodat món sempre que ha pogut. A més de viure a Berlín, viatja cada any per treballar i, des d’en fa molts, a Saarbrücken (Alemanya). Ha estat en tres ocasions a Medellín (Colòmbia) i a Sibenik (Croàcia). Ha visitat moltes ciutats d’Europa que han “aportat alguna cosa important” a la seva vida: “Som ciutadans del món i tenim moltes coses de tants llocs visitats i de tantes persones amigues de cultures i indrets ben diversos. Estimo molt Roquetes, però, la ciutat on vaig néixer i sempre hi torno amb il·lusió”, explica. La seva exposició Big Parade es pot veure fins al 16 de febrer al Tinglado 2 de Tarragona.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.