Vestida d’estrelles

Diu­menge vam tes­ti­mo­niar una nit màgica a l’Audi­tori de Girona, pro­ta­go­nit­zada per la mera­ve­llosa soprano russa Julia Lezh­neva (o segons les regles de trans­li­te­ració al català, Iúlia Léjneva), magnífica­ment acom­pa­nyada al llaüt per les equa­ci­ons del mes­tre suís Luca Pianca. L’ocu­pació de la Sala de Cam­bra era alta, tal com s’espe­rava, ja que es trac­ten de dos talents amb una con­si­de­ra­ble tra­jectòria inter­na­ci­o­nal, ambdós amb innu­me­ra­bles títols dis­cogràfics publi­cats per segells pun­ters com Decca i Erato. Titu­lat Cançons per l’època dau­rada, el reci­tal traçava un recor­re­gut històric per l’estètica del “bel canto” italià, el qual “no es va gene­rar al segle XIX, como a vega­des errònia­ment es pensa, sinó que en rea­li­tat remunta al XVI” com va remar­car l’estu­di­osa Irene Llon­gar­riu en la seva dilu­ci­dant con­ferència prèvia a l’espec­ta­cle.

El començament va ser sereníssim com la República de Venècia, amb Giu­lio Cas­sini i el seu Dol­cis­simo sos­piro, amb els con­cer­tis­tes trans­me­tent cab­dal­ment la seva essència: una sen­sació de màxima inti­mi­tat i pro­pinqüitat, amb un regis­tre vocal quasi xiu­xi­ue­jat i afa­bilíssim. Lejnéva por­tava un ves­tit blanc d’espur­nes cen­te­lle­jants com un cel estre­llat, i va anar alli­be­rant la seva pode­rosa veu, par­ti­cu­lar­ment fecunda en la colo­ra­tura i el legato, a mesura que avançava pel pri­mer bar­roc italià, seguint pràcti­ca­ment un ordre cro­nològic, amb peces de l’irre­nun­ci­a­ble Mon­te­verdi i altres coe­ta­nis.

Acom­pa­nyant de luxe, el llaütista alpí –cofun­da­dor de la famosa agru­pació Il Giar­dino Armo­nico de Milà– també va tenir l’opor­tu­ni­tat de bri­llar en soli­tari, apa­rei­xent con­fiat, deta­llista i inconcús, en un parell de galants inter­lu­dis ins­tru­men­tals. El sumptuós ins­tru­ment emana sono­ri­tats deli­ca­des, con­tem­pla­ti­ves i intros­pec­ti­ves, actu­ant com un veri­ta­ble analgèsic per l’espe­rit, capaç d’elu­dir (al menys momentània­ment) les penes del mon i apro­par-nos a l’ataràxia. És cas per cla­mar: menys pro­zac i més llaüt!

Per la segona part, la soprano es va can­viar el ves­tit, però con­ti­nu­ava sent un de gus­pi­res llu­ents. I així ves­tida d’estre­lles ens va pres­tar una cla­ri­vi­dent i magis­tral inter­pre­tació de la can­tata de Vivaldi Sorge ver­mi­glia in ciel, fins arri­bar al proto-roman­ti­cisme del meri­di­o­nal Gio­vanni Pai­si­e­llo i les reei­xi­des vari­a­ci­ons sobre la ins­pi­radíssima cançó napo­li­tana Nel cor più non mi sento, que van collir el públic exta­siat: no es tracta sim­ple­ment de tècnica, afi­nació i orna­ment, en obres d’ele­vat grau d’exigència, sinó que la can­tant hi posa afecte i propòsit, dei­xant anar la èmfa­sis dramàtica adi­ent als estats d’ànims (pati­ment, burla o des­en­cant amorós) que expres­sen el tex­tos.

No fal­ta­ria un parell de bisos gran­di­loqüents, també can­tats en italià, però sig­nats per com­po­si­tors germànics: pri­mer, de Mozart, la bellíssima ària querúbica Voi che sapete (de les Noces de Fígaro), i final­ment, de Händel, la sublim Las­cia la Spina que va des­ar­mar com­ple­ta­ment l’audiència, excepte pels dos espec­ta­dors que ja tenien el ram de flors pre­pa­rats per entre­gar a la diva som­ri­ent. Després d’una acla­pa­ra­dora ovació dem­peus, molts dels pre­sents taral·leja­ven la sara­banda hände­li­ana, sor­tint per la Devesa vers una nit que es ves­tia d’estre­lles, ella també.