“El motor de l’alliberament i dels drets humans a l’Iran són les dones”

Ja fa molt de temps que sé que el motor de l’alliberament i la defensa dels drets humans a l’Iran són les dones. A la meva pel·lícula anterior, La vida de los demás, darrere de cada història hi havia una dona. Però el que sí que em va sorprendre va ser aquesta nova generació de noies que, de debò, no les coneixia i que no sabia com són de valentes.

Sí, és clar, és difícil, però és el preu que has de pagar si segueixes les teves creences i continues formant part d’un moviment. És una cadena: hi ha hagut gent abans que ha pagat aquest preu i d’altres que han de seguir la lluita ara. Hi ha la massa gris dels que aspiren a la llibertat, però són passius, esperen que passi, i una minoria que s’involucra en el combat, en la lluita per la llibertat, i ha de continuar, això no té final. Tindrà resultats, però no es pot parar. En un país serà per la manera de vestir-se, en un altre per la defensa de les minories sexuals... Sempre cal seguir lluitant.

Hi va haver diferents punts de partida. Primer de tot van ser tota aquesta gent del règim, aquests agents que em trobava a la presó, als interrogatoris. Vaig tractar d’entendre com funcionen aquestes persones que mantenen el sistema i vaig imaginar la història d’una família amb una confrontació entre dues generacions, en què hi ha una escletxa. I en aquesta confrontació el que volia era que, per una vegada, sigui la nova generació, la modernitat, que guanyi, perquè en la història de la literatura persa, en tots els mites i la literatura clàssica iraniana, sempre és la tradició qui guanya. Hi ha molts exemples d’infanticidis, i sempre són els nens i els joves els que s’han de sotmetre a l’autoritat. I jo volia canviar això i que sigui la nova generació qui guanya, però sense violència. És una característica d’aquest moviment de protesta d’aquestes dones, que és no violenta. i no volen utilitzar la violència perquè coneixen la història i ho tenen en compte. Volen canviar les coses sense matar, sense sang.

Quan hi va haver aquest moviment a l’Iran jo estava empresonat. Quan vaig sortir en llibertat, el primer que vaig fer va ser mirar totes aquestes imatges documentals, tots aquests vídeos de les protestes i la repressió, i em van commoure molt. Hi havia tota aquesta gent que havia esdevingut testimoni del que estava passant i havia enregistrat els esdeveniments. Em va impressionar molt tot aquest material documental. Vaig anar a trobar aquestes noies tan valentes i les vaig voler incloure en la història. La pel·lícula va sorgir de tota una sèrie de fonts d’inspiració.