Arts escèniques

teatre

‘Prosopopeya’, cerca de la identitat en vers al Lliure

La com­pa­nyia La Bella Otero, for­mada per Emma Arqui­llué i Pablo Macho Otero, pre­senta el seu nou espec­ta­cle, Pro­so­po­peya, una peça mul­ti­dis­ci­plinària en vers que parla de la iden­ti­tat i que es podrà veure del 16 de gener al 9 de febrer a l’Espai Lliure de Montjuïc.

Després del seu dar­rer mun­tatge, A fuego, la com­pa­nyia repe­teix la mateixa fórmula: un text de Macho Otero pro­ta­go­nit­zat per ell mateix i codi­ri­git amb Arqui­llué. En aquesta ocasió, gira entorn de l’enigma de la iden­ti­tat i va néixer d’un moment de crisi exis­ten­cial de l’autor, en què es va plan­te­jar què és el jo.

“Real­ment, vaig per­dre com­ple­ta­ment les noci­ons de la iden­ti­tat. Crec que és una cosa cada cop més comuna ara mateix, amb les xar­xes i amb el fet d’estar-nos mirant des de fora contínua­ment”, explica.

Macho Otero inter­preta un dra­ma­turg en plena crisi exis­ten­cial que, a força d’escriure parau­les per a d’altres, ja no sap qui és. Per tor­nar a tro­bar-se, deci­deix anar a bus­car-se allà on pre­nen vida els per­so­nat­ges, dalt d’un esce­nari. Hi des­co­breix una figura des­co­ne­guda de la mito­lo­gia grega que al·lego­ritza l’ori­gen del tea­tre: Prósopo –que en grec vol dir màscara o ros­tre–, un per­so­natge capaç d’inter­pre­tar-los tots menys ell mateix.

El mun­tatge es desen­vo­lupa en dues tra­mes en paral·lel. D’una banda, la nar­ració del mite de Prósopo, en què els per­so­nat­ges mitològics són encar­nats amb màsca­res per Arnau Comas. De l’altra, el viatge intern que fa el dra­ma­turg en des­co­brir el mite. La funció s’acom­pa­nya de l’espai sonor i la música en directe de San­ti­ago Agui­lera.

El text, de Macho Otero està escrit en vers. “Abans d’escriure tea­tre escri­via poe­sia i sem­pre m’ha ins­pi­rat molt el Segle d’Or. Vam tro­bar que seria molt interes­sant bar­re­jar l’uni­vers mitològic amb el vers”, explica l’autor, per tren­car així la visió del vers com una cosa antiga i rei­vin­di­car que pot ser diver­tit, amè, ple de sen­tit de l’humor i una festa del llen­guatge i dels dobles sen­tits. “El vers dona vir­tu­o­sisme al text perquè implica que, tot i estar dins d’una estruc­tura molt mar­cada, s’ha de tro­bar la lli­ber­tat per expli­car el que es vol dir”, afe­geix Arqui­llué.

El mun­tatge compta amb l’esce­no­gra­fia de Yaiza Ares, el ves­tu­ari de Maca­rena López, la il·lumi­nació de Marc Lleixà, el movi­ment d’Oriol Pla i la mirada externa de Jordi Oriol i Ale­xan­dre Rodríguez i Fons.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia