El festival Embarrat plega per manca de recursos

El festival Embarrat plega després de deu anys. No hi haurà onzena edició d’aquest esdeveniment que ha dut per lema L’art que estimula la vida. L’escena artística del país queda una mica més desemparada, perquè va sumant pèrdues. El seu punt final posa de manifest les dificultats que hi ha a Catalunya per tirar endavant projectes culturals amb personalitat lliure i agosarada.

L’Embarrat va néixer al Museu Trepat de Tàrrega el 2014 per donar suport i promoure la creació contemporània a les Terres de Ponent, així com per facilitar l’accés de la ciutadania a l’art, en un moment en què “no hi havia cap iniciativa independent en tota la demarcació de Lleida que fusionés patrimoni, arts visuals i pensament.” “Ens manquen recursos i forces per continuar. Hem fet tot el que ha estat a la nostra mà per donar continuïtat al projecte, però l’evidència ens diu que cal aturar-nos. Les dificultats econòmiques i financeres per les quals ara passa l’Embarrat, així com un ecosistema cultural poc facilitador, ja no fan possible garantir una programació de qualitat per a l’edició de 2025, ni una remuneració adequada per a artistes i professionals, ni dotar el festival d’una mínima estabilitat organitzativa”, revela el director de la mostra, Jesús Vilamajó, en una carta de comiat.

“Recordo que quan amb la Natàlia Lloreta –amb qui vaig compartir els primers anys de l’organització– vam posar en marxa l’Embarrat, del no-res, pensàvem fer un festival que portés fins a les naus del Trepat de Tàrrega l’art i la cultura més avançada, i, sobretot, que fos accessible a tothom. Alhora, però, albiràvem fer-lo créixer a poc a poc cap a la comarca, per expandir-lo al territori i fer-lo més gran, consistent i sòlid i, en conseqüència, més resistent a les inclemències de les ambigüitats polítiques. I vist en perspectiva, una mica sí que potser ho hem aconseguit, però no del tot. Tanmateix, estic molt content de la repercussió, reconeixement i estima que l’Embarrat ha assolit en el panorama artístic i cultural català al llarg d’aquests anys”, explica Vilamajó.

Durant aquestes deu edicions han passat més de 300 artistes i personalitats de les arts visuals, la música, la performance o la literatura, majoritàriament a Tàrrega, però també a La Gòtika de l’IEI de Lleida, entitat amb la qual l’Embarrat ha impulsat el premi IEI-Embarrat, i a Agramunt, des d’on amb Lo Pardal es promovia el projecte La finestra induïda, amb què omplien d’art les façanes de la casa de l’escriptor i artista Guillem Viladot.

“M’agradava pensar que la cultura i l’art no són un fi en si mateix. Per això, a l’Embarrat, proposàvem portar-hi un art que fos útil per a desvetllar la creativitat, sí, però també que ens interpel·lés i ajudés a comprendre la societat en què vivim, atès que l’art beu ineluctablement d’un món socialment condicionat. Per aquest motiu, sempre havíem organitzat l’Embarrat entorn d’una temàtica que traspassés la mera funció formal que hom atribueix a l’art. Així, havíem parlat de la Terra, el silenci, la lentitud, el capital o l’alienació, entre altres assumptes, i fins hi tot havíem homenatjat Guillem Viladot, en el centenari del seu naixement. També havíem reivindicat la diversitat de la societat, desplegant iniciatives artístiques juntament amb entitats com l’Associació Alba o el Centre de Rehabilitació Comunitària de Tàrrega, o, més darrerament, esperonàvem projectes de pensament, com Xolla. Teca. Sarau, amb la col·laboració de l’entitat de joves La Soll”, detalla Vilamajó.

“Estic segur que més d’hora que tard altres iniciatives similars, o inclús millors, prendran el relleu, perquè l’art que estimula la vida i la cultura que pensa són tan necessaris que no els podem aturar”, rebla en el seu escrit el director.