Arts escèniques

LA CRÒNICA

Fills agraïts d’una reconstrucció cultural silenciosa

El centenari de Frederic Roda exalça la generació que va refer la cultura catalana des del franquisme

La reunió de dimecres al vespre a la Reial Acadèmia de les Bones Lletres (l’entitat que va proposar Àngel Guimerà diverses vegades per al Nobel de literatura), tenia el caire de retrobada familiar nadalenca. L’arbre genealògic que parteix de Frederic Roda i Maria Rosa Fàbregas és un agradable bosc espès. Al costat seu, veïns d’esperit com ara Carme Sansa, Oriol Genís, Lali Barenys amb una filla de la centenària Teresa Cunillé... i bons amics de Bellaterra. L’any que Guimerà va morir provocant una mar de multituds al centre de Barcelona van néixer Roda i Cunillé. Tots dos coincidirien en la prima escena catalana de la dictadura. Cunillé va rebre una calorosa celebració en viu al Romea fa pocs mesos, pels seus 100 anys de vida (amb prop de 20 retirada de l’escena). Roda havia mort el 2006, però dimecres, quan hauria fet 101 anys, la família (de sang i l’adoptiva) va tancar el seu centenari amb una festa en què no van faltar versos del pare, glosses sobre els principals camps on va deixar petja i la reaparició d’El Tricicle (la banda de tres fills Roda que cantaven poemes de Pere Quart o Martí i Pol), amb una celebrada espontaneïtat. Ivan Pera, del Comissionat per Ciutat Vella de l’Ajuntament de Barcelona, va rematar l’acte agraint la feina de reconstrucció de la cultura catalana, just acabada la Guerra Civil, trobant escletxes a la dictadura i aconseguint espais de reivindicació, de justícia i de clam per a una democràcia que recuperés els carrers. Frederic Roda va ser un pilar que va propiciar el protagonisme dels altres, impulsant l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, donant sortida professional a través del renovat Institut del Teatre; construint els fonaments de la Universitat Internacional de la Pau (1984), que presidiria (fins al 1999), a Sant Cugat del Vallès. Reivindicant la capacitat d’organitzar-se com a poble en la seva estimada Bellaterra. Tot això, en només una vida i amb una família nombrosa a qui atendre. Els somriures, entre el públic de dimecres, traslladaven a l’escalf d’una llar de foc en un menjador de germanor, en un paratge de nit gebrada, com la de Simfonia per aquest Nadal (1949).

Per a l’estudiós teatral Jordi Coca (i novel·lista, dramaturg, exdirector de l’Institut del Teatre...), el Frederic Roda d’acció política va eclipsar el de teatre a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), que va fundar el 1954. Entenia que calia buscar la professionalització. Per això es va dedicar a pressionar la burgesia perquè anés a una funció al Liceu per cobrir les despeses de tot l’any. En la sorprenent entrada d’Hermann Bonnín a l’Institut del Teatre, Coca hi veu la mà oportuna de Roda en propiciar que els artistes amateurs de talent poguessin impartir classe per professionalitzar el seu treball. És el cas de Lluís Pasqual i Jaume Melendres, per citar-ne només dos. La crítica d’en Roda (a Destino i La Vanguardia) era la d’algú que entenia “el fet cultural com una acció important i política”. El personatge en qüestió és dels que sabien caminar dalt de l’escenari (dels que tenen magnetisme). Amb l’ADB, sense arribar a la professionalitat, van revolucionar els teatres amateurs de Catalunya exhibint nous títols, més enllà dels Sagarra, els Pastorets i el teatre rural. Efectivament, com va recordar Ivan Pera en el tancament, la funció de La cantant calba a Mataró pels anys seixanta va trasbalsar uns joves que van quedar atrapats. N’hi ha prou amb un exemple: un d’ells era Moisès Maicas (Mataró, 1964-Barcelona, 2017).

Familiars, amics i coneguts van completar el centenari del naixement del patriarca Roda (molts dels seus fills i nets han seguit pel ram teatral) en un acte solemne i alhora pròxim (“Que comenci la funció!”, va esperonar el president de l’entitat, Borja de Riquer, després de la benvinguda protocol·lària). Catalunya és massa desmemoriada (només cal comprovar la poca fressa pel centenari de la mort de Guimerà, “un autor que va posar el català en els estadis més elevats, després de la irrupció popular de Pitarra”, va explicar fa uns mesos a aquest diari Xavier Albertí, un dels darrers acadèmics ingressats a la Reial Acadèmia de Bones Lletres) i d’això plora la criatura. Ara, aquest poc interès per reivindicar no treu la voluntat de molts gestors culturals que, des d’un cert anonimat, han aixecat i dignificat amb perseverança el que consideren imprescindible. Amb pragmatisme i desacomplexament, perquè la voluntat que van tenir els polítics dels vuitanta avui es veu encartonada per les conseqüències de cada una de les seves decisions.

Ignasi Roda s’ha atrevit a ordenar el despatx del pare. Fins a construir el llegat que, ara, mirarà de difondre. Reconeix que hi ha troballes que li han desagradat, però que tenen sentit si es miren en el context de l’època: en temps de silencis, les estratègies tampoc poden ser sempre insubornables. Ara, ell xala com ningú cantant “la mala llet” de La vaca suïssa que Pere Quart (qui, per cert, va posar el nom del grup musical) va escriure per fer mofa de La vaca cega de Maragall. Humor i feina constant, excel·lent binomi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia