Els Gaudí més propers al gran públic
Els èxits d’‘El 47’ i ‘Casa en flames’ superen tots dos, 13 anys després, el fenomen de ‘Pa negre’
‘Polvo serán’, ‘Segundo premio’ i ‘Salve Maria’ també tenen possibilitats demà en la gala d’un any històric
Aquest dissabte a la nit, amb tota probabilitat més tard de les 12, com manen els cànons de les gales interminables de les acadèmies de cinema, se sabrà quina de les quatre pel·lícules finalistes es corona amb el Gaudí a la millor pel·lícula del 2025: El 47, Casa en flames, Salve Maria o Mamífera. Hi haurà un únic vencedor, com en les altres 26 categories, però aquest any es podrà repetir, més que mai, el tòpic que el guanyador ha estat el cinema català. Setze anys després de la primera gala als estudis de TV3, que va coronar El cant dels ocells; quan fa tretze anys que Pa negre va arrasar als Gaudí i va batre rècords de taquilla en català; un any després que les dones superessin els homes en totes les categories importants i en nombre de premis, amb Creatura d’Elena Martín al capdavant, el 2025 serà recordat com l’any de Plenitud, el lema escollit per l’Acadèmia del Cinema Català (ACC). Dues pel·lícules, El 47 i Casa en flames, han superat el rècord de públic i espectadors de Pa negre en un mateix any, i surten demà com a favorites. La rebel·lió del conductor d’autobús ha aconseguit rècord absolut de nominacions (18), i la família en centrifugat emocional a la seva casa d’estiueig de Cadaqués n’ha obtingut 14.
Però no són les úniques pel·lícules que han brillat: cineastes triomfadors d’altres anys també arriben amb pel·lícules excel·lents, si hem de fer cas dels guardons rebuts en festivals estatals i internacionals. Polvo serán (14 nominacions), de Carlos Marques-Marcet, ha estat premiada a Valladolid i Roma; Segundo premio (9 nominacions), d’Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez, ha estat la gran triomfadora de Màlaga; Salve Maria (7 nominacions), de Mar Coll, ha estat distingida a Locarno i també a Valladolid, i Los destellos (5 nominacions), de Pilar Palomero, ha obtingut el premi a millor actriu a Sant Sebastià (per a Patricia López Arnaiz, nominada al Gaudí).
Judith Colell, presidenta de l’ACC, amb prou feines conté l’eufòria: “La veritat és que pinta fantàstic, amb unes pel·lícules en català que han tingut un reconeixement no només pel que fa a premis i festivals, que és importantíssim, sinó també pel que fa a públic. Això és meravellós. Seguim mantenint l’èxit als festivals de cinema internacionals, i ara sembla que també ens hem apropat al públic.”
Ajuts públics
La presidenta atribueix en part l’èxit del cinema en VO catalana a la política d’ajuts de la Generalitat, que curiosament ja havien beneficiat Pa negre (2011), però es van perdre arran de la crisi i s’han recuperat el 2022: “Jo crec que ha estat una bona política per part de l’anterior govern, i a més sé, perquè n’hem parlat, que el nou govern pensa seguir en la mateixa línia, d’apostar per pel·lícules de més pressupost, més grans, en català. Això ha donat resultat.” No vol dir que totes les pel·lícules hagin de tenir un gran pressupost, pels estàndards de Catalunya. “S’han de seguir fent pel·lícules petites, mitjanes i grans, però aquesta connexió amb el públic ens feia falta, perquè les pel·lícules petitones ho tenen més complicat, no tenen les eines per comunicar que són allà i existeixen.” Judith Colell confia que aquest èxit tindrà continuïtat: “Espero que no es redueixi a les dues pel·lícules amb èxit de públic d’enguany, i que els espectadors que s’han atrevit a anar a veure una pel·lícula en català i s’han sorprès de la qualitat, segueixin apostant pel cinema català i en català.”
Marcel Barrena, favorit en la 17a edició dels Gaudí amb les 18 nominacions per El 47, subratlla també la importància de les subvencions per poder fer cinema en català ambiciós. Fins i tot parla d’un canvi de paradigma: “En el cas de Casa en flames i El 47, crec que es canvia el paradigma no només del públic, també de la producció. És un cop sobre la taula per a tots aquells productors, directors i directores que vulguin fer cinema en les llengües oficials de l’Estat espanyol: en gallec, en basc, en català... Ara podem anar a les plataformes i dir: amb els diners, els recursos i una bona història, la gent l’anirà a veure. Ara hi ha dos referents molt potents de pel·lícules, ja no et poden dir que per ser en català no hi anirà ningú. Això pot representar un canvi de paradigma molt bèstia pel que fa a la nostra pròpia cinematografia.”
Ni Marcel Barrena ni Dani de la Orden, amb qui vam poder parlar el dia de la foto de família dels nominats, saben explicar del tot l’èxit dels seus films. “Tothom se sent identificat ell mateix, amb el seu pare o la seva mare, els seus avis, és la nostra ciutat, són les nostres llengües... –explica Marcel Barrena–. És una barreja de coses. No hi ha una fórmula, si la tinguéssim, tots estaríem fent-la servir i aconseguiríem un èxit rere l’altre, però això no funciona així.”
Dani de la Orden contraposa el seu film al cinema de superherois: “En les pel·lícules de superherois està tot molt vist, i al final, una pel·lícula que parla de coses més properes t’entra més. No ho sé, no en tinc ni idea, si ho sabéssim, tots tindríem el secret de la taquilla. Jo crec que en el cas de Casa en flames ha estat l’equilibri entre comèdia i drama, per dir alguna cosa.” El pes dels actors en el seu film és important, però es treu mèrit: “No considero que tingui facilitat per a la direcció d’actors, perquè quan estàs amb la Vilarasau, l’Auquer, la Maria Rodríguez... és com dir que saps cuinar molt bé, però si et donen un chuletón, que és la millor carn del món, i l’únic que has de fer és encendre el foc i fer-lo al punt, tampoc cal fer gaire més. La sort d’aquesta pel·lícula ha estat tenir els actors que teníem.”
Carlos Marques-Marcet, que va guanyar els Gaudí del 2020 amb Els dies que vindran, creu que, en el cas de Polvo serán, “es valora una aposta arriscada, la voluntat de proposar coses diferents; però més que premiar el risc, jo crec que es premia l’emoció, i amb la pel·lícula la gent se sent remoguda profundament”. Diu: “Amb els premis em sento una mica com en un partit de futbol, amb l’emoció de qui guanyarà, qui no, marca un gol un, marca l’altre, la gent pren partit... Té alguna cosa de circ, de xou, molt divertit.” Reconeix que “els premis t’ajuden a fer la següent pel·lícula, són importants per intentar construir, però jo intento fer veure com si no passés res”.
El torneig de futbol dels Gaudí que es disputarà demà a la nit tindrà duels interessants. A part del de millor pel·lícula, en què competeixen només cintes en VO catalana, el Gaudí a millor film en llengua no catalana serà molt disputat, amb quatre títols en castellà: Polvo serán; Segundo premio, d’Isaki Lacuesta i Pol Rodríguez; Los destellos, de Pilar Palomero, i Los pequeños amores, de Celia Rico. Després de l’esclat de talent femení dels darrers anys, cinc homes aspiren enguany a ser escollits millor director: Marcel Barrena, Dani de la Orden, Lacuesta i Rodríguez i Carlos Marques-Marcet. Qualsevol de les nominades es mereix el premi a millor actriu: Ángela Molina, Emma Vilarasau, Maria Rodríguez Soto i Patricia López Arnaiz. També destaquen els duels en actor principal (Eduard Fernández i Enric Auquer, entre d’altres), actriu secundària (sobretot el de Clara Segura i Maria Rodríguez Soto) i actor secundari (Auquer, de nou, Antonio de la Torre, Oriol Pla...).
Les categories d’interpretació i tota la resta d’apartats reflecteixen l’any excepcional que viu el cinema català. El premi al llargmetratge animat, que va quedar desert per absència de candidates el 2014, el 2020 i el 2021, té per tercera vegada en la història dels Gaudí quatre nominades: Papallones negres, Buffalo kids, Dalia y el libro rojo i Rock Bottom.