Ester Xargay, la poetessa del decreixement

Avui fa un any que ens va deixar la poeta, accionista i esperonadora cultural Ester Xargay. Va ser de forma inesperada i contra tot pronòstic esperançat; bé que sabíem que estava malalta, però que tot anava, segons les seves paraules, “bé”, fins que sobtadament va deixar d’anar, i punt. Va arribar aquest punt final (o és un punt i a part?) que a tots ens atansa. No me’n sé avenir, i som de la mateixa quinta!

Formada a França, gaudia d’una educació lliure de les misèries de l’educació que vam patir aquí, encara els de la quinta de l’any 60, potser per això la seva rebel·lia no era pas rabiosa sinó benaurada. Sempre alegre, tenia als ulls la brillantor d’aquells que veuen més enllà de la ratlla de França.

Vaig conèixer l’Ester a principis dels anys noranta a casa de la pintora, també rebel, Francesca Llopis. Amb Carles Hac Mor, el gegant paraparèmic, amb qui ja feia tàndem i parella. Allà es cuinava la Revista Parlada De Viva Veu, que ens va unir per sempre més. La dita revista, que no era de paper sinó d’aire, va jugar un gran paper en el submon de l’anticultura barcelonina, encara que a tot estirar va durar un parell d’anys mal comptats.

Si l’art pot ser una idea, una revista pot ser una reunió. Més o menys era això amb molt d’entusiasme i desori. El fet de ser la parella del gegant ponentí Carles Hac Mor la feia present a tot arreu, però alhora eclipsada darrere la seva ombra antitot, encara que això sembla que no li feia res.

De fet, va esmerçar una bona part de les seves darreres energies a endreçar i editar els papers del Carles (mort també prematurament l’any 2016) en unes obres completes (publicades per l’Ajuntament de Barcelona). Editar, és clar, és tota una feina, però de les feines accionistes i poètiques de l’Ester destacaria, a més de la dita Revista Parlada de Viva Veu i l’Àgora Indisciplinària que la va continuar o contracontinuar a la Sala Metrònom de Barcelona, tot el seu treball poètic i ideològic del decreixement. Escrivia poesies que cantaven l’èpica del decreixement davant la follia del consum; del “creixement sostenible”, mentida de les mentides sempre dites.

Quan dic que cantava vull dir literalment això: que ho cantava com una peixatera alegre amb un farcell de palla al cap que en algun punt es desllorigava i ens omplia el terra de palla.

També es va dedicar a l’antimàgia d’origen brossià, amb accions basades en trucs que no ho eren i que et deixaven amb un pam de nas com si sobtadament ens aparegués l’oleografia 3D de l’Amades fent-nos el pam i pipa, que també podria ser el Joan Brossa o el Jordi Pablo fent el mateix. Després recollíem la palla i encara en teníem prou per folrar la Fina Miralles. Aquest és, crec, el món poètic que ens ha llegat l’Ester Xargay. Dispenseu-me aquells que coneixeu més detalladament el seu treball. Jo tan sols a correcuita rememoro els espills d’uns fets de poesia i acció en què ella va ser-ne protagonista.

Els darrers anys va ocupar-se de dirigir la Pahissa del Marquet, on entre d’altres coses va tenir l’encert de recuperar el grup d’acció C-72R (Marta Domínguez, Sònia i Mònica Buxó), protagonistes de les vetllades de la Revista Parlada de Viva Veu i l’Àgora Indisciplinària. Quan l’exposició va tenir lloc, l’Ester ja estava en un altre lloc dins aquest punt i a part, però allà vam notar la seva mà. Segur que em deixo un munt de coses significants; per això, com en una crida de la Revista Parlada de Viva Veu que ella va parir, us animo a fer contraarticles d’aquest i/o cartes al director, una mena d’antimàgia Xargay!