Els llocs feliços de Gaston Bachelard

La poétique de l’espace va aparèixer a França el 1958, quan Gas­ton Bac­he­lard, epis­temòleg i filòsof de les ciències, ja feia alguns anys que s’havia embran­cat en una reflexió pro­funda i ori­gi­nal sobre la ima­gi­nació poètica. Ben allu­nyat de les seves per­qui­si­ci­ons ini­ci­als en el ter­reny de la raci­o­na­li­tat i l’objec­ti­vi­tat, el pen­sa­ment bac­he­lardià de l’ima­gi­nari sub­jec­tiu frui­ta­ria en set volums. La poètica de l’espai, que gai­rebé setanta anys després de fer eclosió arriba en català en una fabu­losa tra­ducció d’Andreu Gomila, és la cin­quena publi­cació d’aquesta línia bac­he­lar­di­ana de pen­sa­ment. A través de deu capítols d’una filo­so­fia ama­rada de bellesa lírica, l’autor hi emprèn un estudi feno­me­nològic dels espais que habi­tem (la casa, amb les seves estan­ces i els seus racons, els seus calai­xos, arma­ris i cofres...), i dels espais pels quals tran­sita la nos­tra ima­gi­nació en estat de somi­eig (la pet­xina, el niu, el bosc, els espais d’immen­si­tat i de mini­a­tura...).

La reflexió bac­he­lar­di­ana de l’espai és, doncs, ben lluny d’una anàlisi objec­tiva o arqui­tectònica. L’espai de Bac­he­lard és l’espai habi­tat, emo­tiu; la residència de la consciència i del somi­eig. Amb el propòsit d’explo­rar la sig­ni­fi­cació dels espais íntims, l’autor con­vo­carà la veu dels poe­tes (d’Henri Bosco a Jules Super­vi­e­lle, de Bau­de­laire a Rilke, d’Hugo a Éluard). Per pouar en les imat­ges ful­gu­rants que ens brin­den els poe­tes, per viure-les feno­me­nològica­ment, Bac­he­lard ens cri­darà a des­fi­lo­so­fit­zar-nos, a des­ma­du­rar-nos, perquè la poe­sia “és abans que el pen­sa­ment” i “no passa pels cir­cuits del pen­sa­ment”. En aquest sen­tit, i com s’esforça per demos­trar, la seva reflexió es dis­tan­cia igual­ment de la psi­coanàlisi, perquè la imatge poètica no depèn de la cau­sa­li­tat: “L’acte poètic no té pas­sat.”

L’autor comença evo­cant la casa natal. Vet aquí el pri­mer cos­mos de l’ésser, con­ver­tit en un espai intem­po­ral que inte­gra pas­sat, pre­sent i futur. La relació amb la pri­mera casa és cons­ti­tu­tiva: forja habi­tuds, pen­sa­ments, memòries i desit­jos, que emer­gi­ran en tots els altres llocs que habi­ta­rem, con­vi­dant-nos sem­pre al somi­eig. La pri­mera llar queda, fins i tot, ins­crita en la consciència del cos: “Amb vint anys d’inter­val, mal­grat totes les esca­les anònimes, retro­baríem els refle­xos de la pri­mera escala, no enso­pe­garíem en aquell esglaó una mica alt.” Ésser ver­ti­cal i cen­tral, la casa és recer pro­tec­tor i segur. Bac­he­lard indaga en el sig­ni­fi­cat pro­fund de cadas­cun dels seus espais, del celler a les gol­fes, pas­sant per les esca­les i els racons on ens reple­guem, i no s’oblida de la rellevància de les acti­vi­tats domèsti­ques, que “guar­den acti­va­ment la casa. Quan un poeta frega un moble, l’ins­criu en l’estat civil de la casa humana”.

Calai­xos, cofres i arma­ris són els espais del recòndit, de la intriga, del secret. Contrària­ment a la metàfora, que en fa mers ins­tru­ments d’ordre i clas­si­fi­cació, la imatge poètica en fa espais d’ima­gi­nació des­bor­dada: “Sem­pre hi haurà més coses en una arqui­lla tan­cada que en una arqui­lla oberta. [...] Sem­pre, ima­gi­nar serà més gran que viure.”

El niu i la pet­xina són refu­gis onírics, arque­tips de la casa més sim­ple, de l’espai íntim i pro­te­git (“La casa-niu mai no és jove [...]. S’hi torna, somiem tor­nar-hi”), i els racons evo­quen la infan­tesa: aquells espais on ens replegàvem, immòbils, enre­ti­rats al món inte­rior. Bac­he­lard traça les cor­res­pondències entre la mini­a­tura i la gran­desa (el mínim detall pot evo­car tot un uni­vers), i, en La dialèctica del defora i del dedins, hi des­criu l’home com un ésser entre-obert. A La immen­si­tat íntima hi apre­nem que la impressió de la immen­si­tat, més que no pas en els objec­tes, es troba en nosal­tres matei­xos: el somi­eig pro­voca la infi­ni­tat del món. Al llarg del text, l’autor ha insis­tit en el poder del sig­ni­fi­cant per fixar el sig­ni­fi­cat pro­fund d’un terme. Si en una ocasió havia rei­vin­di­cat l’ade­quació del mot armari (armoire) al seu con­cepte, una digressió sobre la paraula vast en la poètica bau­de­lai­ri­ana el du a afir­mar que “l’il·limi­tat entra en el nos­tre pit” quan la pro­nun­ciem. “Totes les grans parau­les, totes les parau­les cri­da­des a la gran­desa per un poeta, són claus de l’uni­vers, del doble uni­vers del cos­mos i de les pro­fun­di­tats de l’ànima humana.”

Els espais bac­he­lar­di­ans són den­sos, far­cits de somi­eig, i s’eixam­plen més i més amb la nos­tra ima­gi­nació. La poètica de l’espai ens con­vida a pouar-hi: a endin­sar-nos en el vast cos­mos íntim dels nos­tres espais vis­cuts i somi­ats.