Art

LA CRÒNICA

Pompidou de reformes, surrealisme i fotos absurdes

El 2024 s’ha celebrat el centenari del moviment surrealista, que parteix del ‘Manifest’ de Breton
El Centre d’art modern George Pompidou està previst que no torni a obrir fins al 2030

El 2027 el Cen­tre George Pom­pi­dou d’art modern de París cele­brarà els cin­quanta anys de la seva inau­gu­ració. El van dis­se­nyar Renzo Piano i Ric­hard Rogers amb un estil indus­tri­a­lista molt dels anys setanta que encara ara resulta atrac­tiu, inno­va­dor i per­so­nal a parts iguals. De mica en mica ha anat sumant obres d’art fins a arri­bar a les més de 120.000 actu­als, cosa que la con­ver­teix en una de les col·lec­ci­ons d’art con­tem­po­rani més impor­tants del món, jun­ta­ment amb les del Museu d’Art Modern de Nova York i la Tate Modern de Lon­dres, que són la jugada del trio d’asos.

Per com­me­mo­rar l’ani­ver­sari volien fer una reha­bi­li­tació a fons de l’edi­fici, cosa que li cal, però van deci­dir can­viar les dates per man­te­nir-lo obert durant els Jocs Olímpics de l’estiu pas­sat. L’inici de les obres de remo­de­lació ara està pre­vist per a l’estiu d’aquest any. Amb sort, con­fien a tor­nar a obrir les por­tes cap al 2030. Cinc anys sense un dels museus més visi­tats de París, jun­ta­ment al d’Orsay, el Grand Palais i, natu­ral­ment, el tot­po­derós Louvre.

Les obres inte­grals d’aquest emblemàtic edi­fici dels tubs, la fàbrica del gas, com en diuen els pari­sencs, tin­dran un cost esti­mat de 262 mili­ons d’euros i es pre­veu reti­rar tot l’ami­ant de l’estruc­tura i moder­nit­zar la sos­te­ni­bi­li­tat, l’opti­mit­zació energètica, l’acces­si­bi­li­tat i la segu­re­tat con­tra incen­dis. Con­ver­tir-lo en una infra­es­truc­tura del segle XXI, perquè, tot i l’aspecte d’alta tec­no­lo­gia, ha que­dat obso­let en no pocs aspec­tes.

El que em va dur d’esca­pada de cap de set­mana llarg a París va ser visi­tar, pre­ci­sa­ment al Pom­pi­dou i just abans que la clau­su­res­sin, l’expo­sició Surréalisme, també amb ani­ver­sari pel mig, la dels cent anys de l’inici del movi­ment artístic, que es con­si­dera que va començar ofi­ci­al­ment amb la publi­cació, el 1924, del Mani­fest fun­da­ci­o­nal, escrit per André Bre­ton.

La mos­tra, comis­sa­ri­ada per Didier Ottin­ger i Marie Sarré, ofe­ria docu­ments lite­ra­ris, foto­gra­fies, docu­men­tals i, és clar, dibui­xos i pin­tu­res dels artis­tes més emblemàtics del movi­ment, com ara Sal­va­dor Dalí, René Magritte, Gior­gio de Chi­rico, Max Ernst, Joan Miró, i també dones artis­tes, com sem­pre menys valo­ra­des en el seu moment, com ara Leo­nora Car­ring­ton, Ithell Col­qu­houn i Dora Maar, en tots dos casos, entre molts altres pin­tors.

Pre­ci­sa­ment és entre les dones que vaig des­co­brir una pin­tora que no conei­xia, Reme­dios Varo, a sobre cata­lana de nai­xe­ment (Anglès, 1908 - Ciu­tat de Mèxic, 1963). Les tres obres seves expo­sa­des em van seduir per les al·lego­ries i jocs simbòlics que mos­tra­ven, per l’estètica deta­llista, la tècnica en les pers­pec­ti­ves i el trac­ta­ment del color, entre viu i llòbrec, entre rea­lista i oníric.

El recor­re­gut de l’expo­sició seguia una línia cro­nològica i, alhora, una de temàtica, divi­dida en catorze capítols, en catorze sales, par­tint del cen­tre, una sala cir­cu­lar amb el Mani­fest, l’ori­gi­nal, cedit de manera excep­ci­o­nal per la Bibli­o­teca Naci­o­nal de França.

A par­tir d’aquí s’anava gene­rant un recor­re­gut en espi­ral en apa­rença laberíntic però que aviat resul­tava pràctic i natu­ral. Així, s’anava pas­sant per autors que van ins­pi­rar el movi­ment, com ara Lautréamont, Lewis Car­roll i Sade, i els prin­ci­pis poètics que va estruc­tu­rar el seu ima­gi­nari. I les sales s’ana­ven suc­ceint: Qui­mera, Tra­jectòria del somni, Alícia (sí, la del País de les Mera­ve­lles), La pedra filo­so­fal, El bosc, Les llàgri­mes d’Eros, Cos­mos, Mons­tres polítics...

Un cop aca­bada la visita, tenint en compte que aquell dia a París no van pujar de dos graus de tem­pe­ra­tura, vam deci­dir con­ti­nuar vol­tant la resta del museu, on no feia fred. Si els Bor­bons (amb perdó) van dir allò que “París bé que val una missa”, visi­tar el Pom­pi­dou per dar­rer cop en molts anys vam con­si­de­rar que bé que val una certa pallissa, la d’inten­tar assi­mi­lar alguns cen­te­nars més d’obres –mol­tes de mes­tres– de la col·lecció per­ma­nent recor­rent 12.000 metres qua­drats més de museu.

I el terme pallissa em recorda el motiu real que m’ha empés a escriure aquesta crònica –més enllà de fer-me l’interes­sant perquè he anat un cap de set­mana a París a visi­tar una expo­sició–: el lamen­ta­ble cos­tum de foto­gra­fiar-ho tot de manera com­pul­siva. Fil­trar la vida a través del mòbil fins a límits molt més enllà de l’absurd. I dei­xem clar que hi ha l’absurd artístic, esti­mu­lant i res­pec­ta­ble, i l’absurd estúpid. Em queixo del segon.

Una per­sona, dues, deu fent fotos, es pot supor­tar, però que pot­ser la mei­tat dels molts visi­tants anes­sin en algun moment o tota l’estona des­fi­ci­ats per fer la foto d’un qua­dre –de qual­se­vol manera, sense bona llum ni enqua­dra­ment ade­quat– sense apro­fi­tar per con­tem­plar l’obra en directe, la real, em va anar indig­nant, pro­gres­si­va­ment.

No soc de pro­hi­bi­ci­ons, però sí d’ordre i de sen­tit comú, i sem­bla ser que l’única manera d’atu­rar l’allau d’estu­pi­desa humana infi­nita –com diria Ein­stein– seria pro­hi­bir l’accés a museus i sales d’expo­si­ci­ons amb càmeres i mòbils. Qui vul­gui fer fotos, que demani un permís espe­cial i vin­gui amb la sala tan­cada o, molt més pràctic i fac­ti­ble, que com­pri els catàlegs cor­res­po­nents, que per això els edi­ten. És estres­sant inten­tar con­tem­plar un qua­dre entre tot de caps, però no veure’l perquè està tapat per mans amb mòbils, és per començar a repar­tir mas­te­gots. Onírics, això sí.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia