Pompidou de reformes, surrealisme i fotos absurdes

El 2027 el Centre George Pompidou d’art modern de París celebrarà els cinquanta anys de la seva inauguració. El van dissenyar Renzo Piano i Richard Rogers amb un estil industrialista molt dels anys setanta que encara ara resulta atractiu, innovador i personal a parts iguals. De mica en mica ha anat sumant obres d’art fins a arribar a les més de 120.000 actuals, cosa que la converteix en una de les col·leccions d’art contemporani més importants del món, juntament amb les del Museu d’Art Modern de Nova York i la Tate Modern de Londres, que són la jugada del trio d’asos.

Per commemorar l’aniversari volien fer una rehabilitació a fons de l’edifici, cosa que li cal, però van decidir canviar les dates per mantenir-lo obert durant els Jocs Olímpics de l’estiu passat. L’inici de les obres de remodelació ara està previst per a l’estiu d’aquest any. Amb sort, confien a tornar a obrir les portes cap al 2030. Cinc anys sense un dels museus més visitats de París, juntament al d’Orsay, el Grand Palais i, naturalment, el totpoderós Louvre.

Les obres integrals d’aquest emblemàtic edifici dels tubs, la fàbrica del gas, com en diuen els parisencs, tindran un cost estimat de 262 milions d’euros i es preveu retirar tot l’amiant de l’estructura i modernitzar la sostenibilitat, l’optimització energètica, l’accessibilitat i la seguretat contra incendis. Convertir-lo en una infraestructura del segle XXI, perquè, tot i l’aspecte d’alta tecnologia, ha quedat obsolet en no pocs aspectes.

El que em va dur d’escapada de cap de setmana llarg a París va ser visitar, precisament al Pompidou i just abans que la clausuressin, l’exposició Surréalisme, també amb aniversari pel mig, la dels cent anys de l’inici del moviment artístic, que es considera que va començar oficialment amb la publicació, el 1924, del Manifest fundacional, escrit per André Breton.

La mostra, comissariada per Didier Ottinger i Marie Sarré, oferia documents literaris, fotografies, documentals i, és clar, dibuixos i pintures dels artistes més emblemàtics del moviment, com ara Salvador Dalí, René Magritte, Giorgio de Chirico, Max Ernst, Joan Miró, i també dones artistes, com sempre menys valorades en el seu moment, com ara Leonora Carrington, Ithell Colquhoun i Dora Maar, en tots dos casos, entre molts altres pintors.

Precisament és entre les dones que vaig descobrir una pintora que no coneixia, Remedios Varo, a sobre catalana de naixement (Anglès, 1908 - Ciutat de Mèxic, 1963). Les tres obres seves exposades em van seduir per les al·legories i jocs simbòlics que mostraven, per l’estètica detallista, la tècnica en les perspectives i el tractament del color, entre viu i llòbrec, entre realista i oníric.

El recorregut de l’exposició seguia una línia cronològica i, alhora, una de temàtica, dividida en catorze capítols, en catorze sales, partint del centre, una sala circular amb el Manifest, l’original, cedit de manera excepcional per la Biblioteca Nacional de França.

A partir d’aquí s’anava generant un recorregut en espiral en aparença laberíntic però que aviat resultava pràctic i natural. Així, s’anava passant per autors que van inspirar el moviment, com ara Lautréamont, Lewis Carroll i Sade, i els principis poètics que va estructurar el seu imaginari. I les sales s’anaven succeint: Quimera, Trajectòria del somni, Alícia (sí, la del País de les Meravelles), La pedra filosofal, El bosc, Les llàgrimes d’Eros, Cosmos, Monstres polítics...

Un cop acabada la visita, tenint en compte que aquell dia a París no van pujar de dos graus de temperatura, vam decidir continuar voltant la resta del museu, on no feia fred. Si els Borbons (amb perdó) van dir allò que “París bé que val una missa”, visitar el Pompidou per darrer cop en molts anys vam considerar que bé que val una certa pallissa, la d’intentar assimilar alguns centenars més d’obres –moltes de mestres– de la col·lecció permanent recorrent 12.000 metres quadrats més de museu.

I el terme pallissa em recorda el motiu real que m’ha empés a escriure aquesta crònica –més enllà de fer-me l’interessant perquè he anat un cap de setmana a París a visitar una exposició–: el lamentable costum de fotografiar-ho tot de manera compulsiva. Filtrar la vida a través del mòbil fins a límits molt més enllà de l’absurd. I deixem clar que hi ha l’absurd artístic, estimulant i respectable, i l’absurd estúpid. Em queixo del segon.

Una persona, dues, deu fent fotos, es pot suportar, però que potser la meitat dels molts visitants anessin en algun moment o tota l’estona desficiats per fer la foto d’un quadre –de qualsevol manera, sense bona llum ni enquadrament adequat– sense aprofitar per contemplar l’obra en directe, la real, em va anar indignant, progressivament.

No soc de prohibicions, però sí d’ordre i de sentit comú, i sembla ser que l’única manera d’aturar l’allau d’estupidesa humana infinita –com diria Einstein– seria prohibir l’accés a museus i sales d’exposicions amb càmeres i mòbils. Qui vulgui fer fotos, que demani un permís especial i vingui amb la sala tancada o, molt més pràctic i factible, que compri els catàlegs corresponents, que per això els editen. És estressant intentar contemplar un quadre entre tot de caps, però no veure’l perquè està tapat per mans amb mòbils, és per començar a repartir mastegots. Onírics, això sí.