Centenari d’un seductor lliberal

Fa cent anys, el 26 de gener de 1925 nai­xia a la petita població de Shaker Heights (Ohio), Paul New­man, una de les figu­res més carismàtiques de l’star sys­tem mas­culí d’un Hollywood en trans­for­mació. Paul New­man va ser, jun­ta­ment amb Mar­lon Brando i Robert Red­ford, un sex sym­bol mas­culí, els seus ulls blaus van con­ver­tir-se en un mite, però també un genuí exem­ple de l’efecte que les teo­ries de l’Actor’s Stu­dio tin­drien en el desen­vo­lu­pa­ment del cinema ame­ricà a par­tir de la dècada dels cin­quanta. La car­rera de Paul New­man va ocu­par cin­quanta anys d’acti­vi­tat, i no sols va des­ta­car com a intèrpret d’obres memo­ra­bles en el cinema, sinó també com a actor de tea­tre, de tele­visió i com a direc­tor de sis pel·lícules. Va impli­car-se en qüesti­ons polítiques defen­sant sem­pre posi­ci­ons lli­be­rals. Va ser mar­gi­nat per l’Acadèmia de Hollywood, que no va con­ce­dir-li cap Oscar al millor actor fins l’any 1986, per El color del dinero, de Mar­tin Scor­sese. Abans havia estat nomi­nat vuit vega­des com a actor prin­ci­pal i secun­dari i una altra com a direc­tor pel pri­mer llarg­me­tratge que va sig­nar, Rac­hel Rac­hel (1968).

En la car­rera de Paul New­man podem esta­blir tres eta­pes molt con­cre­tes. La pri­mera la podem situar als anys cin­quanta, en el temps de la joven­tut, quan acon­se­gueix el seu gran èxit inter­pre­tant el boxe­ja­dor Rocky Gra­zi­ano a Más dura será la caída (1956), de Mark Rob­son, i comença a tri­om­far com a actor d’alguns clàssics del tea­tre i en adap­ta­ci­ons de novel·les ame­ri­ca­nes de pres­tigi. En aquell temps inter­preta l’adap­tació del clàssic de William Faulk­ner El largo y cálido verano (1958), diri­gida per Mar­tin Ritt, allà coneix la seva esposa, l’actriu Joanne Woodward. També va inter­pre­tar un jove atleta alcohòlic i amb la cama engui­xada en l’adap­tació de l’obra de Ten­nesse Willi­ams La gata en el tejado de zinc (1958), de Ric­hard Bro­oks, al cos­tat d’Eli­sa­beth Tay­lor. En aquest temps, New­man és un actor dramàtic que posa en escena per­so­nat­ges tur­men­tats de gran com­ple­xi­tat psi­cològica i que, fins i tot, acaba cas­trat simbòlica­ment en l’adap­tació de Ten­nes­see Willi­ams, Dulce pájaro de juven­tud, de Ric­hard Bro­oks. També va ser un pecu­liar Billy the Kid en el wes­tern d’Art­hur Penn, El zurdo (1957). En aquells anys encapçala el repar­ti­ment de la super­pro­ducció Éxodo (1960), d’Otto Pre­min­ger, i és con­trac­tat per Alfred Hitch­cock per pro­ta­go­nit­zar Cor­tina ras­gada (1966). La segona etapa de Paul New­man té lloc als anys setanta, en el moment en què comença a tri­om­far el nou Hollywood, on apa­reix un nou star sys­tem i on New­man aposta més per un cinema comer­cial, apa­rei­xent en les pel·lícules de catàstro­fes com ara El coloso en lla­mas (1974), de John Gui­ller­min. És l’època en què pro­ta­go­nitza dos tre­balls amb Robert Red­ford sota la direcció de George Roy Hill: Dos hom­bres y un des­tino (1969) i El golpe (1973). Men­tre tot can­vi­ava al seu entorn, Paul New­man inten­tava man­te­nir el seu gla­mur i arris­car en alguna petita i exòtica pro­ducció com Bufalo Bill y los indios (1976), de Robert Alt­man. És en aquesta època quan comença a des­pun­tar com a direc­tor que arti­cula un model de cinema més inde­pen­dent al marge dels models més indus­tri­als. La seva pel·lícula més interes­sant que roda com a cine­asta és El efecto de los rayos gama sobre las mar­ga­ri­tas, adapta una novel·la de Paul Zin­del gua­nya­dora del Pulit­zer, sobre una família en estat per­ma­nent de depressió. Als anys vui­tanta tindrà lloc la ter­cera etapa en què Paul New­man es mos­tra com un actor madur, hereu d’una vella tra­dició i dis­po­sat a dia­lo­gar amb els nous actors de la gene­ració dels setanta que han ocu­pat el seu lloc. En aquests anys és quan roda alguna obra de molta soli­desa, com ara Vere­dicto final (1982), de Sid­ney Lumet, en què inter­preta un advo­cat amb pro­ble­mes amb l’alco­hol que ha d’aju­dar la víctima d’un error mèdic. En aquest any és quan roda amb Tom Cruise El color del dinero, de Mar­tin Scor­sese –un remake d’El bus­ca­vi­das, de Robert Ros­sen–, també és quan fa una altra de les seves millors pel·lícules com a direc­tor, El zoo de cris­tal (1987), una nova adap­tació de Ten­nes­see Willi­ams amb Joane Woodward i John Malko­vich. El seu gran comiat del cinema com a actor va tenir lloc en la pel·lícula Camino a la per­dición (2002), de Sam Men­des, on inter­pre­tava un cap de la màfia irlan­desa que tenia Tom Hanks sota les seves ordres. New­man va ser nomi­nat al millor actor secun­dari per aquest thri­ller fosc. L’any 2007 va anun­ciar la seva reti­rada defi­ni­tiva del cinema i mori­ria un any després víctima d’un càncer.