Art

LA CRÒNICA

Torres-Garcia, l’avantguardista de Grècia

Hi ha un moment, posem-hi entre els anys deu i vint del segle XX, en què l’art d’avant­guarda deixa de ser el germà díscol del bon fill que havia encar­nat el tra­di­ci­o­na­lisme de meda­lla i cor­batí, i comença a ser accep­tat pel gran públic i, en con­seqüència, a entrar mas­si­va­ment en el cir­cuit mer­can­til com un pro­ducte més de con­sum. L’adopció des­a­com­ple­xada que l’Art Déco va fer just lla­vors, després de la Gran Guerra, d’alguns dels motius gràfics asso­ci­ats amb la moder­ni­tat, des de l’orna­ment cubista i el sin­te­tisme abs­tracte a l’atracció pels transatlàntics, el mobi­li­ari de tub cro­mat i la publi­ci­tat de neó, expressa prou bé l’ingrés de la branca rebeca dins el cor­rent gene­ral. L’argu­ment és molt vell: quan l’avant­guarda és assi­mi­lada, deixa de ser revo­lu­cionària. Ja no pro­nos­tica res, ja no s’avança a res. No escan­da­litza, si és que aquesta havia de ser la seva comesa. És deco­ració i prou i, sovint, de la més cara del mer­cat. Però està començant a ser igual de fati­gant que, cada vegada que es des­em­polsa el nom d’algun artista, hagués tin­gut o no un paper relle­vant dins les avant­guar­des històriques, se n’hagi de subrat­llar el com­promís irre­duc­ti­ble amb la moder­ni­tat, encara que tal cosa no hagués anat més enllà de seguir l’expansió d’una moda, sovint clau­di­cant en les seves con­vic­ci­ons. A vega­des, no era ni això, sinó la nos­tra pers­pec­tiva, que ha can­viat, i n’hi ha prou que el tal artista hagués evo­lu­ci­o­nat, per poc que fos, perquè s’infe­reixi que la moder­nor li havia entrat per fi en vena. N’hi ha mos­tres recents en expo­si­ci­ons de gran fondària: de l’Art Nou­veau a la moder­ni­tat, de la bohèmia a la moder­ni­tat, del nou­cen­tisme a la moder­ni­tat... És com­pren­si­ble, perquè cos­ta­ria d’enten­dre una pro­moció en ter­mes inver­sos, com ara “de la moder­ni­tat a l’aca­de­mi­cisme”, que podria ser­vir per a bas­tants casos reals però que seria més difícil de ven­dre.

Amb l’expo­sició Tor­res-Gar­cia. Entre el Nou­cen­tisme i les avant­guar­des (1891-1934), la Sala Parés de Bar­ce­lona com­me­mora els 150 anys del nai­xe­ment d’un dels pocs artis­tes dels quals es pot dir sense reticències que van pas­sar el Rubicó. No n’hi ha tants com podria sem­blar: Miró, Kan­dinski, Bran­cusi. Picasso, és clar, tot i que una mica menys, sem­pre afer­rat a unes dents o una llàgrima just davant el buit que els altres sí que es van atre­vir a sal­tar. L’uru­guaià Joa­quim Tor­res-Gar­cia pot­ser no té una claca inter­na­ci­o­nal tan unànime, però quina mera­ve­lla, l’acrobàcia amb què va tra­ves­sar el llin­dar venint des de baix de tot: de la immi­gració i l’estra­nyesa. Que tardés tan poc a inte­grar-se en la cul­tura de la Bar­ce­lona de la febre d’or, a on va arri­bar el 1891, fins a adop­tar-ne la llen­gua (el pare era català, de Mataró) i assu­mir un paper cap­da­van­ter en la defi­nició dels postu­lats estètics que havien de regir el nou segle, és una pro­esa que, de tan dir-la, sem­bla quasi natu­ral. No ho era gens. Eugeni d’Ors i Joa­quim Folch i Tor­res, dos dels prin­ci­pals factòtums del nou­cen­tisme, tots dos de casa bona, ho van veure clar de seguida, i per això el van arri­bar a témer, i per això l’Escola de Deco­ració fun­dada per Tor­res-Gar­cia el 1914, que havia de ser un Alma­nach dels Nou­cen­tis­tes cor­re­git, con­cen­trat, millo­rat i, sobre­tot, cohe­rent, no va aca­bar d’anar gaire enlloc. Tam­poc no va pros­pe­rar l’encàrrec dels murals per al Saló Sant Jordi, que són pro­ba­ble­ment el millor fruit que ha donat el nou­cen­tisme plàstic pur, el de les idees pri­me­res, com els daguer­re­o­tips, que emo­ci­o­nen pre­ci­sa­ment perquè sur­ten moguts i són fràgils. El nou­cen­tisme canònic en pes li va fer cos­tat, inclo­sos Ors i Folch i Tor­res, però ningú no va ser capaç d’atu­rar el lleig de Josep Puig i Cada­falch quan va deci­dir donar per liqui­dat l’encàrrec a mig fer. Hem tar­dat més d’un segle a retor­nar al lloc que cor­res­po­nia a aquests murals, dels quals al Saló Parés se n’expo­sen alguns esbos­sos excep­ci­o­nals, cedits per la Gene­ra­li­tat. Tenen encara una empremta llu­nyana de sim­bo­lisme pas­sat pel fang; és a dir, de Puvis de Cha­van­nes untat d’or grec.

Un cop vista l’expo­sició sen­cera, que ocupa majes­tu­o­sa­ment els tres espais de la gale­ria, els de les grans oca­si­ons (i aquesta ho és), pro­du­eix una certa esgar­ri­fança detec­tar la mateixa quadrícula dels esbos­sos pre­pa­ra­to­ris per als murals en les pri­me­res obres cons­truc­ti­vis­tes i fins i tot en el dis­seny de les jogui­nes. Recur­sos tècnics com­par­tits, pro­ba­ble­ment, però amb sig­ni­fi­cats molt dife­rents: aque­lla retícula fun­ci­o­nal que exi­gia l’ofici (com­par­ti­men­tar l’escena pin­tada per poder-la tras­lla­dar en frag­ments a la gran superfície del mur) es trans­forma en una solució pura­ment plàstica i, més enda­vant, en un sis­tema ori­gi­nal per donar forma a l’espai quan qual­se­vol indici de pai­satge arcàdic ja havia dei­xat de ser-hi. La incli­nació a orga­nit­zar la com­po­sició en plans horit­zon­tals, com al dibuix amb reto­la­dor i tinta Tríptic de Nova York (1921), que acaba deri­vant en una nova retícula de remi­niscències aste­ques en els qua­dres cons­truc­ti­vis­tes, pot­ser pro­ve­nia també de l’experiència amb la pin­tura al fresc, de la mateixa manera que, en certs esbos­sos, les figu­res clàssi­ques es van esque­ma­tit­zant cada cop més (a la Sala Parés se’n pot seguir una seqüència que va del 1912 al 1922) fins que ja no són ben bé cos­sos, sinó un per­fi­lat de la pell de la qual només con­ser­ven l’escal­for.

Més paral·lelis­mes que ajuda a des­ve­lar l’expo­sició de can Parés: l’acu­mu­lació de vanos, flas­cons, miralls de mà i ras­palls d’Objec­tes de toca­dor (c. 1917) plan­teja, més que no pas un exer­cici de vir­tu­o­sisme, inter­ro­gants sobre com dis­po­sar for­mes en el buit, tal com farà el 1928 un Bodegó encara més espe­cu­la­tiu, en què des­a­pa­reix la pre­o­cu­pació per defi­nir els objec­tes i fins i tot el número 28 de la datació col·labora en l’enri­qui­ment plàstic de l’obra. Aquests objec­tes no són gaire lluny de la mera­ve­llosa sim­pli­ci­tat de les jogui­nes de Tor­res-Gar­cia dels anys vint ni dels seus tre­balls per a la publi­ci­tat, ni tam­poc, tot i que por­tats ja al des­pu­lla­ment extrem, de les “estruc­tu­res” cons­truc­ti­vis­tes dels anys trenta, que emu­len les fran­ges dels jeroglífics, amb la presència recur­rent del peix, el sol, la creu o els tòtems. Alguns ele­ments recur­rents, com el rellotge, el ten­dal de rat­lles, els rètols o el tram­via, són gai­rebé fetit­xes de la moder­ni­tat, com­par­tits amb els amics Rafael Bar­ra­das i Sal­vat-Papas­seit.

És com esti­rar el fil ver­ti­ginós d’una tra­jectòria com­pleta en un cen­te­nar de peces, a través de les quals es pot cor­ro­bo­rar, sí, el salt del nou­cen­tisme a l’avant­guarda, però amb la sos­pita que pot­ser en aquell nou­cen­tisme que sem­pre hem ima­gi­nat tan decorós i plàcid ja hi havia el ger­men de cer­tes lli­ber­tats que aju­da­rien a des­bros­sar el camí. Ben mirat, els antics ja eren una lliçó d’aus­te­ri­tat pitagòrica, com en deia Ors. El mateix Tor­res-Gar­cia ho fa explícit en les seves memòries quan rebat l’apa­rent con­tra­dicció entre la pin­tura i el pen­sa­ment dels orígens i la madu­resa: “La línia, mal­grat sem­blar dife­rent, era la mateixa de sem­pre.” Ho podeu com­pro­var fins dis­sabte 1 de febrer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia