Arts escèniques

la crònica

Una delicadesa contundent

La melo­dia de la txa­la­parta , l’ins­tru­ment de per­cussió basc, és exclu­si­va­ment rítmica i recorda el repi­car, un so man­te­jat, de les cam­pa­nes de les esglésies. No és però una sono­ri­tat etèria o gràcil, sinó con­tun­dent, d’una pesa­desa pri­mi­tiva, ances­tral, vin­cu­lada als caseríos dels pobles recòndits de les valls del País Basc –expli­quen que per con­vo­car els veïns per a les fei­nes de la sidra o per donar sere­na­tes als nuvis la nit de noces– fins que, a finals del 1968, amb el renai­xe­ment cul­tu­ral i artístic basc d’Ez Dok Amairu, en què hi havia l’escul­tor Jorge Oteiza, el so de la txa­pa­larta va arri­bar a les ciu­tats. El so ono­ma­to­peic, que s’acon­se­gueix amb la força amb la qual els dos músics col­pe­gen amb dues fus­tes, de cas­ta­nyer o de freixe, un tauló metàl·lic, s’ano­mena “ttakun, ttakun, ttkaun”. Pot sem­blar un codi per entrar en guerra, però és més aviat el con­trari: una crida per a l’assem­blea, per com­par­tir en grup, però també per invo­car la soli­tud, l’expressió més deli­cada i alhora con­tun­dent.

Així va ser l’inici del nou espec­ta­cle Txa­la­parta, de la com­pa­nyia gui­pus­co­ana de dansa, esta­blerta a Erren­te­ria, Kukai Dantza i del coreògraf Jesús Rubio Gamo, els quals la van estre­nar, fa algu­nes set­ma­nes, al Tea­tre Muni­ci­pal de Girona. És una pro­posta cre­a­tiva amb el so de la txa­la­parta com a fil sonor i con­duc­tor, amb l’objec­tiu d’enllaçar dife­rents qua­dres en el que vol ser una rein­ter­pre­tació del so de la txa­pa­la­parta, menys folklòric i més con­tem­po­rani del que pot sem­blar, i sobre­tot fent un pas més per expor­tar la cul­tura d’arrel de les valls per­du­des als esce­na­ris més cos­mo­po­li­tes. La con­vivència entre tra­dició i moder­ni­tat amb molts punts en comú i poques diferències.

Kukai Dantza, que ha tre­ba­llat amb Mar­cos Morau (La Vero­nal) i Cesc Gela­bert, pro­posa a Txa­la­parta movi­ments cir­cu­lars dels set balla­rins, en un equi­li­bri de com­pen­sació, d’un so repe­ti­tiu i de les abraçades que es fan amb molta faci­li­tat, la mateixa amb la qual es des­fan. La deli­ca­desa enfront del vigor i l’exigència dels cos­sos dels balla­rins tro­ben el seu con­trapès amb els pas­sos solem­nes de l’aur­resku, un ball indi­vi­dual i un símbol col·lec­tiu. Un home­natge a la dansa emo­ci­o­nal, la que neix a la terra.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia